Clifford Stoll

Autor del llibre Silicon Snacke Oil. Second Thougts on the Information Highway

Escoltar-lo

L'autor

Una vegada per Sant Jordi (sempre que puc baixo a Barcelona) vaig comprar un llibre de'n Miquel de Palol, un autor que m'agrada força, algunes vegades. Anava amb el llibre a la mà i vaig veure unes parades al Corte Inglés, d'aquelles d'autors firmant exemplars. En una hi havia molt de brogit, cua, televisions i just al costat n'hi havia una altra amb un tipus solitari, ningú feia cua per a que li signés cap llibre, era en Miquel de Palol.

La meva mare que venia amb mi em va dir: "Tata, si és l'autor del teu llibre! ves i que te'l firmi." Tinc tendència a ser poc fetitxista i, a més, com li vaig dir a la meva mare: "M'agraden els seus llibres, no m'interessa la seva persona, no veig perquè aquest senyor, sense saber ni qui sóc, m'ha de dir coses en un full." I vam seguir camí.

Sempre he pensat així, a mi, dels llibres m'agraden ells, no una idea d'ells, no la possible personalitat de l'autor, a qui no conec ni coneixeré mai, probablement. Avui, fent els deures (si, els ditxosos deures que no s'acaben mai i que odio i que m'encanta fer-los i odiar-los) he ensopegat aquest paràgraf, i he pensat: "té mira en Nietzsche pensava com jo", per tant això vol dir que m'he llevat amb l'autoestima molt en forma, d'altra banda. ;)

"Que el nom de l'autor estigui en el llibre és ara un costum i gairebé una obligació; tanmateix, és una causa principal de què els llibres influeixin tan poc. Doncs si són bons, valen més que les persones, com a quintaessència d'elles; però en quan l'autor es dóna a conèixer per mitjà del títol la quintaessència torna a quedar diluïda, per part del lector, en allò personal, inclús en el més personal, i amb això es perd l'objectiu del llibre. L'ambició de l'intel·lecte és no aparèixer ja com a personal."

Art Digital

Obres d'art digital

Misatge d'alerta de Fred Forest

Alteraction de Reynald Drohuin

Now Here/Nowhere de Brighid Lowe

Between a Rock and a Hard Drive de Kristin Lucas

Instal·lacions de llum d'Otto Piene

Espectacles d'escultura làser de Norman Ballard i Joy Wulke

Beyond Pages de Masaki Fujihata

In Corpus de Michel Redolfi

Remedy for Information Disease d'Alexei Shulguin

The Distorted $arbie de Mark Napier

Si/Jamais d'Isabelle Hayeur

Illusions de Zoe Beloff

Not my type de Lycette Bros

The Fabric of Reality de Jean Ranger i Bill Sullivan

Was he thinking about? d'Igor Stromajer

Rest Area de Nancy Tobin

The modern compendium of miniature automata John i Mark Lycette (Lycette Bros)

Lady Sovereing VS Tetris d'Anne-Marie Schleiner


Hipertext

Hyperizons de Michael Shumate

Salons i publicacions

Siggraph

Imagina

Festival Internacional dels Films d'Internet FIFI

Revista 2 Gyrlz Quarterly

Revista Ars Electronica

"La consciència que crema" d'Eudald Carbonell

Fa temps que els humans anem repetint com un mantram que som una espècie de desgràcia universal, fins a l'extrem que hi ha sectes, perquè cal definir-ho com a tals, que parlen de què el millor que podríem fer és extingir-nos, per a una suposada millora de la Terra. Estic radicalment en contra d'aquest concepte, en contra d'aquesta gent a la que considero terriblement perillosa perquè, entre altres coses, s'aprofiten de la desinformació i de la informació dirigida que patim molts humans, alhora s'aprofiten també, de la falta de criteri derivat de la falta de reflexió i de lectures que també patim, ja que ens han educat en què tot esforç és evitable i si és intel·lectual més encara.

