dilluns, 1 de juny del 2009

Sobre la felicitat (a la menuda, és clar)

La mina en el seu bloc, El cometa diplomàtic, excel·lent d'altra banda, ens fa avinent una frase de Joan Daniel Bezsonoff: 'Quan sigui feliç deixaré d'escriure'. Això em provoca la següent reflexió.

Llegeixo amb admiració alguns blocs on l'autor o l'autora expressen la seva decisió de dedicar-se a escriure. Crec que tenir clar allò que hom (o dona) vol ser, és important i una demostració de caràcter. I jo me n'adono que també ho tinc decidit: NO seré escriptora. No en vull ser, no m'escau, no m'interessa i, perquè no reconèixer-ho, mai no en sabré prou.

Aprofitant un període d'atur forçós, ara fa uns anys, vaig decidir fer una novel·la de lladres i serenos, amb un assassinat, uns personatges relacionats amb la víctima, una germana que es veia abocada a fer de detectiu, els mossos, per suposat ... Vaig passar dies i dies treballant-la durant una mitjana de quatre hores diàries. Vaig localitzar el lloc dels fets, vaig procurar habitatge i ciutat a tots els protagonistes, em vaig fer un calendari de tot allò que havia de passar, un munt de croquis, plànols d'algunes de les cases, personalitats, feines, motivacions, coartades ...

Com que n'he llegit moltes de novel·les de gènere negre i no volia embolicar-me, vaig decidir un esquema de treball molt estricte i clar. No es tractava tan de gaudir de l'escriptura com de sortir-se'n. Demostrar-me a mi mateixa si podia i si en sabia prou. La qüestió era més d'ofici que no pas una pretensió de fer caure de cul la humanitat amb el meu art. Per tant, ni em vaig comprar una boina, ni em vaig sentir incompresa, ni em vaig abocar a la beguda, ni a les drogues, era un mer assaig, una prova per veure si era allò, justament, el que més m'abellia.

La novel·la va anar progressant, els personatges creixien i prenien volada, les situacions s'anaven convertint en versemblants, tot semblava anar sobre rodes. Aleshores vaig decidir que ja era hora de rebre l'opinió del públic.

Evidentment, el meu pare i la meva mare van ser els primers i els va encantar, cosa estranya hagués estat el contrari. També li va encantar al meu company, més li valia. La meva germana, amb més criteri també en va estar contenta, tot i fer-ne un parell d'excepcions. La vaig deixar llegir a una amiga que deia que volia ser escriptora, i amb la qual havíem escrit un llibre a quatre mans quan teníem deu anys. El llibre, el que havíem, no escrit sinó més aviat perpetrat amb la meva amiga, era una espècie d'engendre infumable de dues “huerfanitas”, perfectament adequat a la nostra vida en una escola de monges. No fa pas massa temps vaig trobar-lo per casa i li vaig regalar.

Bé, feta la digressió inevitable, l'amiga em va tornar el manuscrit amb el següent missatge: “estic molt enfadada amb tu perquè fas, amb facilitat, allò que sempre he volgut fer i mai he aconseguit”.

Semblava que anàvem bé. Per això mateix ja no vaig escriure ni una sola línia més. Amb això vaig aconseguir diverses coses:

  1. Emprenyar tothom que es van quedar sense saber qui era l'assassí.

  2. Acceptar que sí, que podia escriure raonablement bé, però no suficientment bé.

  3. Avorrir-me'n aviat i veure que allò que em podria proporcionar l'escriptura era tan poc interessant, per a mi, que no valia la pena l'esforç.

I no vull dir res més que, per a mi, tot l'afany, tota l'angúnia, tot el patiment abocat a uns quants fulls no em donaven cap satisfacció, que a mi el que m'agrada és llegir i debatre. Així que me'n vaig anar a fer ràdio. També s'hi escriu, els guions, però s'hi fa quelcom més interessant per a mi: comunicar.

Ara, de ràdio, en faig poca tot i que espero poder dedicar-m'hi més temps ben aviat. En aquests moments estic en una feina d'aquelles en les “que et paguen” i que em permet oblidar-me'n en el mateix instant que en surto per la porta. Estudio, pujo (i baixo) muntanyes, faig política municipal, tinc aquest bloc que em permet comunicar-me de forma força satisfactòria i, sobretot, no sóc escriptora. I això, em fa feliç.

12 comentaris:

Eduard ha dit...

