Dia de platja

És dilluns, faig festa i això em permet gaudir d'un dels pocs plaers reals que existeixen i que no es paguen amb diners: una cala de la Costa Brava tot just compartida amb una vintena de persones. Puc dir que estic sola, bé, raonablement sola, perquè qui m'acompanya després de posada la crema de protecció solar s'ha submergit en el seu propi món ajudat per un emapetres d'una giga, o sigui que estarà absent pel cap baix un parell d'hores.

Reprenc: estic sola i només sento la remor del mar i el cant de les cigales entre els pins. Estic sola i nua dreta al davant del mar. Bé, nua nua tampoc, o si? Puc considerar vestit la goma que em lliga els cabells i les ulleres de sol? Ja sé que l'ideal fora estar sola, del tot, i nua, del tot, al davant del mar però, és clar, aleshores hauria de fer fora tothom, cosa que no puc fer i m'hauria de tallar els cabells, cosa que no vull fer i hauria d'estar tota l'estona fent ganyotes pel sol als ulls, cosa que m'espatllaria tota la imatge idíl·lica que m'estava composant.

Aleshores, convindré que estic sola i nua al davant del mar sentint la remor de les onades i el cant de les cigales enmig dels pins, dreta damunt la sorra plena de plomes d'aus, petxines i una xancleta negra abandonada... ui! No, cal esborrar la xancleta abandonada. Sé que està abandonada perquè està allí, solitària, enmig del no res i una mica atrotinada, de la qual cosa en dedueixo que ha vingut del mar en un temporal, o sigui que ahir hi devia haver temporal, perquè sinó la xancleta ja no hi seria.

Sospiro resignada, faré l'esforç necessari per a esborrar la xancleta negra, solitària i atrotinada del meu paisatge mental. I així puc dir que estic sola i nua al davant del mar sentint la remor de les onades i el cant de les cigales enmig dels pins, dreta damunt la sorra plena de plomes d'aus i petxines, amb l'aigua mullant-me els peus i mirant la ratlla de l'horitzó ....

Bé, potser, en honor a la veritat, hauria de dir la ratlla intermitent de l'horitzó, perquè tot de barques ancorades al davant de la cala converteixen l'horitzó en una espècie de codi morse: ratlla – punt – ratlla – punt – punt – ratlla ... Tornaré doncs a carregar el fotoxop mental i amén d'esborrar la xancleta negra, solitària i atrotinada, aniré esborrant de la línia de l'horitzó les barquetes que espatllen el meu moment idíl·lic d'un dia de festa.

Ara si, definitivament, estic sola (raonablement, si més no) i nua (perquè els accessoris capil·lars i oculars no compten) al davant del mar sentint la remor de les onades i el cant de les cigales enmig dels pins, dreta damunt la sorra plena de plomes d'aus i petxines (i amb una xancleta negra, solitària i atrotinada convenientment esborrada), mirant la ratlla de l'horitzó (sense barques, quin gran avenç el fotoxop, ni que sigui mental), i amb l'aigua mullant-me els peus, a punt de tenir un d'aquells pensaments transcendentals que se solen tenir en moments tan especials com aquests quan noto quelcom que m'acaricia els peus.

Quina grandesa la natura! Quina meravella l'evolució! Amb el reflux de l'aigua, fins als meus peus i tocant-me delicadament amb les seves blanques aletes, hi ha arribat una compresa.

Coses que potser han passat a Barcelona

La Maria feia de puta, però li deien Marilyn perquè era rossa platí, com la Monroe de les pel·lícules, encara que avui ja ningú no es recordava ni de la Maria ni de la Monroe. La veritat és que no era rossa, però tenia molta cura que no es veiés la ratlla marró, o potser ja blanca, dels seus cabells reals, perquè per a ella, ser rossa platí i fer de puta al barri Xino anaven aparellats-. Si hagués estat castanya ja no hauria pogut fer-ne, perquè hauria estat la Maria, la nena de cal Colomer de baix. Feia tants anys que ja no era la Maria que moltes vegades es pensava que ho havia somiat, que la masia, els pares, els germans, els oncles, els porcs i la truja, els ànecs, les gallines que havia d'alimentar eren una invenció malèvola del seu cervell vell i malalt.