Vivim en uns moments de “papanatisme” flagrant, ratllant el delicte, on persones que ni s'immuten per la mort d'infants, cada minut diuen que en mor un, fan batalles terribles per la conservació de gats de carrer o altres animals. No dic pas que el respecte als animals no sigui una màxima que cal observar, però crec també, fermament, que si algú compra pernil dolç per al seu gat l'haurien de ficar a la presó. Sento ser tan radical, però al costat de les llaunes de Whiskas jo hi posaria fotografies dels camps de refugiats, al costat dels diamants de les joieries hi posaria fotografies dels poblats de les zones on s'extreuen i així, al costat de cadascuna de les coses que comprem sense reflexionar d'on procedeixen i el mal que fan als éssers humans, germans nostres, el mal que fan i el que fem amb la nostra actitud autista, prenguéssim consciència de quina és la forma de viure més d'acord amb la nostra espècie.

Perquè si hi ha una cosa que tinc clara és que sóc humana, i per a mi, el primer són els éssers humans. Tenim un deure amb nosaltres mateixos abans que amb les balenes, la qual cosa pot voler dir perfectament no extingir les balenes, però no vol dir, sota cap concepte, estimar més les balenes que els nostres veïns. A partir d'aquí us voldria transcriure algun paràgraf d'un llibre de l'Eudald Carbonell, “La consciència que crema”, on el famós paleontòleg català, conegut sobretot pels seus descobriments a Atapuerca, fa algunes reflexions sobre l'acte de ser humà que considero d'allò més interessants.

“Veure'ns des de dins, però entendre'ns des de fora. Pot ser una reflexió d'espècie suficientment potent per canviar paradigmes vells de coneixement i d'interpretació de la realitat, amb la perspectiva de sortir del “cul de sac” en què ens trobem a l'hora de voler interrogar-nos sobre el nostre futur, per trobar la manera de decidir què volem fer com a espècie.

...

En termes de procés evolutiu, Darwin genialment postula que l'evolució no té direcció, i que l'atzar és qui marca els canvis i les transformacions de les espècies. La selecció natural actua sense voluntat teleonòmica, seleccionant definitivament les adquisicions més favorables.

...

Abans de l'emergència de la consciència humana era l'atzar qui dominava el món de les interaccions. Les coses passaven a conseqüència d'una dinàmica natural sobre la qual no es podia intervenir perquè els programes genètics i la dinàmica natural caracteritzaven els processos i els feien incommensurables mitjançant les lleis que s'establiren en la nit dels temps.

...

L'acumulació de coneixement, gràcies a la ciència i la tecnologia, afecta tots els camps tant de la matèria com de l'energia, així com de la biologia i de l'etologia. És el naixement d'una nova direccionalitat de la vida.

...

En resum, el concepte de consciència operativa és el resultat de la integració de l'evolució, mecanisme estructural de base, i del progrés, realització humana concreta. La consciència crítica d'espècie, entesa com una capacitat de coneixement socialitzat, és una conseqüència del progrés material i intel·lectual del gènere Homo. La consciència crítica d'espècie es pot definir com la culminació estratègica de l'autoreferència humana.

...

La construcció d'una ideologia crítica on recolzar la nostra acció progressiva passa pel manteniment de la base dialèctica de la naturalesa però, aquesta vegada, sotmesa a la consciència universal i d'espècie que ella mateixa ha generat. Els humans som la conseqüència atzarosa que s'ha transformat en lògica còsmica.

...

El futur de l'espècie no pot renunciar a la fletxa conscient i consistent del progrés si no vol perdre el nord. Hi ha veus que criden contra el progrés i desconeixen què vol dir aquest concepte, el qual ha evolucionat molt des del segle XIX. El progrés s'està constituint com una dinàmica que ens organitza i ens dóna perspectiva de futur.

...

És ingenu pensar que la naturalesa, que és cega, ens donarà la capacitat d'autocorrecció. Només la nostra consciència, adquirida al llarg del temps i de la complexitat evolutiva, ens pot ajudar a conèixer què, quan i com cal fer les coses que ens afecten com a espècie. La lògica substituirà l'atzar.”

Molta gent no hi estarà d'acord, però el que si que crec que cal creure és que reflexionar sobre nosaltres mateixos com a espècie per tal d'emprendre el camí més adequat a la nostra supervivència com a tal, que d'altra banda és la nostra obligació, és tan important o més que qualsevol altra lluita en la que hi invertim les nostres energies. I, a la menuda, educar en la consciència autocrítica i constructiva és la millor manera de fer generacions que millorin i emprenguin el camí de la nova humanitat.

Carbonell, Eudald. La consciència que crema. Barcelona: 2008. Ed. Ara llibres.

