dimarts, 9 de juny de 2009

Bernhard

Lluís Homar a L'home de Teatre
L'absurda mort de David Carradine, que mira que no hi ha pitjor manera de fer el ridícul que morir de forma absolutament ridícula, i la primera notícia que en vaig rebre: suïcidi, i la lectura de l'embranzida de la ultra-dreta racista i xenòfoba a alguns països d'aquesta il·lusòria Europa, em fan pensar en el meu admirat Thomas Bernhard.

Què hi té a veure? Honestament, no ho sé massa bé, però fa dos dies que només hi penso. Són paraules: suïcidi, ultra-dreta, Europa, que m'hi menen. Va passant la realitat, els titulars, les imatges d'això i d'allò i, com un mantram, em ve: "Bernhard, Bernhard, Bernhard ..." Penso en algunes frases d'una ja famosa entrevista que li van fer, penso en la seva mort, en allò que deia i en com ho deia.

No vaig conèixer Bernhard fins fa uns quatre anys i va ser, com no, el meu estimat amic Jordi, el qual m'obligà a llegir-lo. Ell, en Jordi, que viu a Barcelona i no para d'anar a teatre, va assistir a la representació que feu en Lluís Homar de l'obra L'Home de teatre, em va comprar el llibre, me'l regalà i em digué: "Té, et presento el mal".

En tot cas només puc dir que, a partir d'aleshores, no he parat de llegir aquest autor i rellegir-lo, i que m'ha mostrat com aquesta Europa mitificada en el nostre imaginari, una Europa rica, neta i perfecta, no és més que un miratge, fruit de la ceguesa d'aquell que no hi vol veure. I penso que aquesta nostra caduca, patètica, egòtica i pretenciosa Europa, no és res més que un perllongament de la seva fada, ridícula i nazi Àustria.

Algun fragment de l'entrevista:

"[...] No se trata forzosamente de que se quiera seguir viviendo. Pero uno tampoco quiere pegarse untiro, o colgarse. A uno eso le parece feo, y desagradable. Entonces sólo quedan los libros. Se precipitan sobre uno con todos los horrores que en ellos se pueden escribir. Pero de puertas afuera se sigue viviendo como si nada, para evitar que el entorno, que siempre está al acecho de nuestras debilidades, nos devore. Por poco que uno las deje aflorar, abusará de nosotros y nos sumergirá en un mar de hipocresía. Entonces la hipocresía se llama compasión. Es la definición más bella de la hipocresía.

[...] Siempre se tienen muchas ideas: hacerse monje, ferroviario, o leñador, quizá. Pertenecer a la gente muy sencilla. Lo que evidentemente es un error, porque uno no pertenece a ella. Cuando uno es como yo, no puede convertirse en monje o en ferroviario, claro está.

[...] Soy de la opinión que todos los países y todas las religiones, a la que se los conoce de cerca, son igual de horribles. Con el tiempo se descubre que la estructura es en todas partes la misma, tanto en las dictaduras como en las democracias; en el fondo, para el individuo son igual de horribles. Por lo menos vistas de cerca. [...] las alabanzas son tan siniestras, falsas, hipócritas y egoístas como los insultos.

[...] La vida es maravillosa, pero lo más maravilloso es pensar que tiene fin."

I de Plaça dels Herois:

"... avui el món és ja pura destrucció
tot plegat d'una lletgesa insuportable
vagis allà on vagis
el món d'avui és tot ell un món lleig
i ple d'estupidesa d'un cap a l'altre
tot degradat miris allà on miris
tot abandonat miris allà on miris
más valdria no despertar-se ja mai mes
durant els últims cinquanta anys els qui governen
ho han destruït tot
i ja no hi ha qui ho arregli
els arquitectes ho han destruït tot
amb la seva estupidesa
els intel·lectuals ho han destruït tot
amb la seva estupidesa
el poble ho ha destruït tot
amb la seva estupidesa
els partits i l'Església
ho han destruït tot amb la seva estupidesa
que ha estat sempre una estupidesa abjecta
i l'estupidesa austríaca és absolutament repulsiva ..."

BERNHARD, Thomas. Plaça dels Herois. Barcelona, 2000. Ed. Proa. (pàgina 109)

7 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

estaria en la línia de Cioràn, un altre desencisat de tot, apologista del suïcidi.
Quan a Europa (la central sobretot) és un llóc on aparentment mai passa res, però hi ha moltes petites misèries en el dia a dia. Vella i decadent, dissimula les vergonyes que en té i moltes. La toleràcia és amor amb la malaltia de l'arrogància deia Gibran.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Bernhard era molt bo... Jo també vaig veure “L’home de Teatre”, i em va agradar moltíssim i també conec alguna altra obra d’ell. Europa està plena de misèries, i també qualsevol lloc del món mirat de prop, com diu ell tan encertadament. També estic molt d’acord en que qualsevol sistema té alguna cosa de presó per l’individu. M’ha agradat molt el post, Clidice, molt encertat pensar en Bernhard sobretot després dels resultats de les eleccions europees on guanya la dreta i puja l’ultradreta. Discrepo amb la frase final “La vida es maravillosa, pero lo más maravilloso es pensar que tiene fin.", jo en això estic més d’acord amb Woody Allen quan diu al principi d’Annie Hall que la vida és una merda, però el pitjor de tot és que és massa curta. De totes maneres, segur que Bernhard deia això de “maravillosa” amb absoluta ironia. També discrepo en considerar una masturbació imaginativa, tot i que una mica extrema, una forma ridícula de morir. Molta gent diu que vol morir follant, sense pensar en la cara que posaria l’altra persona si això realment pasess... Si s’hagués mort follant tothom admiraria en Carradine, s’ha mort masturbant-se tancat dins d’un armari i ara tothom se n’enfot. Penso que s’ha de reivindicar la masturbació com una pràctica sexual tan digna com el coit... i sovint molt més a l’abast de la mà, no cal dir-ho...he, he...

Clidice ha dit...

Gràcies a ambdós. Bernhard és, possiblement, el més gran autor teatral de la segona meitat del segle XX.

Òscar, rei, jo no critico "l'amor propi", més aviat la maldestresa a l'hora d'aplicar-lo i, posats a fer el xafarder, això de què s'hagi mort sol ... a Thailandia ... mmmm ... ja ho sé, sóc molt mala persona, però hi ha coses tan ... mmm ... thailandeses

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Si el tiu preferia una corda a una thailandesa que li fes un thailandes, crec que se li ha de respectar el gust, no? Ai merda, que ara ja me n'estic enfotent jo també...

Clidice ha dit...

Deixa-ho córrer Òscar, el que sí que hem de solucionar és què cordills en fem d'Europa? perquè ja n'hi ha prou de tanta podridura que surt per les costures sense drenatge de cap mena :(

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Emigrar? Emigrar on, en tot cas? Pensar en la Champions del Barça?
Bé, me'n vaig a veure una peli portuguesa experimental al Macba...

Clidice ha dit...

Ei! ja me n'estàs fent un reportatge per dijous al matí! :D sispli :P