Què és art? Diu en Joan Campàs Montaner (Prehistoria y antigüedad. Del paleolítico al mundo romano. Barcelona, 2005) que, des del principi dels temps, l'art és un filtre entre l'ésser humà i la naturalesa, la modificació, la imitació de la mateixa, el llenguatge i la comunicació dels pensaments: “Amb l'acció humana, l'objecte es transforma en signe i concepte. El primer ésser que fabricà una eina fou el primer artista conceptual. El primer ser que sincronitzà el ritme del treball col·lectiu amb un cant rítmic fou el primer artista del happening.”
Diu el crític Clement Greenberg: “L'art és una simple qüestió d'experiència, no de principis, i el que compta en art al principi i al final és la qualitat”.
En els mil·lennis que han passat des del primer artista fins ara el que queda és la idea de la qualitat intrínseca de l'objecte. I què li dóna aquesta qualitat? Perquè si el primer objecte “artístic” ja la tenia, perquè l'art ha evolucionat, ha canviat, ha seguit viaranys tant distints? Es pot dir que, com a signe, segueix els canvis socials, el pensament de la societat a la que serveix i vol representar i sempre lligat al medi en què s'expressa: la tecnologia.
La tecnologia és inherent a l'art, és el canal per on s'expressa. Tant si parlem de música, amb els instruments, de literatura, amb l'escriptura, de pintura, escultura ... probablement la dansa i el teatre siguin els únics arts que s'expressen únicament amb el cos humà, sense tecnologia afegida, sense instruments, sense un medi aliè que faci d'interfície entre l'artista, el creador, i l'espectador.
És a partir de principis del segle XX, amb el començament d'una cursa accelerada d'evolució de la tecnologia en la nostra societat, que es produeix una acceleració paral·lela en el món de l'art. Els moviments se superposen, s'intercalen, neixen i moren en molt poc espai de temps, d'altres perviuen, sempre seguint aquest ritme frenètic de l'adveniment de noves màquines, noves tècniques, noves sensacions.
A partir de la Font de Marcel Duchamp (Nova York, 1917) i els seus ready made, el concepte d'art, d'allò que el representa es trenca. D'ençà aleshores qualsevol cosa, qualsevol medi pot ser el camí per a l'expressió artística. “Como sostiene Habermas en su célebre discurso para recibir el premio Adorno (1981): la historia del arte moderno es la historia de su autonomia y su autoconciencia; y con estas, la historia de la disolución del antiguo consenso de lo bello absoluto, trascendental y recibido en el marco de una imagen religioso-metafísica de un mundo ordenado por dios y que, en consecuencia, posee algún tipo de orientación y sentido ético y estético.” http://www.liminar.com.ar/jornadas04/ponencias/fraenza_perie.pdf
Aleshores resulta natural que amb l'aparició de la informàtica, dels ordinadors i le
s xarxes de comunicació l'ésser humà hi busqui allò bell, allò que li permeti expressar-se. Són nous llenguatges a explorar, els antics llenguatges, vinculats a un pensament caducat, ja no són prou operatius, per tal que l'espectador comprengui l'artista, cal que aquest s'expressi d'una forma entenedora, que es pugui llegir fàcilment.