Sóc catalana

Si senyores i senyors, sóc catalana. Ara que ja he sortit de l'armari, que ja ho sabeu tots que pertanyo a aquest sentiment, aquesta pàtria, aquesta cultura en vies d'extinció us preguntareu: i què?

Doncs res, però estic provant de dir-ho amb totes les intencionalitats possibles:

sóc catalana

SÓC CATALANA

Sóc catalana i olè

Sóc catalana, QUÈ PASSA?

Sóc catalana, i què?

Sóc catalana, què mires?

Sóc catalana, disculpi

Sóc catalana, em sap greu

Sóc catalana, i una merda em sap greu!

Sóc catalana i si no t'agrada que et bombin!

Estic aquí, existeixo i reclamo el meu dret a ser. Algú va a dir: tots els homes tenen el dret a ser iguals, però també el tenen a ser diferents. O sigui que, ja ho sabeu: sóc catalana.

Per si algú en dubtava ;)

Fidelitat

Una coneguda em diu tota escandalitzada, i amb grans escarafalls, que sóc una dona infidel. Després del primer moment de perplexitat davant d'una acusació tan tòpica me'n vaig a casa i miro a la web de l'enciclopèdia catalana el mot fidelitat.

Fidelitat: “A l'època feudal (ja des del s VIII), jurament que el vassall feia al senyor; així, el senyor podia assegurar el compliment dels deures del vassall i aquest podia reforçar la seva condició d'home lliure.”

Bé, s'assembla força al meu contracte laboral, malgrat tot i si no recordo malament, els usos i els abusos que en feien els senyors del vassallatge ho fan poc atractiu. Punt per ser infidel.

Fidelitat: “Lleialtat d'un consumidor envers una marca, un producte o un servei.”

Pse, perquè no? Sempre i quant el producte mantingui la qualitat. Punt per la fidelitat.

Fidelitat: “Grau de preferència d'un tàxon per una comunitat vegetal determinada.”

Aquí si que no, no penso anar a mirar tàxon ni, fins on jo sé, pertanyo a cap comunitat vegetal, no fotem!

Arribat a aquest punt m'inclino pel paper, anem a veure que diu el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans que si bé últimament me'l miro de mala manera, sóc dels escandalitzats pel rumor de l'acceptació de “barco”, té l'aire de la garantia que tenen els llibres tipus totxo.

Fidelitat: “Qualitat de fidel.”

Ja hi som! Odio que em facin això. Segueixo llegint:

“La fidelitat d'un súbdit, d'un criat. La fidelitat conjugal. La fidelitat dels gossos. La fidelitat d'una traducció, d'una citació.”

Què voleu que us digui? Començo a sospitar per on anava la meva escandalitzada interlocutora. Però m'heu d'entendre. Si la posen entre la fidelitat d'un criat i la d'un gos, com ningú gosa creure que serà millor la conjugal?

I, que consti, que en la de les traduccions hi estic totalment d'acord ;)

Aquells que viatgen

Ara fa un parell o tres d'anys, amb la meva parella, vam decidir anar a Roma. No hi teníem cap motivació especial, senzillament gaudíem de cinc dies de festa, al mes de maig, i vam decidir que Roma era un lloc tan bo com qualsevol altre, amb l'afegitó de què així visitàvem la capital d'un autèntic imperi, dels que ja no fan ràbia perquè estan molt allunyats en el temps.

Sabia que una coneguda meva hi havia estat i, innocent que sóc, vaig caure en la temptació de comentar-li, per si creia avinent donar-me algun consell. “Roma? Uf! Està brutíssima!”. Aquest fou el seu comentari i reconec que em va deixar atònita. Fins on jo sé aquesta persona no és inspectora de sanitat i no forma part de cap comissió interguvernamental de control de les papereres dels països de la Comunitat Europea. És una dona normal i corrent, amb carrera, és clar, avui tothom en té de carrera i es permet sentar càtedra de tot, suposo que per mimesi amb els seus professors, però jo la tenia per una persona viatjada, "de món", que es deia abans, si més no sempre l'hi havia sentit a parlar de viatges amunt i avall encara que, reconec, sense fer-n'hi massa cabal.

