Sobre la felicitat (a la menuda, és clar)

La mina en el seu bloc, El cometa diplomàtic, excel·lent d'altra banda, ens fa avinent una frase de Joan Daniel Bezsonoff: 'Quan sigui feliç deixaré d'escriure'. Això em provoca la següent reflexió.

Llegeixo amb admiració alguns blocs on l'autor o l'autora expressen la seva decisió de dedicar-se a escriure. Crec que tenir clar allò que hom (o dona) vol ser, és important i una demostració de caràcter. I jo me n'adono que també ho tinc decidit: NO seré escriptora. No en vull ser, no m'escau, no m'interessa i, perquè no reconèixer-ho, mai no en sabré prou.

Aprofitant un període d'atur forçós, ara fa uns anys, vaig decidir fer una novel·la de lladres i serenos, amb un assassinat, uns personatges relacionats amb la víctima, una germana que es veia abocada a fer de detectiu, els mossos, per suposat ... Vaig passar dies i dies treballant-la durant una mitjana de quatre hores diàries. Vaig localitzar el lloc dels fets, vaig procurar habitatge i ciutat a tots els protagonistes, em vaig fer un calendari de tot allò que havia de passar, un munt de croquis, plànols d'algunes de les cases, personalitats, feines, motivacions, coartades ...

Com que n'he llegit moltes de novel·les de gènere negre i no volia embolicar-me, vaig decidir un esquema de treball molt estricte i clar. No es tractava tan de gaudir de l'escriptura com de sortir-se'n. Demostrar-me a mi mateixa si podia i si en sabia prou. La qüestió era més d'ofici que no pas una pretensió de fer caure de cul la humanitat amb el meu art. Per tant, ni em vaig comprar una boina, ni em vaig sentir incompresa, ni em vaig abocar a la beguda, ni a les drogues, era un mer assaig, una prova per veure si era allò, justament, el que més m'abellia.

La novel·la va anar progressant, els personatges creixien i prenien volada, les situacions s'anaven convertint en versemblants, tot semblava anar sobre rodes. Aleshores vaig decidir que ja era hora de rebre l'opinió del públic.

Evidentment, el meu pare i la meva mare van ser els primers i els va encantar, cosa estranya hagués estat el contrari. També li va encantar al meu company, més li valia. La meva germana, amb més criteri també en va estar contenta, tot i fer-ne un parell d'excepcions. La vaig deixar llegir a una amiga que deia que volia ser escriptora, i amb la qual havíem escrit un llibre a quatre mans quan teníem deu anys. El llibre, el que havíem, no escrit sinó més aviat perpetrat amb la meva amiga, era una espècie d'engendre infumable de dues “huerfanitas”, perfectament adequat a la nostra vida en una escola de monges. No fa pas massa temps vaig trobar-lo per casa i li vaig regalar.

Bé, feta la digressió inevitable, l'amiga em va tornar el manuscrit amb el següent missatge: “estic molt enfadada amb tu perquè fas, amb facilitat, allò que sempre he volgut fer i mai he aconseguit”.

Semblava que anàvem bé. Per això mateix ja no vaig escriure ni una sola línia més. Amb això vaig aconseguir diverses coses:

1. Emprenyar tothom que es van quedar sense saber qui era l'assassí.

2. Acceptar que sí, que podia escriure raonablement bé, però no suficientment bé.

3. Avorrir-me'n aviat i veure que allò que em podria proporcionar l'escriptura era tan poc interessant, per a mi, que no valia la pena l'esforç.

I no vull dir res més que, per a mi, tot l'afany, tota l'angúnia, tot el patiment abocat a uns quants fulls no em donaven cap satisfacció, que a mi el que m'agrada és llegir i debatre. Així que me'n vaig anar a fer ràdio. També s'hi escriu, els guions, però s'hi fa quelcom més interessant per a mi: comunicar.

Ara, de ràdio, en faig poca tot i que espero poder dedicar-m'hi més temps ben aviat. En aquests moments estic en una feina d'aquelles en les “que et paguen” i que em permet oblidar-me'n en el mateix instant que en surto per la porta. Estudio, pujo (i baixo) muntanyes, faig política municipal, tinc aquest bloc que em permet comunicar-me de forma força satisfactòria i, sobretot, no sóc escriptora. I això, em fa feliç.