s xarxes de comunicació l'ésser humà hi busqui allò bell, allò que li permeti expressar-se. Són nous llenguatges a explorar, els antics llenguatges, vinculats a un pensament caducat, ja no són prou operatius, per tal que l'espectador comprengui l'artista, cal que aquest s'expressi d'una forma entenedora, que es pugui llegir fàcilment.“... el estado actual del sistema del arte, respecto del cual se observa una especie de crisis de legitimidad que hace peligrar -inclusive- el desarrollo autónomo (deseable, humanamente hablando) del arte al interior de las sociedades tardo-capitalistas o post-burguesas. Crisis que se encuentra inextricablemente ligada a las evoluciones de dicha vertiente en la medida en que sus diversas poéticas o bien toman como tema de discusión el estado del mencionado sistema así como sus posibilidades de evolución futura (poniendo en primer plano una reflexión de orden metasemiótico), o bien, por el contrario, participan inconsciente, acrítica e irreflexivamente de su actual situación de crisis. Entiéndase que, por momentos, al menos potencialmente, un sector de la vertiente tecnológica del arte de nuestro tiempo convoca, o promete, o dice convocar todo un grumo de preguntas sobre la actual experiencia del arte, sobre la función del arte, su naturaleza pública y su efectividad histórica o social, su estatuto mercantil, sus enlaces con la sociedad del espectáculo y -a la vez- con la representación democrática, el conflicto y la competencia de sus agentes persiguiendo beneficios (veladamente), etc.”http://www.liminar.com.ar/jornadas04/ponencias/fraenza_perie.pdf
Les noves tecnologies són un nou llenguatge: "Hacia el año 2010, tendremos por lo menos un premio Nobel de literatura que no habrá publicado todavía un solo libro. Todos los sueños de los autores de poesía concreta y el libro no-lineal de Marshall Mc Luhan se realizarán muy baratos... La literatura narrativa, los poemas, las epopeyas y los comics se fusionarán. Asistiremos al nacimiento de la literatura sin libros y del poema sin papel... Podremos poseer todos los libros de la Biblioteca Pública de Nueva York y, durante nuestro tiempo de ocio, tendremos el hábito de leer de forma arbitraria... por ejemplo: en qué se distingue la gramática bengalí de 1853 de la primera gramática ouzbeck, aparecida... digamos... en 1957 en Rusia... Cuando hagamos un largometraje acabará de diversas maneras y los lectores podrán seleccionar su propio final... Sobre la pantalla veremos luces perpetuamente parpadeantes... También nos podríamos preguntar ¿tendremos verdadera necesidad de toda esta información?" (Nam June Paik 1977).
La interactivitat és la marca principal d'aquest nou llenguatge. L'espectador ja no és només “aquell que mira”, passiu. L'espectador s'integra en l'obra, pot entrar-hi, modificar-la, variar el seu resultat, el seu missatge final. Ara ens trobem amb aquestes dues opcions, podem assistir a una exposició unidireccional, com pot ser una pel·lícula, un vídeo, un espai televisiu, un concert, una performance, pot l'autor fer-nos-en partícips mitjançant les noves tecnologies que permeten modificar part d'aquestes exposicions i, finalment, pot haver nascut ja l'obra, mitjançant tecnologia informàtica, per tal de ser interactiva.
La tecnologia informàtica és, probablement, la que ha fet més passes en aquest sentit, perquè és el propi medi que ho permet. “Aquests inclouen abstracció, codificació, autoregulació, virtualizació i programació. Aquestes qualitats són concomitants amb escriure i, en efecte, amb llengua més generalment, i, en tant que la llengua, escrita o parlada, és digital ja que tracta d'elements discrets, llavors es pot dir que gairebé tota la cultura humana és digital.” (Charlie Gere (2002), Digital Culture. London. Reaktion Books. 222 pàgs.)
Fotografia, música, cinema (catalogat com a setè art) foren les formules d'expressió artística en les noves tecnologies més rellevants de la primera part del segle XX. Tanmateix el medi de comunicació que s'imposà a l'espectador, el que arribà a tot arreu fou la televisió. És natural que els artistes volguessin aprofitar aquest medi, que arribava a grans masses de població, per tal de fer arribar els seus missatges. Tanmateix, la pròpia idiosincràsia del medi, el fet que arribés a la població d'una forma massiva, dóna com a fruit que els artistes el critiquessin com a alienador i, alhora, veiessin com a única formula per a criticar-lo el propi medi. “Els nous mitjans no són en absolut maneres de posar-nos en relació amb l'antic món 'real'; són el món real i afaiçonen de nou a voluntat el que queda de l'antic món”. (Marshall McLuhan, 1969[Rush, Michael (1999), New Media in Late 20th-Century Art. Resum/traducció Joan Campàs.])
