 |
| Antinous |
EN LLEGINT EL LLIBRE
En llegint el llibre, la famosa biografia,
I es doncs això (diguí jo) lo que l'autor ne diu la vida d'un home?
I així, quan jo sigui mort i enterrat, escriurà
algú la meva vida?
(Com si algú sabés realment res de la meva
vida?
Si adhuc jo mateix, com sovint pernso, sé ben poc
o res de la meva real vida,
Tant sol qualques indicis, unes poques vagues,
difoses traces i rastres,
Que jo cerco pel meu ús de seguir aquí.)
d'aquí Exponent més famós del transcendentalisme monista i del misticisme nordamericà, Whitman fou el que legitimà l'Amèrica lliure, nova, poderosa i els seus habitants, deslligats de l'estretor polsegosa d'una Europa ancorada en un passat que en deien gloriós. L'altre dia llegia en un diari "Europa és històrica, Amèrica és filosòfica", i no vaig apuntar-me qui ho deia però hi estic totalment d'acord. Amèrica neix d'una idea, d'una intenció. Europa és, malgrat ella mateixa.
...
Coneguí un home, un comú masover, pare de
cinc fills,
I en ells pares de fills, i en ells pares de fills.
Aquest home era d'una vigor, d'una calma, d'una
bellesa admirables,
La forma del seu cap, la grogor blanca i palida
del seu cabell i barba, l'expressió immesura-
ble dels seus ulls negres, la riquesa i grandor
de ses maneres,
Per veure tot això solia anar a visitar-lo, també
era savi,
Tenia sis peus d'alçada, tenia vora vuitanta anys,
els seus fills eren sapats, nèts, barbuts, col-
rats, gentils,
Ells i ses filles l'amaven, tots els qui·l veien
l'amaven,
No l'amaven pas d'indulgencia, l'amaven d'amor
personal,
Tant sols aigua bevia, la sang aparia escarlata
travers la bruna pell de sa cara,
Era un freqüent caçador i pescador, ell mateix
menava·l seu bot, ne tenia un que li va
regalar un mestre d'aixa, tenia escopetes,
presents d'homes que l'estimaven,
Quan anava amb els seus cinc fills i molts néts a
caçar o pescar, l'haurieu triat com el més bell
i vigorós de la colla,
Haurieu desitjat més i més estar amb ell, seure
a sa vora en el bot per poder tocar-vos l'un
l'altre.
He observat que estar amb aquells que m'agra
den es prou,
Romandre amb altres en companyia a la vetlla
es prou,
Ser circondat per carn bella, curiosa, respirant,
riallera, es prou,
Passar entre ells o tocar-ne algun, o reposar el
meu braç, sols sigui lleument, entorn el coll
d'ell o d'ella, què es doncs això?
Jo no demano cap més delicia, jo hi nedo com
en la mar.
d'aquí La fusió amb el tot, terra, homes i dones, ens l'ofereix en els seus poemes que pretenen enlairar la condició humana, sense complex ni culpa.
...
El cos d'una dòna a l'encant,
Ella també no es pas ella mateixa solament, ella
es la fertil mare de mares,
Ella es la criadora d'aquells que creixeran i seran
companys de les mares.
Heu amat jamai el cos d'una dòna?
Heu amat jamai el cos d'un home?
No veieu que aquests són exactament els matei-
xos per a tots en tots els temps i nacions per
tota la terra?
UNA DONA M'ESPERA
Una dòna m'espera, tot ho conté, res li manca,
Més tot mancaria si·l sexe mancava, o si manca-
va·l llevat de l'home bo.
El sexe ho conté tot, cossos, ànimes,
Intencions, proves, pureses, delicadeses, resul-
tats, promulgacions,
Cants, manaments, salut, orgull, el maternal
misteri, la llet seminal,
Totes les esperances, benifets, favors, totes les
passions, amors, belleses, delicies del món,
Tots els governs, jutges, déus, renoms de la
terra,
Tot es contingut en el sexe comparts d'ell ma-
teix i justificacions d'ell mateix.
