dimarts, 2 de juny de 2009

Sobre la felicitat (i2)

Abans que res, gràcies pels comentaris, són el bloc, el que em permet no estar udolant al vent, que és una imatge molt romàntica però terriblement frustrant per a una dona romana com jo. :)

12 comentaris:

Eduard ha dit...
La citació que aportes, a mi, em suggereix altres reflexions. Diríem que relatives al fet de la insatisfacció o la desgràcia com a font de la necessitat d'escriure -reflexions que algun dia em duran a publicar el llibre "Més escriure i menys Prozac"-.
Les teves reflexions (sempre interessantíssimes, per cert, dit sigui sense ànim de fer-te la pilota, sinó per pur amor a la justícia), en canvi, les veig en el terreny - que tant m'ocupa i em preocupa- de la concepció de l'escriptor com a professional. Em resulta evident que vols, pots i saps esciure, i que ho publiquis en un format o altre és indiferent. Bé, ara ja he reunit prou material per a un nou post, sobre la gratuïtat. M'hi poso...
Eduard, gràcies pels elogis i això que no som parents. :) Un dels motius pels que he fet el text és perquè compartim aquesta curiositat? angúnia? sobre l'acte d'escriure i l'escriptor. És un professional? Ho ha de ser? Cal que ho sigui? Al professionalitzar-se l'artista es perd l'art? Si quelcom és gratuït es banalitza? Com sempre, són millors les preguntes que les respostes. Com has fet tu en el teu post.
Jesús M. Tibau ha dit...
escriure no arriba a ser un plaer fins que no en tens cert domini (cosa que no arriba mai del tot).
Per ami és gairebé una necessitat, i quan passen setmanes sense haver escrit res (em refereixo a escriure contres), ho noto.
D'altra banda, el tòpic que per a escriure no pots ser feliç, que l'escriptor ha d'estar enmig d'un gran sofriment, és llegenda
Jesús, tinc la sensació que en aquest nostre petit món blocaire la majoria ens “escrivim al damunt”. Tu, però, com d'altres has fet el salt a la publicació. Podríem dir que hi ha escriptors i escriptors publicats. I si, la llegenda de l'escriptor maleït s'ha instal·lat en el nostre imaginari d'una forma tan intensa que és difícil evadir-se'n. Vivim de vells paradigmes.
kweilan ha dit...
A mi m'agrada escriure i m'ho passo molt bé malgrat sé que no ho faig molt bé. Però també faig altre activitats, esport per exemple, en què tampoc sóc res de l'altre món però en gaudeixo. Em passa el mateix escrivint.
L'autoconsum no està penat kweilan, no hi pateixis :P jo també ho faig per gaudi, bé, excepte treballar, la resta ho faig per gaudi. I, ben pensat, treballar també, perquè em cal la pasta per gaudir :D
F.Puigcarbó ha dit...
escriure es una necessitat, sias feliç o no, si és que algù pot arribar a ser totalment feliç, si no és així és que no ets veritablement escriptor...
Tant de bo sigui per necessitat i no per taradura Francesc :D em treus un pes de sobre.
Ferran ha dit...
Però perquè no t'escau, ser escriptora, si ho fas manifestament bé? Si fins i tot escrius guions! Què és el que no t'atrau, d'escriure (una novel·la)?

PS: Hi havia majordom, a la teva història? Era ell, l'assassí??
Sé que ningú vomitarà llegint-me Ferran, però no ho faig prou bé. Falta alguna cosa, però no em causa cap desassossec. I no, no hi havia majordom. Ara que no ens sent ningú, crec que era la sogra. De tota manera no em facis cabal, un cop tenen relleu els personatges, costa molt que facin el que tu vols, t'has de quadrar a vegades. ;P
Gatot ha dit...
buffff.... Clidice... m'ha esgotat mentalment la descripció de la feinada de la novel·la... jo, de jovenet vaig tenir alguna al·lucinació de voler "ser" escriptor; per sort per mi, pels possibles verificadors dels escrits i per no gaire ningú més perquè mai m'haurien publicat... vaig abandonar la idea.
Diuen que els escriptors de "veritat" treballen molt... i jo, què vols que et digui... que sempre he vist el treball com un càstig? potser si... perquè quan he fet coses que m'han agradat, sempre han acabat sent negocis romàntics (dels de perdre-hi diners, vull dir...)
jo trobo que la felicitat menuda sí que es pot trobar escrivint... no ho fem cada dia o quan podem als blogs? no ens encenta un somriure de plaer llegir el que altres escriuen... o llegir els comentaris que ens deixen...?
i posats a demanar... no podries transcriure capítols de la negra al teu altre blog?