Ara, vagarejava pel barri, amb l'esperança de trobar un client que li donés quatre xavos a canvi d'una mamada. No necessitava gran cosa per a viure, menjava més aviat poc i la pensió no era massa cara. És clar que t'havies de conformar a dormir encofurnada en una habitació no gaire més gran que un armari, sense llum i amb molta humitat, però la dispesera, la Paca, era bona dona, tan vella com ella. Una puta que va fer sort perquè un home, que se'n va enamorar una temporada, li va posar aquell pis que ara llogava a les seves companyes per poder sobreviure. Després de tant de temps que havia desaparegut l'enamorat i l'amor en les seves vides ja només els restava la calidesa de la companyonia i les baralles, que també és una altra forma de calidesa. Necessitava els diners per al tint que cada dia era més car i que ara havia de comprar a la farmàcia, perquè l'últim que havia comprat a cal Hassan li havia fet una al·lèrgia per la qual gairebé la ingressen.

- Vols que te la xupi guapo? Quieres una chupaíca moreno?

Era la frase ritual que adreçava mecànicament a les ombres que li semblaven mascles, perquè la seva vista ja no era la d'abans i una puta no podia dur ulleres i menys la Maria, amb el seu cabell ros platí com la Marylin. Sempre ho deia en català i castellà, encara que en català ja ningú no l'entenia en un barri ple de pakistanesos i estrangers de ves a saber quins països.

- Vols que te la xupi guapo? Una chupaíca nene? - L'ombra es va parar.
- Un client, ja era hora, em pensava que avui feia salat – remugà la Maria/Marilyn.
- Què et ve de gust moreno?
- Maria? Ets la Maria de cal Colomer de baix?
- Qui ets tu? Què vols? Estic treballant, no m'emprenyis!
- Maria! Sóc jo, en Vicenç, el Vicentó!

El Vicentó? Mare de Déu Santíssima i quin sotrac no va tenir la Maria/Marilyn en aquell moment. - El seu nen? El Vicentó? El fill de la senyora Dolors de la farmàcia?

- Vicenç? I ai! Què hi fas tu aquí? I ta mare? Com està la senyora Dolors? I ton pare?
- La mare és morta Maria i el pare també, però vine, anem a aquest bar, menjarem alguna cosa.

La Maria/Marilyn, que ara ja no sabia si n'era l'una o l'altra, no se'n sabia avenir. El nen! El seu Vicentó, la criatura que havia alletat perquè sa mare, tan fina i senyora, no tenia llet per a ell i ella acabava de deixar una criatura a les monges i tenia els pits que, de tan plens, li feien mal. Ves quines coses passen a la vida, ella que no volia cap fill i va donar el seu, va acabar fent de dida al menut de la farmàcia, que sempre plorava, i era tan petit pobret, que s'hagués mort sense la llet de les mamelles de la Maria/Marylin, que eren plenes a vessar. I li va anar bé la feina, perquè després del part no li venia de gust treballar al carrer, havia quedat força masegada, i era tan bonic quan tenia el nen al pit, era molt millor que quan li grapejaven els clients, i després s'adormia, tip, amb les manetes obertes i els ditets estirats, feliç, amb un regalim de llet al costat de la boca ... Se li escapà una llàgrima que caigué dins la tapa de callos que s'havia demanat. L'home que tenia al davant i que li pagava els callos no havia parat de xerrar, deia que estava de pas, que vivia en una altra ciutat, que tenia dona i fills ...

- Vicentó, oi que em donaràs trenta euros? És que són per al tint saps? Cada vegada és més car.
- I és clar Maria, faltaria més. - Tragué la cartera i li allargà cinquanta euros.
- No tinc canvi nen.
- Queda-te'ls, no passa res.

La Maria/Marilyn s'aixeca amb prou treballs, mastegant encara l'últim crostó de pa de la panera. En Vicenç no sabent ben bé què fer i s'aixecà també, maldestre.

- Bé nen, me n'he alegrat molt de veure't, cuida't. Ah! Oi que no et sap greu que no te la xupi? És que és com si fóssim família no?