O sigui que de la ciutat eterna hi ha gent que no torna amb la impressió del Fòrum, de la Vila Àuria, de la Vila Borghese, de la Piazza Navona, del Trastevere, de la Piazza dei Campi dei Fiori, fins i tot, si m'apureu de la Fontana de Trevi, de tants i tants llocs visitables, tornen amb la idea de què les papereres eren petites o inexistents i que hi havia escombraries a terra. Dona! No dic jo que si vas a Nàpols en plena vaga d'escombraires puguis tornar amb aquesta idea, realment l'estrany seria no agafar el còlera, però us prometo que en aquell moment a Roma no hi havia vagues de cap mena.

El cas és que hi ha persones que viatgen pel món i ho troben, ja em perdonareu, tot “cagat i pixat”, no hi ha res al seu gust. El llit es dur i el coixí massa tou, el bany era poc net, per menjar al self-service no hi havia Nutella, ni pa amb tomàquet, els guies no parlen castellà, la gent és antipàtica, fa massa calor, fa massa fred, fa massa el que sigui, el cas és queixar-se. Perquè viatgen? Aquesta és la pregunta que sempre m'he fet.

Per cert, vam anar a Roma i, potser me n'he d'avergonyir o ves a saber, però em va agradar molt, m'ho vaig passar molt bé i juro que no recordo ni si n'hi havia de papereres.

Truqueu al RACC!

Les hores no passen en aquestes carreteres. Amb rectes de fins a 80 quilòmetres i un paisatge uniforme l'única distracció és quan et trobes amb un ramat de vaques o de cabres que t'obliguen a frenar. A vegades tens més sort i són girafes o elefants, però això ja és més difícil perquè les zones obertes són escasses. A banda i banda de la carretera tota la vegetació és idèntica i monòtona, acàcies petites de la mateixa alçada i, de tant en tant, algunes de més grans que sorgeixen com illes. Com que la majoria són finques privades, romanen tancades al darrera d'una filferrada contínua, per això els animals més “vistosos” no poden creuar la carretera, ja que es troben o bé als parcs o bé dins les finques tancades.

Aquestes finques són propietat dels blancs, difícilment en podríem trobar una amb un propietari negre. Malgrat que l'”appartheid” ja es va acabar, si més no nominalment, és pot observar arreu amb molta facilitat que només ha estat en els papers: els blancs tenen molt clar qui mana i els negres, també.

Que se't trenqui l'embragatge del vehicle a Namíbia, al mig del no res, és quelcom complicat a l'hora de solucionar. No tens l'opció de: “m'arribo al proper poble i que s'ho miri algun taller”, el proper “poble” són quatre barraques que poden estar a dos-cents quilòmetres i tampoc pots telefonar al RACC, per tant només et queda la resignació, intentar engegar en tercera i, si ho aconsegueixes, continuar fins a arribar a alguna població una mica gran i esperar, amb paciència africana, que hi hagi algun mecànic que hi entengui una mica. Per sort duem aigua, alguns queviures i, on arribem hi trobarem Coca-cola, Fanta, Pepsi-cola i Mirinda, i jo que em creia que ja havia desaparegut de la Terra la Mirinda!. Un metge segurament que no però refrescos els que vulguem, a preu d'or, és clar.

Mentre decidim que fem cau la nit, la cosa comença a fer basarda. No estem sols perquè els pocs cotxes que passen es paren a veure si ens poden donar un cop de mà. No deixa de ser curiós que en el país més despoblat del món hi hagi tres cotxes aturats per a ajudar-nos, en canvi no crec que es parin gaire aquí, en alguna autovia, és clar que allí no deuen tenir la “banda dels peruans”. Aleshores comença una discussió entre el xofer i els que s'han parat, potser només és una amigable xerrada mescla d'anglès i un parell o tres de dialectes distints, però per l'acalorament que demostren a nosaltres ens sembla una discussió. Què es pot fer en aquests casos? Molt fàcil: esperar. Probablement no ens en sortirem però el ritual cal passar-lo.

Para una pick-up i en surt un africà blanc. Podríem dir que sembla més africà que els propis negres. Té la imatge del boër salvatge, criat a l'Àfrica, el bategem ràpid: Orzowei. Gairebé dos metres, amb la caixa corresponent, barba retallada, camisa, pantalons curts amb butxaques i descalç. S'atansa al nostre guia, al xofer i als altres que s'han aturat i sens dubte estem al davant d'un “amo”. La gent calla per a saludar-lo i l'escolta, potser és pel seu posat decidit, ves a saber.