m'agrada com escrius, nena... i també comuniques aquí, eh?
Tots tenim una novel·la en algun calaix Gatot. Aquí morim tots del mateix mal: volem explicar, ser vistos. Si us plau, els freudians ja poden començar a passar. ;P gràcies pels elogis, i sí, el que més m'agrada és comunicar, de forma bi-direccional. Per això són més importants els comentaris que els textos.
Lluís Bosch ha dit...
Ens podríem limitar a les paraules de Rilke: (degudament trasncrites) escriu quan no tinguis cap alternativa.
Puf Lluís! Això és una càrrega de profunditat. No conec prou Rilke. I m'encantaria saber més coses d'aquest acte de fugida o rebel·lia. No queda res més ergo escric?
mina. ha dit...
També s'hi escriu, els guions, però s'hi fa quelcom més interessant per a mi: comunicar.Em sembla que et refereixes a la immediatesa, no a la comunicació. És?
Si està ben fet, el que està escrit als llibres no "comunica"? A tot estirar ho fa de manera més discreta i lenta. I ja ha de ser així.
Els meus sentits (molt personals) de la vergonya i el ridícul fan que em posicioni en contra de les facetes romanticoides de l'escriptura. Començant per l'afirmació estripada de Rilke. Tampoc crec que tot siguin flors i violes: qualsevol feina, sigui escriure sigui vendre pa, executada per un perfeccionista patològic pot comportar molt sofriment. Va per tu, Tibau.
Si, mina, el llibre comunica ... en un sol sentit. L'escriptor no rep cap input més enllà dels afalacs, les crítiques ferotges i el xec de l'editora quan s'escau. L'escriptor perd l'ocasió del diàleg, per a mi, la font de tot creixement personal. Li cal llegir allò que altres han escrit, per a dialogar amb sí mateix i poder donar quelcom de si mateix. Aquest procés, adequat en temps pretèrits, ara queda una mica fora del món real, accelerat fins a límits encara no ben explorats. Hi ha molts escriptors avui dia que no han publicat res en paper, i que llegir els seus textos és gairebé impossible o força complex, per una raó de canvi en el llenguatge. L'hipertext s'està imposant i la norma subjecte + verb + predicat desapareix, es dilueix. Aquest nostre llenguatge comença a ser llatí. Tu, per exemple, moltes vegades ja l'utilitzes al teu bloc, ja l'escrius. Jo no m'he tirat de cap a la piscina. Serà l'edat.
SM ha dit...
Ho trobo encertat: si no t'ho passes bé escrivint no val la pena. Ni que escriguis com els àngels. Com ja ha dit algú aquí, escrivim perquè ho necessitem. Forçar-se no serveix de res.
Ara, és una pena que ens quedem sense saber què passa a la teva novel·la!
Naaaaa Salvador, jo sóc lectora. La veritat és que m'ho vaig passar bé, però no sabia veure-li la gràcia. Ho vaig deixar córrer quan me'n vaig adonar que amb l'acte d'escriure no n'hi havia prou. Que després calia fer tot allò que heu fet vosaltres i que a mi em fa una mandra terrible: passejar-me per les editorials, presentar-me a premis ... No, jo no sóc d'eixe món. No el critico, me'n guardaré prou, però no em ve de gust. I jo, si puc, només faig les coses que em vénen de gust :)
pere ha dit...
Volia fer un comentari llarg, però no diria res que no pugui dir amb dues paraules: Ets escriptora.
Que s'hagi de revisar el concepte d'escriptor/a o que ara ens embranquem en una discussió sobre el gèneres literaris, ho deixarem per un altre dia.
Aquí és on, definitivament, volia anar a parar pere. Gràcies. Sóc escriptora perquè publico? o sóc escriptora perquè, a vegades, puc compondre alguna frase coherent? Sóc escriptora perquè em llegeixen?, ho sóc perquè tinc res a dir i ho faig? Sóc escriptora si no tinc res en paper? Són els blocs un gènere? Són un nou gènere? O són les escorrialles digitals d'algun altre gènere? Són hipertext? Quin és el nou llenguatge? Quines són les noves convencions de la comunicació d'idees entre persones?
A.F. ha dit...
Clídice, d'acord amb la Mina i la immediatesa de la comunicació, entès com el que tu volies. M'encanta com expliques que després de muntar tot el mecano argumental i redactar el text, el resultat tampoc era el que s'esperava, se t'escapava alguna cosa transcendental, però vas tenir la lucidesa de deixar-ho córrer. Més del que poden dir molts! Que "costi" escriure és irrellevant, depèn de cadascú, del talent i de l'esforç: però el que val és el que s'acaba. Si una novel·la és bona, que l'autor l'hagi escrit en un mes cantant o en deu anys patint és secundari. Jo crec que la psicologia (neurosi) i la sociologia (desclassament) ofereixen enfocaments més productius al fenomen de l'escriptor. Hi ha molts matisos, és molt més que ser inèdit/publicat: quan escrius i no et publiquen, et penses que publicar ha de ser la reòstia. Però et publiquen (a mi m'han publicat, no-ficció), i vens poc, però més del que tocaria si només compressin parents i amics, i no passa res. El normal és que la majoria dels llibres publicats passin sense pena ni glòria. Normal: per pura estadística. Però les editorials amaguen xifres, etc.
Aquesta Antoni és una qüestió que vaig endevinar que em frustraria del tot. Vaig veure que per a ser escriptora havia de creure-m'ho talment una religió, una feina, una forma de vida. I no és que em vulgui posar transcendent de llauna, però cullera! només tinc una vida! i no en tinc prou amb escriure. Per a mi no té cap significat arribar al final i dir: sóc! Ja ho sé que sóc, el meu ego té una salut de ferro. Jo vull arribar al final i fer un somriure mig burleta, mig evocador, que sembli que vulgui dir alguna cosa i ... deixar-ho córrer.
Fina ha dit...

Doncs si així ets feliç...sigues feliç, que la vida són dos dies!.

1 comentari:

F.Puigcarbó ha dit...

Jo sempre dic no que no sóc poeta, sinó que intento escriure poesia i em passa el mateix amb la literatura. Un és escriptor o poeta o pintor perquè no ho pot evitar, perqupè esdevé una necessitat vital, el que el que escriu, més o menys rima i pinta sigui bo, o la gent ho consideri bo en el fons és secundari. HI ha dues coses apassionats, pintar un quadre i escriure una novel·la (viure-la intensament) en el procès de creació, possiblement sigui aquest un dels moments que et condueixen a un cert estat de felicitat.