Mirant per la finestra III

Estic mirant per la finestra i per la plaça de pedra, on hi ha l’església del meu poble, veig que hi passa la meva amiga Núria amb una pila de llibres sota el braç que deu tornar a la biblioteca. Veure-la em fa somriure en pensar en el sopar de dissabte i en com vam riure, la Núria, la Gemma, la Carme i jo. Amb els anys aprecio cada cop més aquesta virtut que és el riure deseixidament, amb ganes, de debò, per escassa, no, què dic! escassíssima.

La Núria és una dona pitiminí com li dic jo, al seu costat sempre em sento enorme, grossa i maldestra de tan menudeta que és. En canvi ella està carregada de manies, ara diu que es vol fer una liposucció. Una lobotomia li vaig dir jo que semblava que li havien fet, com pot fer-se una liposucció? Que li faran a la Jijonenca? amb una palleta per beure orxata? I si ella s’ha de fer una liposucció jo què faig? Dono el meu cos a una fàbrica de sabons?

Me n’adono de què totes estem esclavitzades en aquesta falera del culte al cos. Però, a quin cos? Perquè el nostre no ens agrada. Parlis amb qui parlis, tothom, o gairebé tothom, et diran que no els agrada el seu cos. Et destacaran suposats defectes i veuràs com s'aniran denigrant a si mateixos exposant un reguitzell de tares diverses que els fa, ens fa lletjos.

Talment Charlotte Brontë li fa fer a la seva protagonista Jane Eyre, manta vegades he fet aquest exercici autodestructiu, que és analitzar-se peça a peça comparant-te amb totes les suposades beutats del nostre temps. Això, a part de ser aliment per la bulímia, l'anorèxia i ves a saber quantes malalties derivades de l'autoodi més, és un exercici va i estúpid. Malgrat tot, hi ha una compulsió que et provoca fer-lo una vegada i una altra: mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa ... en definitiva, 2.000 anys d'història són molt difícils d'esborrar.

Què és allò que fa que vulguem ser infeliços? Què és allò que fa que contínuament ens sentim insatisfets, fins i tot si tenim una vida raonablement decent? El meu cos explica la meva història, els meus trets són fruit de la combinació de gens d'una interminable cadena que em connecta al primer mico, no és això, per se, prou important? La forma del nas, la grandària dels pits, el color dels ulls, no són meres anècdotes davant d'allò tan important com és estar aquí?

El meu cos també explica que he infantat dos fills, tothom sap que una femella amb cadells no té el mateix cos que una sense. En altres segles i en altres cultures una dona amb fills era més ben considerada perquè se sabia que podia tenir-los, tenia més rang que les que no havien estat mares, i doncs perquè ara he d'estar mirant pressupostos per a liposuccions i cirurgia estètica per a treure les estries per intentar posar-me un absurd piercing per a semblar una joveneta?

Quins grans escarafalls no fem quan veiem una dona musulmana amb el mocador al cap, ho considerem un símbol de submissió al mascle i nosaltres, les superdones alliberades, ens sacrifiquem una vegada i una altra amb potingues, operacions, massatges, depilacions i dietes per encabir-nos en ridícules peces de roba que, no només no ens afavoreixen, sinó que ens deixen ara i adés la sensació d'insatisfacció contínua. Sempre mirant de reüll als aparadors: “uix la panxa, uix el michelin, uix quin fàstic”.

I quina és la nostra finalitat de tots aquests càstigs que ens inferim? És agradar un home? És agradar deu homes? Vint-i-cinc? I si al que li agrado físicament l'importa una merda allò que penso? I si al que li agrado físicament no m'agrada a mi? És agradar-me a mi mateixa? Com em puc agradar si em van educar per a odiar-me? Si tots els missatges, tots els inputs que rebo del meu entorn estan dedicats a fer-me sentir malament dins la meva pell per a aconseguir que consumeixi i el meu pobre greix serveixi per greixar la màquina de fer diners dels productes dietètics i de “bellesa”.