Amb l'aparició de la tècnica del vídeo es considera el 1965 com el naixement d'aquesta com a disciplina artística quan l'artista i music Fluxus (http://www.fluxus.org/) coreà, Nam June Paik, comprà un dels primers sistemes de vídeo Portapak Sony, el feu servir per gravar la visita del Papa que baixava per la Cinquena Avinguda i després el mostrà, aquella mateixa nit, en el Cafè a Go Go. Quina era, doncs, la diferència entre ell i un periodista qualsevol? El fet que l'artista ho fes amb intencionalitat artística, no per a la venda, de mostrar una alternativa a allò que es veia per la televisió. Paik no fou un periodista ni un activista, fou un videoartista.Amb la creació de l'ordinador, el WWW i la Xarxa d'Internet apareix la virtualitat com a possibilitat contínua d'ésser a diferents llocs al mateix temps. Aquest fet posa en qüestió nocions com veritat o realitat. Es pot dir que l'obra d'art es desmaterialitza i passa a un estadi de possible perpetua creació i recreació. El Net.Art, per mitjà de la Xarxa també propicia que espectador i artista estiguin en contacte permanent, l'espectador pot accedir quan vulgui i des d'on vulgui a l'obra d'art i ensems pot ser qui modifiqui o trii la pròpia obra. “Por primera vez, puede darse una 'obra' en que no es ya que la diferencia entre la 'reproducción' y el 'original' no sea relevante: sino que la propia obra se da, precisa y exclusivamente, en el soporte de su difución pública [...] es este último rasgo el que puede determinar un transtorno profundo y radical de las formas contemporáneas de experiencia de lo artístico, toda vez que los instrumentos de institucionalización de la experiencia de la obra están vinculados a la presunción de una diferencia ontológica entre el original y su reproducción” (Brea, José Luís)
Aquesta situació aboca també a l'abitrarietat per la quantitat ingent de material y les distintes formules emprades que el fan difícil de classificar. En el món del Net.Art el més comú és l'art com a protesta, com a reivindicació, aprofitant possibilitats com la creació de realitats virtuals, avatars, i programes que substitueixen parts d'altres programes comercials per tal de denunciar qüestions com la diferència de gènere, la violència, el narcotràfic, l'emigració il·legal, etc.
Podríem concloure que l'aparent contradicció entre art i tecnologia és inexistent, perquè sense tecnologia no hi ha art. Malgrat tot, si al principi parlàvem d'art, de la seva qualitat intrínseca, ara es desplaça de l'objecte a la tècnica, a la intenció de l'artista, l'art passa a ser l'artista. En el nostre moment el canvi ve propiciat per l'evolució de la pròpia tecnologia i el canvi radical ha estat la funció de l'art. De la forma unidireccional, emissor-missatge-receptor passiu hem passat a les noves tècniques derivades de la reformulació de la funció de l'art per part de la societat: “L'art no té a veure ja amb la producció d'obres -sigui amb mitjans tradicionals o electrònics- sinó amb la descoberta de la lògica interna d'una visió del món.” (Campàs, Joan)
Internetgrafia:
Pàgina personal de Joan Campàs Montaner. Doctor en Història Contemporània i llicenciat en Filosofia i en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, amb estudis paral·lels de Filologia Catalana i Matemàtiques; professor titular d'art digital i hipertext als estudis d'Humanitats de la UOC. http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/homepage.html [25/09/2008]
Fraenza, Fernando-Perié, Alejandra. 6tas jornadas de arte y medios digitales. Organitza: Centro Cultural España Córdoba / Lila Pagola / Laura Benech / Sergio Poblete / Gustavo Alcara (Argentina) http://www.liminar.com.ar/jornadas04/ponencias/fraenza_perie.pdf [05/10/2008]
Baigorri, Laura. EL FUTURO YA NO ES LO QUE ERA. De la Guerrilla Television a la Resistencia en la red. http://aleph-arts.org/pens/baigorri.html [06/10/2008]
Bloc de Dazeth de debat sobre pintura http://coloressobretela.blogspot.com/2008_02_01_archive.html [08/10/2008]
Enciclopèdia Catalana http://www.enciclopedia.cat
Pàgina de José Luís Brea. Profesor Titular d'Estètica i Teoría de l'Art Contemporani de la Universidad Carlos III de Madrid. http://www.joseluisbrea.net/ [08/10/2008]
Bibliografia:
Charlie Gere (2002), Digital Culture. London. Reaktion Books. 222 pàgs.
Rush, Michael (1999), New Media in Late 20th-Century Art. Resum/traducció Joan Campàs.
