dimecres, 24 de juny de 2009

Coses que passen ... a Tàrrega

El meu padrí Sidro (avi Isidre pels catalanocentrals) va néixer

El meu padrí Sidro (avi Isidre pels catalanocentrals) va néixer al castell de l’Aranyó. Els Vilardosa tenien aquest mal vici, néixer en castells, no pas perquè pertanyessin a alguna encimbellada família amb pedigrí, sinó per la seva feina: eren “mitgers” de castells.

Els castells de Lleida, en aquell moment i ara també, estaven la majoria deshabitats, la noblesa catalana ja feia temps que havia desaparegut fusionada amb la noblesa espanyola i vivia, majoritàriament, a la capital del imperio. Els “mitgers” eren famílies pageses que, literalment, anaven a mitges amb l’amo, o la mestressa, que en això els nobles sempre han estat més avançats.

Els pares del padrí Sidro conreaven les terres del castell de l’Aranyó, habitaven el castell i aportaven la mà d’obra, els arreus i la feina. A canvi, en treien la meitat de les collites i l’habitatge. El padrí Sidro va néixer al castell però, com què era un dels fills petits, es va fer anarquista, o comunista, o ... bé, sé que tenia tots els carnets dels sindicats: per si de cas, que aquells eren uns temps estranys i complexos.

En tot cas, la família va haver de marxar del castell quan el van heretar la família dels Pedrolo i hi van anar a viure un temps. Que això sol passar, tu conrees la terra i aguantes la hisenda, però l'amo és l'amo, encara que no hi sigui. Anys a venir, quan el padrí Sidro i la iaia Antònia, bruixa remeiera, vivien a Tàrrega, veien sovint en Manuel de Pedrolo, que vivia a l'aprop. El pare, aleshores un infant, el recorda passejant, cada dia:

  • Qui és aquet home mare?

  • Ui! Aquet home! Dixa’l, no li digos res, és estrany, escriu llibres!

6 comentaris:

- assumpta - ha dit...

Si potser fins hi tot serem família, je,je,je!

Mon pare i la meva àvia Antònia (també), eren fills de la Figuerosa, ben aprop (encara que ara pertany a l'urgell, es considera de la Segarra històrica).

Encara ara hi ha mitgers, que conreen la terra d'altres. En el cas de la meva família fou així també des que va morir el meu avi.

Al morir el pare es van vendre gairebé totes les terres (no creguis que en teníen gaires, no) Fixa't que la casa es diu Cal Cabaler (que justament rep el que no és precisament l'hereu).

Els meus tiets de Tàrrega, tenien la botiga al carrer Agoders, ben aprop de la casa d'en Pedrolo. I la meva altra àvia de vegades també m'he n'havia parlat.

Tot un personatge!. Sort que ens ha quedat el seu llegat de bons llibres.

M'ha agradat molt aquest post !!!
I vens per aquí???
Bona setmana!
;)

SM ha dit...

Un home estrany, sens dubte! No sabia que tenia un castell. Ara també té un capgros:

http://www.photoblog.com/sccff/2009/05/30/en-pedrolo-cap-gros-i-casal-de-la-cf-catalana.html

F.Puigcarbó ha dit...

Deien d'en Pedrolo que era bastant esquerp, és veu que no el consideraven prou per la importància que ell creia tenir com a escriptor.
Em quedo amb l'avi Sidro

Ramon ha dit...

En aquells temps s'havia de ser de casa bona per poder escriure...
Algun parent encara et quedarà per Targa, potser els del forn del carrer cervera (carrer major).

pere ha dit...

Que petit és el món, al menys el nsotre.
Sí que era estrany, sí.

Clidice ha dit...

Hola ASSUMPTA, potser si que en serem ;P el padrí sempre em deia que un seu padrí era de la Figuerosa :D a més, per aquella zona, tots som parents o parents de parents (uiiii que començo a fer allò que tan ens agradaaaaa: a regirar nissagues :P)

SM en Pedrolo ha estat "separat" de l'Olimp literari català pel seu "separatisme" que feia mal d'ulls a aquells que manen, però ningú li pot negar haver estat un gran escriptor i un dels pocs que va experimentar amb la literatura. Se'n sortís o no. Ara, això si, era estrany com ell sol. :D

FRANCESC Pedrolo va néixer a la mateixa habitació que havia nascut mon padrí. Els segarrencs són (som? he nascut al Baix Llobregat, no sé ben bé què o qui sóc ja :P) molt aspres, però el clima i la terra ho marquen. Ara bé, no hi ha terra més captivadora que l'Urgell, la Noguera i la Segarra, amb els seus contrastos brutals, per tant, seran aspres, però ...

RAMON, cosins de cosins de cosins, tots els que ens diem així som família :)

PERE el millor d'un país petit com el nostre és que, tard o d'hora, ensopegues algun patum ;P i després sempre ho pots explicar en forma de post (hehehe)