Miro l’agenda al mòbil, avui tinc Natur House, això vol dir que em pesaran i que em sentiré culpable de la llesca de pa extra d’ahir. La Núria torna a passar amb més llibres, déu n’hi do com els devora, ja m’agradaria poder estar-me a casa, amb els meus llibres, la meva butaca, els meus gelats, estofats, plats de pasta, pastissos imaginaris ... fa tant de temps que només els imagino ... I, entretant, jo aquí, escrivint ...

Els últims matriarcats

Parlant amb un home intel·ligent (si noies, són com les meigas, haberlos haylos) em digué que el millor que podria passar-nos és que les dones manéssim. Bé, aquí en teniu un breu. Salut

Segurament molts ja els coneixeu per algun reportatge que se n’ha fet a la televisió, però us voldria parlar d’un sistema social antic i força diferent del nostre. A la Xina, a la província del sudest de Yunnan, prop de Myammar i del Tibet hi viuen els “moso” (o Mosuo), al voltant del llac Lugu (llac Mare), envoltats de muntanyes sagrades i a gairebé 3.000 metres hi viu aquesta ètnia amb un sistema social peculiar. Com que no estan reconeguts pel govern xinès els càlculs de població són estimatius i es pensa que són més o menys unes 20.000 persones.

A ca’ls “moso” tota l’organització social gira entorn de la dona. Els homes no tenen poder, ni tan sols conviuen dins de l’àmbit familiar, tenen menys responsabilitats i treballen menys. Curiosament no semblen pas descontents d’aquest tracte.

Amb una gran festa són les mares les que s’encarreguen de preparar a les filles per a la cerimònia d’iniciació que les traslladarà des de la infància a l’adolescència. Els ornaments per a l’ocasió són llargues arracades d’argent, flors vermelles al cabell i unes faldilles brodades especialment per a l’ocasió. La cerimònia consisteix en què la mare lliura una habitació de la casa per a la filla que podrà tancar amb clau. A partir d’aquell moment se la tractarà com a adulta i serà ella qui succeeixi la mare en el futur.

La parella, el matrimoni, tal i com ho concebem en el nostre món són desconeguts en el món dels “moso”. Les dones viuen juntes i els homes no hi caben en aquesta estructura. La dona no marxarà mai de la llar familiar i els seus aparellaments s’anomenaran “matrimonis de visita”. L’home la podrà visitar a la nit sempre i quan ella vulgui ser visitada. Fins i tot si quan ell va a “visitar-la” es troba un senyal, ja cal que se’n torni, la seva “esposa” està ocupada.

L’home no es pot quedar a dormir, ha de marxar abans que la família es desperti ja que sexe i assumptes familiars no es poden mesclar. Fins i tot, en el cas dels fills, el pare biològic només pot fer visites ocasionals. Això no és gaire traumàtic, ja que els homes viuen a la casa familiar, la de la seva mare, i consideren més com a fills els nebots que no pas els que són fruit de les seves relacions sexuals, al cap i a la fi en les cultures ancestrals el llinatge matern és l’únic vàlid, perquè és l’únic demostrable, hom sap qui és sa mare, aleshores els fills de la germana són de la pròpia sang.

Quan l’amor s’acaba, les parelles trenquen sense cap angúnia, ni per a ells ni per als fills.

Res, que a vegades ens entestem a creure que allò que volem és perquè és natural que sigui així quan, en realitat, potser caldria mirar-s’ho des d’una altra perspectiva. No m’imagino a un “moso” (Mosuo) dient allò de: “la maté porqué era mía”, vist des del seu punt de vista seria una autèntica aberració, tot el nostre sistema ho deu ser vist des d’ells.

Si en voleu saber més www.spanish.xinhuanet.com

Mirant per la finestra II

Estic mirant per la finestra i per la plaça de pedra, on hi ha l’església del meu poble, acaba de passar fent bots irregulars una pilota espellifada. Se senten crits i rialles de criatures que, acte seguit apareixen en el meu camp de visió. Són en Lagbib, l’Aziz i en Hassan, de sis, set i vuit anys, els segueix a punt de caure a cada pas la petita Leila de dos anys, calçada amb unes xancletes, de les que s’usen a la piscina. La petita Leila té uns rínxols negres preciosos i els ulls grans, amb unes pestanyes quilomètriques. Estic convençuda que el perill més greu que corre és desequilibrar-se per culpa de les pestanyes, quina preciositat de criatura! Són els únics infants que juguen en aquesta hora a la plaça, se’ls sent com garlen en la seva llengua, criden i riuen i es donen quatre clatellots. Recullen la pilota i desapareixen discutint i gesticulant sense parar, deixant la plaça deserta una altra vegada.