Finalment la decisió és unànime, el nostre Orzowei ens indica que uns quilòmetres enrera, uns cinquanta, per on ja hem passat, hi ha un campament, que si aconseguíem fer entrar la tercera ens hi podríem arribar. Ens acomiadem de tothom, donem les gràcies efusivament, i girem cua. La sensació és de desastre, aquesta només ha estat una pega menor de totes les que hem estat vivint fins ara i no podem evitar de sentir-nos ben poca cosa. El xofer no aconsegueix fer entrar la tercera per la qual cosa ens sembla que no hi arribarem mai al campament.

Tothom calla, la tensió és important. Els llums del camió il·luminen la carretera però no podem evitar pensar que si se'ns creua un ramat de vaques podem patir un accident. Ja n'hem vist abans, quan hem avançat un quatre per quatre que ha donat voltes de campana per haver atropellat una cabra. De sobte el xofer s'aparta de la carretera i para, veiem els llums de dos vehicles que venien en direcció contrària com frenen, giren i se situen al davant del camió.

Dos “Jeep”, un d'ells amb remolc i amb el distintiu de “Roy's Camp” han vingut a salvar-nos. El nostre Orzowei baixa de l'altre, obre la porta del vehicle i diu una de les millors frases que he sentit mai: “The ladies first”. Emocionant! Perfecta! Ens encabim totes les dones dins el “Jeep” amb la sensació d'estar ocupant un bot salvavides només assignat a nosaltres. Qui ens ho hagués dit que un anacronisme d'aquest calibre ens fes sentir tant bé. El cas és que quan tens fred, son i gana, el millor que hi ha és que et malcriïn una mica.

Finalment, un cop embarcats tots, el xofer anirà venint, marxem i en menys de vint minuts arribem al campament Roy. Han encès tot de quinqués i espelmes per donar-nos la benvinguda i han preparat un sopar d'emergència, no són hores. Ens sentim com si fóssim damnificats d'algun desastre i arribéssim a alguna instal·lació destinada a ajudar-nos. Muntem les tendes en un no res i correm afamats i amb poca elegància, tot sigui dit, cap el menjador on, entre pells i calaveres d'antílop, de búfal, de zebra i altres bestioles similars, ens cruspim un àpat d'estil nord-europeu finalitzat amb una fumejant tassa de te de “rooibos” i un “gin-tònic”, per pair, al voltant d'un foc, amb el nostre Orzowei que resulta que és guia de la zona i ens explicarà tot d'històries de “boiximans”. Finalment arriba en Kosmas, el xofer amb el camió, el pobre per fi podrà sopar, s'ho mereix.

Fragments

Acabar amb tot, fugir de la vergonya, de la ràbia, del desencís. L’autocompassió t’amara, com el conyac amara un bescuit d’aquells que en diuen borratxos, l’autocompassió i el conyac et xopen, tu també ets un bescuit borratxo. Una merda de bescuit que s’esmicola entremig de llàgrimes, mocs i la pornografia sentimental que t’envolta, sentiments adolescents amb quaranta anys. T’han fet mal i no hi tenen dret. Acabaràs amb tot, amb tots. Et vols morir perquè voldries matar i beus i et drogues i balles. Ara ets a la cuina, al davant del ganivet del pernil, aquell tan esmolat, i fas un altre glop a l’ampolla de conyac, tu que odies el conyac. Les imatges dels llibres poc recomanables, dels programes escombraria, dels teus impulsos hormonals que no han superat els anys, perquè fins ara has viscut com un infant aviciat, sense compromís real, sense responsabilitat. Ells en són els culpables i ningú més, tu mai ets responsable de res, la teva vida es en mans dels altres i si no fan el que tu vols, si no t’alimenten l’ego, si no t’estima qui tu vols, si no et riu les gràcies qui tu desitges, t’enfonses en l’odi, la ràbia, el dolor. No saps compartir, no saps donar, només saps rebre.