Sense vergonya l'home que·m plau coneix i con-
fessa les delicies del seu sexe,
Sense vergonya, la dòna que·m plau coneix i
confessa les seves.
d'aquí
Llegint-lo no podem evitar trobar traces del nostre propi pensament, modelat ja no per lectures, sinó pels pensaments enllaunats que consumim mitjançant la xarxa, amb els power-points de fotografies meravelloses i frases dotades d'una suposada transcendència, o els missatges polítics i els anuncis d'oenagés diverses. Per això em resulta xocant la seva lectura, perquè em cal saber-ne més per copsar-ne la "veritat" de l'autor, més enllà dels anuncis de la xispa de la vida. L'ús i l'abús de certs missatges ens els pot fer llunyans, i aleshores és quan cal alguna cosa més. Devia resultar terriblement impactant i rebel en aquella Catalunya del 1909, i vull imaginar que per a poques persones, que devien sentir com si, de sobte, les finestres del seu entorn s'haguessin obert i eixamplat....
La terra mai cansa,
La terra es ruda, silenciosa, incomprensible al
principi, la Natura es ruda i incomprensible
al principi,
No·t descoratgis, ten ferm, hi ha coses divines
ocultes,
Jo·t juro que hi ha coses divines més belles
que·ls mots poden dir.
...
La terra no argumenta,
No es patetica, no fa conxorxes,
No crida, ni frisa, ni persuadeix, ni amenaça, ni
promet,
No fa distincions, no té mancaments concebibles,
Res no tanca, res refusa, a ningú exclou,
De tota força, objecte, estat, que anuncia, a
ningú exclou.
...
Jo juro que d'aquí en endavant no hauré cap
més tracte amb la fe que diu lo millor,
No més vull tractar amb la fe que deix lo mi-
llor sense dir.El vaig retrobar rel de l'apunt de l'Helena Arumí al seu blog Et vaig veure en un somriure, i em va semblar que ja era hora de remprendre la recerca de la seva obra, però sembla que, en català m'hauré de conformar amb ben poca cosa de l'obra d'aquell que fou, fins i tot obsessió, d'algú altre a qui tinc en llista d'espera.
Camden 1892
El olor del café y de los periódicos.
El domingo y su tedio. La mañana
y en la entrevista página esa vana
publicación de versos alegóricos
de un colega feliz. El hombre viejo
está postrado y blanco en su decente
habitación de pobre. Ociosamente
mira su cara en el cansado espejo.
Piensa, ya sin asombro, que esa cara
es él. La distraída mano toca
la turbia barba y saqueada boca.
No está lejos el fin. Su voz declara:
Casi no soy, pero mis versos ritman
la vida y su esplendor. Yo fui Walt Whitman.
J.L.B.
d'aquí
 |
| d'aquí. Per cert, no trobeu que fa molta ràbia? |
Avui no he aconseguit ni un minut de solitud per poder pensar, en calma, en tot allò que m'angoixa.
Tot anant cap a la feina he observat la meva figura en el vidre d'un aparador. M'he vist vella i grassa i hauria plorat d'infelicitat.
Per a mi la felicitat seria deixar d'odiar-me.
Somric, sempre somric, tinc la precaució -l'obsessió?- de dur les dents sempre perfectament raspallades.
Dues visites anuals al dentista. Abans deixaria de menjar.
Què difícil és vestir-se per semblar un pèl descuidada però no pobra!
És tan difícil mantenir una relació sexual plaent mentre intentes amagar la panxa o només donar el perfil bo!
Avui que, finalment, he tingut temps per pensar, me n'adono que només he fet un exercici d'autocompassió repugnant. Segueixo castigant-me.
Aquella dona és repulsiva, hauria d'haver algun mecanisme pel qual, les persones que et demostren la seva baixesa moral, quedessin marcades ...
... de manera que, no fos possible la coincidència en el teu món. I haver-la de veure cada dia, somriure i dir: bon dia!