El telèfon em distreu, és un client d’aquells que no s’acaben mai els problemes. Explicar-li a algú com funciona el sistema recaptador de l’Impost sobre el Valor Afegit és senzill però és força complex quan en realitat el que vol aquella persona és no pagar. Mentre intento fer-li entrar al cap a aquell que es fa dir empresari que ha de pagar, tant si li agrada com si no, penso en què cal que afegeixi quatre ratlles al meu currículum si vull començar a buscar una nova feina. Caldrà que faci una llista de possibles empreses ...

Finalment el meu client fa veure que ho ha entès, segurament el que farà serà vendre en negre o demanar-li a algun amic autònom que li faci una factura inexistent. Perquè serà que tothom té algun amic autònom? Me’n faig creus de la barra que té la gent! Vénen a plorar pels impostos i després es passegen amb cotxes 4x4 últim model. Si de mi depengués ... però sóc jo qui depèn d’ells, per tant val més callar.

Ara torna a haver-hi gent a la plaça. És la perruquera de baix, amb la seva néta de cinc anys. La nena estrena bicicleta, pel meu gust massa rosa xiclet, nena i bicicleta. Rosa xiclet la bicicleta, rosa xiclet el casc, les genolleres, les sabatilles esportives, els pantalonets, la samarreta ... és la nena rosa xiclet que maldestra pedala amb tanta ortopèdia i amb ben poca traça amunt i avall per la plaça. S’hi estan no gaire més de deu minuts, veig l’àvia amb cara de fàstic que contínuament repta la nena: cauràs! Finalment l’àvia se n’atipa i pren amb una mà la nena i l’altra la bicicleta i se l’enduu a la perruqueria. Serà millor que s’entretingui jugant a posar bigudins a les nines.

Un vell ve amb tota la parsimònia i s’asseu en un banc, les mans agafant el bastó i mira un parell de mares que travessen empenyent sengles cotxets de criatura, amb la bossa del pa i fumant, mentre els seus bebès roseguen bastons de pa. Se senten rialles i penso que per fi vénen més criatures, són els alumnes de l’Escola de Música que passen en ramat amb les fundes dels seus instruments i els llibres de solfeig. Per la cantonada giren uns quants nois amb bosses d’esport, són els que van a entrenament de bàsquet i per sota el campanar passen els que van a futbol i que se saluden amb dos germans, amb els vestits blancs de judo, que van a classe sense bossa, perquè així la seva mare s’estalvia tot l’embalum de roba extra i la bossa d’esport, al cap i a la fi el gimnàs és tan aprop...

Torna a quedar la plaça deserta i jo quadrant balanços vaig aixecant el cap ara i adés amb l’esperança de què passi algú o quelcom que em distregui d’una feina tan avorrida. Només es veuen mares, àvies i avis que passen de pressa, carregades amb motxilles i bosses d’esport després de deixar nens i nenes a totes les tasques extra-escolars; la Marieta també passa, amb la motxilla de la Júlia, la seva néta. Just al banc del davant d’on està assegut el vell s’hi asseu en Joan Pere amb aquella cara que li ha quedat després de què amb les drogues es va xutar una sobredosi, sembla que té el cervell fet farinetes i camina lentament, fa cada dia la mateixa ruta fins que ve sa mare a cercar-lo i se l’enduu a casa a sopar. Tornen en Lagbib, l’Aziz i el Hassan amb la pilota, ja no duen la petita Leila, segurament l’han deixat a casa, però només estan de pas, cap a la pista de futbol. I, entretant, jo aquí, escrivint ...

Coses que passen ... a Barcelona II

Negocis estranys i en decadència?