I acabes al llit, encara no saps com. La taula, la cuina i el ganivet del pernil ja no hi són, però t’acompanya el litre d’alcohol que et circula per les venes i t’adorms o caus inconscient enmig del vòmit. Quan recuperis la consciència t’odiaràs més i l’odiaràs més, i et repetiràs la pregunta: “Per què a mi? Per què?”, i no et sabràs fer la resposta correcta: “Per què no?”. Per això telefonaràs a algú que t’escolti i li trepanaràs les orelles, cinc, deu, quinze minuts, una hora, les que calguin, amb les teves misèries, perquè per això hi ha gent al món amb vocació de telèfon de l’esperança. I qui t’escolti et dirà que si, que tens raó, que no hi ha dret al que t’han fet, perquè tu ja saps a qui telefonar, no podries suportar parlar amb aquella persona que t’aprecia de debò però que et dirà que creixis d’una puta vegada, que ja n’hi ha prou de fer el ploricó, que et facis càrrec de la teva vida i que com vols que t’estimi algú si ets un sac d’autocompassió, d’autoodi, d’egoisme desmesurat, absurd. I com que no en tindràs prou amb aquesta ordalia de sentimentalisme, com que necessitaràs enfonsar-te encara una mica més en la podridura, telefonaràs a qui t’ha fet mal i li retrauràs i l’insultaràs i li suplicaràs, plorant, que et doni unes engrunes d’amor.

Totó

Hi ha un període del cinema europeu, a la postguerra de la Segona Guerra Mundial, que encara no està oblidat, sortosament, i que caldria no oblidar en aquests moments de cinema d'alt pressupost i altíssims efectes especials i digitalització: el neorealisme.

Als anys quaranta la indústria italiana del cinema vol desmarcar-se del període feixista i es treballa una forma distinta d'enfocar la realitat: amb sensibilitat poètica. Els fets socials, l'oposició a la propaganda oficial, l'horror i l'absurd de la guerra, la presa de consciència per la derrota, la reconstrucció del país, la nova llibertat ... són els temes que els nous directors italians plasmaran en les seves pel·lícules, amb nous personatges, noves metàfores, amb el tractament agosarat dels finals, de les vides i miracles dels protagonistes.

Dins d'aquest món, no me'n puc estar, hi tinc el meu preferit: Totó. Napolità (1898-1967), fill il·legítim d'un marquès fou un gran actor de teatre de varietats i l'actor per excel·lència de l'imaginari dels films neorealistes italians. Podem destacar:

• "Fifa e arena" (1948) de Mattoli,

• "Totò le Moko" http://www.youtube.com/watch?v=i2VSV9Zlfl8 (1949) de Bragaglia,

• "Totò busca pis" (1949) de Steno i Mario Monicelli,

• "Nàpols milionària" http://www.youtube.com/watch?v=RtePLW8EalQ (1950) de Eduardo De Filippo,

• "Guardie e ladri" http://www.youtube.com/watch?v=dD7ghJ_rNAk i una de les millors persecucions policials que he vist mai al cinema http://www.youtube.com/watch?v=tzd_OEp8_9M (1951) de Steno y Monicelli,

• “Totò a colori” http://www.youtube.com/watch?v=4Yv-_zlr-YM (1952) de Steno,

• "L'oro di Napoli" http://www.youtube.com/watch?v=kfHn-i9Uu-8&feature=related (1954) de Vittorio De Sica,

• “Totò, Peppino e la malafemmina” http://www.youtube.com/watch?v=t_uCgCBg0YA (1956) de Camillo Mastrocinque,

• “Rufufú (I soliti ignoti)” http://www.youtube.com/watch?v=0WtlNwnlZSk&feature=related (1958) de Mario Monicelli,

• "Signori si nasce" http://www.youtube.com/watch?v=vxdQHQJyqKM (1960) de Mario Mattoli,

• "Totò Diabolicus" http://www.youtube.com/watch?v=w9KhBKWj7e0 (1962) de Steno,

• "Uccellacci e uccellini" http://www.youtube.com/watch?v=ti0vQwoZHUg&feature=related (1966)

• 
  

i els episodis: "La terra vista dalla luna" http://www.youtube.com/watch?v=XlnAGuR9fAo (1967, de "Les bruixes") i "Che cosa sono le nuvole" http://www.youtube.com/watch?v=kfMNoapQCiY&feature=related (1967, da "Capriccio all'italiana"), dirigides per Pier Paolo Passolini.

No les he pogut veure totes, perquè costa molt de trobar-ne algunes. Només sé que quan vaig anar a Roma l'única cosa que em vaig comprar va ser una fotografia de Totó i Aldo Fabrizzi a Guardie e Ladri. Veure aquestes velles pel·lícules ens parla d'intel·ligències brillants, homes i dones que també sabien veure la realitat i, malgrat tot, sempre trobar un punt d'esperança, amarg, si, però esperança al cap i a la fi.