(dos tuits, era massa bilis)
El meu bon propòsit del dia: fer veure que no m'importa saber si m'estimes per no torturar-me ni un instant més.
Hi ha moments en els que dubto, sincerament, de l'encert d'estar segons on i amb segons qui #misantropia2.0
 |
| Aristòtil |
"Homer, digne d'ésser lloat per tants d'altres motius, ho és també perquè és l'únic dels poetes que no ignora com ha d'intervenir ell mateix en el poema. El poeta, en efecte, ha de parlar el mínim possible en nom propi. Perquè no és imitador quan això fa. Mentre que els altres poetes es posen en escena d'un cap a l'altre de l'obra, i en realitat imiten poca cosa i poques vegades, Homer, després d'un curt proemi, tot seguit ens presenta un home o una dona o algun altre personatge, i cap sense caràcter, ans cadascun té el seu propi." (Poètica, XXIV, 10)
 |
| Pèricles |
"El poble així seguiria millor els seus conduïdors si no el dexessin anar massa ni el violentessin. Perquè la sacietat genera la insolència, quan massa riquesa escau a homes que no tenen prou seny." (Constitució d'Atenes, XII,2,15)O detalls que ens poden semblar inversemblants hores d'ara, derivats de la seva minuciositat:
"El consell també examina els cavalls. Si un cavaller que té un bon cavall sembla nodrir-lo malament, és castigat per retenció de la indemnització per farratge. Els cavalls que no poden o no volen romandre a la fila, sinó que se'n van, són marcats amb una roda a la barra i la bèstia que sofreix aquesta operació és rebutjada. El Consell examina també els exploradors muntats, quins semblen aptes per al servei d'exploració; i si algun és exclòs per votació a mans alçades, és desmuntat." (Constitució d'Atenes, XLIX)Aristòtil, Poètica - Constitució d'Atenes. Barcelona, 2012. Fundació Bernat Metge.
 |
| d'aquí |
 |
| d'aquí |
"Va ser aleshores que vaig fer el cop de cap que havia començat a gestar la nit plujosa de Vallcarca. Vaig agafar els tres centenars de folis amb què m'havia cremat les celles maldant per parlar del mal, que ja sabia que és inefable i misteriós com les creences, i al dors en blanc, com si es tractés vagament d'un palimpsest, vaig començar la carta que em fa l'efecte que estic acabant ara que he arribat a l'hic et nunc."
"Isaiah Berlin va deixar el llibre damunt la tauleta i va dir cada dia llegeixo i cada dia m'adono que em falta tot per llegir. I de tant en tant he de rellegir, tot i que només rellegeixo allò que es mereix el privilegi de la relectura.
- I què fa merèixer aquest privilegi? - Ara en Bernat semblava l'Adrià.
- La capacitat de fascinar el lector; de fer-lo admirar-se per la intel·ligència que hi ha al llibre que rellegeix o per la bellesa que genera. Tot i que amb la relectura, per la seva naturalesa, sempre entrem en contradicció.
- Què vols dir, Isaiah? -va interrompre tante Aline.
- Un llibre que no mereix ser rellegit tampoc no mereixia ser llegit. [...] - Però abans de llegir-lo no sabíem que no mereixeria la relectura. La vida és així de cruel."
 |
| de la Xarxa |
"Allò que veritablement cada un de nosaltres és i té, és el passat; tot allò que som i tenim és el catàleg de les possibilitats no fracassades, de les temptatives a punt per repetir-se. No existeix un present, avancem cecs cap el defora i el després, desenvolupant un programa establert amb materials que ens fabriquem sempre iguals. No tendim a cap futur, no hi ha res que ens esperi, estem tancats entre els engranatges d'una memòria que no preveu altra feina que recordar-se a si mateixa. Allò que ara ens porta a mi i a la Priscil·la a buscar-nos no és una embranzida cap al després, és l'últim acte del passat que es compleix a través nostre."