Ahir, després de sopar, tot passant pel carrer de la Princesa, qui l'ha vist i qui el veu, un senyor molt ben vestit i polit, malgrat anar en pantaló curt, amb el diari sota el braç ens va obsequiar amb l'exhibició dels seus genitals d'una forma prou curiosa.

Reconec que, malgrat que he voltat una mica, encara mai fins ara m'havia topat amb aquest tipus de persones, els exhibicionistes de genitals, perquè, d'exhibicionistes ho som tots, en major o menor grau. Tanmateix veure aquell senyor d'edat ja madura, devia rondar la seixantena, amb la seva camisa granat de màniga curta, planxada i ben cordada, les bermudes de color blau marí, les sabates nàutiques i el diari plegat sota el braç, com s'aixecava el camal del pantaló i m'ensenyava els seus genitals no una, sinó dues vegades, amb delectança, em va xocar d'allò més.

Evidentment no em va escandalitzar, més aviat vaig riure de l'absurd de la situació, o sigui que, probablement, li vaig fúmer el negoci enlaire. Si realment l'exhibició dels genitals d'aquesta forma té a veure amb un complex d'inferioritat i una necessitat compulsiva d'agredir a aquelles que et fan sentir inferior, no sembla gaire intel·ligent fer-ho a quatre dones entre trenta-sis i quaranta-sis anys a la Barcelona del 2008. Entenc que el pobre tipus devia baixar un graó més en el seu infern particular, perquè malgrat que no en vam fer massa conya, feia massa llàstima, tampoc ens va provocar cap reacció la visió d'uns genitals més aviats minsos. Altrament hagués estat si en Nacho Vidal es dediqués a aquests afers encara que, ben pensat, no serà el mateix el que fa, però cobrant?

La temptació em va costar molt de vèncer, perquè, amb franquesa, el meu primer impuls va ser anar cap allà i després de saludar-lo correctament, preguntar-li què li proporcionava fer això? Era plaer sexual? Era sentir-se més persona? Potser culpa? Li agradava sentir-se culpable per "agredir" a les dones? Em van venir ganes de dir-li: “vagi-se'n cap a casa que deuen estar passant ànsia”. El seny va prevaldre i aquesta temptació va durar exactament un minut, després vaig seguir el meu camí, amb les meves amigues, per seguir la nostra festa. Però avui m'ha vingut com un flaix la imatge terriblement patètica d'aquell home, amb el seu gest gairebé tímid, al mostrar-nos el seu sexe, com volent dir: “si, ja ho sé, és poca cosa, però és el que hi ha”.

Els videojocs

Sóc jugadora a videojocs tan si és al PC, on-line i a la Play. Aquesta frikiàrea de la meva existència fa que, manta vegades, m'hagi hagut de sentir d'altres pares i mares sobre la perniciositat dels videojocs en els cervells dels nostres fills i que m'hagi hagut de mossegar la llengua per tal de no mantenir una conversa absurda amb les persones de la meva edat.

Vaig començar a jugar com una formula per no perdre el contacte amb els meus fills, mai he estat partidària del vèncer i si del convèncer. Entenc que criticar obertament a un adolescent qualsevol cosa que faci és la millor manera perquè la faci més i amb més malícia, per tant procuro no tenir idees preconcebudes sobre res que ens aportin els nous temps. I ja em teniu a mi fent de "healer" (curadora) amb els meus dos fills, el gran un orc guerrer i el petit un elf negre assassí. Sortosament els meus fills i jo vam deixar de jugar en el mateix "server" (servidor) fa temps, són d'allò més criticaires, a més, com és normal, els anguniejava que se sabés que "jugaven amb la mare". Encara que després he sabut que en presumien de mi amb els seus amics :D

Finalment, durant alguns anys he estat una cobdiciada "healer" en un "clan" de joc format per més de 100 persones. He participat en partides de "leveig" (apujar nivell), en "sieges" (assetjaments a castells), matances de "raid boss" que poden durar més de dues hores (matar un monstre), "pvp's" (player versus player, duels) i, pràcticament sempre amb el meu "pj principal" (el meu personatge principal) una elfa anomenada Ciceró. Això vol dir tenir al teu càrrec la vida, les habilitats, la capacitat de fer màgia i les proteccions de més de 10 persones contínuament en el període que faci falta i, a sobre, aconseguir sortir-ne viu. Per què al healer és al primer que intenten matar.

A partir dels videojocs he conegut també tot una àrea de l'art més postmodern: l'art digital, amb creadors com Anne-Marie Schleiner (www.opensorcery.net). Gent que investiga nous camins, que treballa temes com el ciberfeminisme, món digital i guerra, i societat, i dona, i ... i que troba, en el desenvolupament de jocs o de les tècniques digitals la formula més adient per a arribar a les persones que parlen un nou llenguatge: els nostres fills.

Per als que en teniu recança us diré que s'han fet nombrosos estudis sobre la bondat d'aquests productes, sobretot en la mentalitat dels nostres fills. Gabinets de psicologia d'universitats prou importants en aquests camps, com la Paris V, contínuament publiquen treballs al respecte i donen, invariablement, els mateixos resultats. Des d'Amèrica ens ve també l'opinió de Sandra Aamodt i Sam Wang, editora de Nature neuroscience i neuròleg de Princeton, respectivament, coautors del llibre publicat recentment "Entra en tu cerebro". Us en transcric un tros, és en castellà perquè el llibre només s'ha publicat en el nostre país en aquest idioma:

"Mejorar tu cerebro con los videojuegos

Los mensajes instantáneos, los móviles, el correo electrónico, la televisión, los videojuegos, las vallas publicitarias dotadas de movimiento: el mundo moderno está en continua acción, y todo parece estar ocurriendo a la vez. Si ya has cumplido los 30, probablemente te habrás preguntado por qué quienes son más jóvenes que tú no se sienten abrumados por toda esta estimulación.

La razón es que sus cerebros han aprendido a manejarla. La práctica sostenida en el desempeños simultáneo de múltiples tareas incrementa la capacidad para prestar atención a muchas cosas al mismo tiempo. Una de las maneras más habituales de adquirir práctic es jugar a videojuegos de acción; ya sabes, esos que tanto odian los padres, en los que se trata de matar al mayor número de enemigos posible antes de que éstos te maten a ti. Dichos juegos requieren que los jugadores distribuyan la atención a través de la pantalla y detecten y reaccionen rápidamente a todo lo que va sucediendo en ella. Desgraciadamente, jugar al Tetris no tiene el mismo efecto sobre el cerebro, quizá porque el Tetris requiere que los jugadores se concentren únicamente en un objeto a la vez, más que en llevar a cabo múltiples tareas al mismo tiempo.

En un estudio, los universitarios que jugaban regularmente a videojuegos de acciónpodían contar el 50% más de objetos en un estímulo visual muy breve que los estudiantes que no lo hacían. Los jugadores también procesaban más deprisa la información, podían tener presentes más objetos al mismo tiempo y eran más eficientes a la hora de cambiar de tarea. Lo lógico sería imaginar que las personas que ya son bastante capaces por naturaleza obtendrán mejores resultados en los juegos, y por eso eligen jugarlos más a menudo. Pero un grupo de no-jugadores pudo mejorar su capacidad de atención después de una hora diaria de práctica en un juego de acción, lo que sugiere que esas habilidades se desarrollan como resultado directo de la práctica.

¿Significa esto que los padres deberían animar a sus hijos a que jueguen a los videojuegos de acción? Nosotros pensamos que es mejor no exponer a los niños a imágenes violentas, pero al menos a los padres siempre les quedará el consuelo de saber que los videojuegos tienen efectos positivos. Ya puestos a pedir, nos encantaría ver cómo alguien gana un montón de dinero diseñando videojuegos de acción que motiven a los niños a hacer muchas cosas a la vez y mejoren su capacidad de atención sin usar la violencia como motivación. Algo así como unSim City... ¡a bordo de un autobús sin frenos!"

Bé, sapigueu que si els ho prohibiu ho faran igual i que no puguin pagar per jugar-los només farà que millorin en la seva capacitat informàtica, aprendran a piratejar i a moure's per la xarxa en un mes amb més habilitat que vosaltres en tota la vostra vida. A més que és impossible aconseguir que un noi o una noia (malauradament aquestes no gaire) no s'interessin pels jocs on-line violents a partir dels 12 anys. Aleshores tota la resta són els possibles pactes que pugueu fer amb ells. Hi ha jocs que no són de matar persones literalment, que els introdueixen en un "món fantàstic" a l'estil del Lineage 2 o el World of Warcraft. I per als més jovenets n'hi ha dos clàssics que funcionen molt bé, el "Theme Hospital" i el "Age of Empires", entre altres.

I el millor és no criar nens passius, oferir-los l'oportunitat de que practiquin esport és essencial, dedicar-los-hi el màxim de temps possible i pactar els horaris de joc. I si ho proveu, potser acabeu enganxant-vos-hi, hi ha un munt de servers no-oficials (per no dir pirates) on pots acabar fent una "party" (partida de joc) alhora amb polonesos, alemanys, egipcis ... Una vegada vaig estar una tarda jugant amb una família belga: pare, mare i fill i un quebequois. No cal dir que va ser força enriquidor, encara ara ens parlem per MSN. Gairebé cada dia rebo notícies fresques de distints llocs del món, i no són criatures precisament, les edats oscil·len entre els 17 i els 50 anys, amén d'haver de practicar idiomes o "smsidiomes" en anglès, francès, italià, espanyol i català, és clar :D

Temps

L'espiral és gairebé perfecta, les seves anelles se succeeixen, cada cop més
reduïdes, fins a arribar a un punt on tot s'acaba. La il·lusió és creure que
no s'aprima i això és gairebé real quan estàs en les primeres voltes.
L'espai és gran i el temps passa molt lentament. Poc a poc notes
com es va accelerant i comences a veure'n l'extrem final. Mires
enrere i veus el punt de sortida i aquelles giragonses amples,
lentes, perfectes, on tot et semblava tan pausat. Però
el vòrtex és d'un sol sentit i no hi ha marxa enrere.
Intentes desesperadament, inútilment, agafar-te
a les parets que t'encerclen per no seguir, per
no caure. Però el temps és ineluctable i,
impassible, t'impulsa endavant,
cap a l'extrem, on els girs
són més petits, estrets
i fràgils i on, sense
solució, acabarà
tot, com ha
de ser.
Fi

Carta a Mellors

Volia fugir del mon i de la gent i per aixo em vaig amagar, pero no en vaig saber prou, perquè et vaig trobar i em vaig veure obligada a tornar a enfrontar-me a tot allo de què fugia. Vaig sentir-me insultada, humiliada i vexada, pero se que vaig fer be, perquè ets un mascle com cal i d'aixo no n'hi ha gaire en els temps que corren.

Volies fugir del mon i de la gent i per aixo et vas amagar, pero no en vas saber prou, perquè em vas trobar i et vas veure obligat a tornar a enfrontar-te a tot allo de què fugies. Vaig sentir com t'insultaven, t'humiliaven i et vexaven, pero tu saps que vas fer be, perquè saps que soc una femella com cal i d'aixo no n'hi ha gaire en els temps que corren.

Pensant en Mellors

Hi ha moments de la vida en què t´entra aquella lassitud, aquelles ganes de somriure lleument, amb la mirada perduda, aquell desmenjament dels membres, quan sembla que el teu cos és quelcom eteri, gairebé transparent on només perviuen els sentits més primaris i et mous, sota el sol suau de primavera, i et sents forta i viva, i et deixes guiar per l´olfacte, ara i adés...

... el suau aroma de talc d´un bebè acabat de banyar, el sofisticat i tènue perfum de les primeres roses, la fortalesa de l´olor de la terra després de la pluja, la mescla d´aromes de mascle i de massatge d´un home acabat d´afaitar ... i et deixes anar, enfonses el nas en els plecs suaus del coll del bebè, enfonses el nas en aquella rosa groga i delicada, t´enfonses al bosc per gaudir de l´harmonia d´aromes que desprèn la pluja i, finalment, t´endinses en l´espiral dels olors del mascle, a ulls clucs, ensumant, deixant-te guiar per l´instint, pel desig que et provoquen els aromes, i el temps es para i només sents ...