La citació que aportes, a mi, em suggereix altres reflexions. Diríem que relatives al fet de la insatisfacció o la desgràcia com a font de la necessitat d'escriure -reflexions que algun dia em duran a publicar el llibre "Més escriure i menys Prozac"-.
Les teves reflexions (sempre interessantíssimes, per cert, dit sigui sense ànim de fer-te la pilota, sinó per pur amor a la justícia), en canvi, les veig en el terreny - que tant m'ocupa i em preocupa- de la concepció de l'escriptor com a professional. Em resulta evident que vols, pots i saps esciure, i que ho publiquis en un format o altre és indiferent. Bé, ara ja he reunit prou material per a un nou post, sobre la gratuïtat. M'hi poso...

Jesús M. Tibau ha dit...

escriure no arriba a ser un plaer fins que no en tens cert domini (cosa que no arriba mai del tot).
Per ami és gairebé una necessitat, i quan passen setmanes sense haver escrit res (em refereixo a escriure contres), ho noto.

D'altra banda, el tòpic que per a escriure no pots ser feliç, que l'escriptor ha d'estar enmig d'un gran sofriment, és llegenda

kweilan ha dit...

A mi m'agrada escriure i m'ho passo molt bé malgrat sé que no ho faig molt bé. Però també faig altre activitats, esport per exemple, en què tampoc sóc res de l'altre món però en gaudeixo. Em passa el mateix escrivint.

Francesc Puigcarbó ha dit...

escriure es una necessitat, sias feliç o no, si és que algù pot arribar a ser totalment feliç, si no és així és que no ets veritablement escriptor...

Ferran Porta ha dit...

Però perquè no t'escau, ser escriptora, si ho fas manifestament bé? Si fins i tot escrius guions! Què és el que no t'atrau, d'escriure (una novel·la)?

PS: Hi havia majordom, a la teva història? Era ell, l'assassí??

gatot ha dit...

buffff.... Clidice... m'ha esgotat mentalment la descripció de la feinada de la novel·la... jo, de jovenet vaig tenir alguna al·lucinació de voler "ser" escriptor; per sort per mi, pels possibles verificadors dels escrits i per no gaire ningú més perquè mai m'haurien publicat... vaig abandonar la idea.

Diuen que els escriptors de "veritat" treballen molt... i jo, què vols que et digui... que sempre he vist el treball com un càstig? potser si... perquè quan he fet coses que m'han agradat, sempre han acabat sent negocis romàntics (dels de perdre-hi diners, vull dir...)

jo trobo que la felicitat menuda sí que es pot trobar escrivint... no ho fem cada dia o quan podem als blogs? no ens encenta un somriure de plaer llegir el que altres escriuen... o llegir els comentaris que ens deixen...?

i posats a demanar... no podries transcriure capítols de la negra al teu altre blog?

m'agrada com escrius, nena... i també comuniques aquí, eh?

Lluís Bosch ha dit...

Ens podríem limitar a les paraules de Rilke: (degudament trasncrites) escriu quan no tinguis cap alternativa.

mina. ha dit...

També s'hi escriu, els guions, però s'hi fa quelcom més interessant per a mi: comunicar.Em sembla que et refereixes a la immediatesa, no a la comunicació. És?
Si està ben fet, el que està escrit als llibres no "comunica"? A tot estirar ho fa de manera més discreta i lenta. I ja ha de ser així.

Els meus sentits (molt personals) de la vergonya i el ridícul fan que em posicioni en contra de les facetes romanticoides de l'escriptura. Començant per l'afirmació estripada de Rilke. Tampoc crec que tot siguin flors i violes: qualsevol feina, sigui escriure sigui vendre pa, executada per un perfeccionista patològic pot comportar molt sofriment. Va per tu, Tibau.

Salvador Macip ha dit...

Ho trobo encertat: si no t'ho passes bé escrivint no val la pena. Ni que escriguis com els àngels. Com ja ha dit algú aquí, escrivim perquè ho necessitem. Forçar-se no serveix de res.

Ara, és una pena que ens quedem sense saber què passa a la teva novel·la!

miquel ha dit...

Volia fer un comentari llarg, però no diria res que no pugui dir amb dues paraules: Ets escriptora.
Que s'hagi de revisar el concepte d'escriptor/a o que ara ens embranquem en una discussió sobre el gèneres literaris, ho deixarem per un altre dia.

Aa ha dit...

Clídice, d'acord amb la Mina i la immediatesa de la comunicació, entès com el que tu volies. M'encanta com expliques que després de muntar tot el mecano argumental i redactar el text, el resultat tampoc era el que s'esperava, se t'escapava alguna cosa transcendental, però vas tenir la lucidesa de deixar-ho córrer. Més del que poden dir molts! Que "costi" escriure és irrellevant, depèn de cadascú, del talent i de l'esforç: però el que val és el que s'acaba. Si una novel·la és bona, que l'autor l'hagi escrit en un mes cantant o en deu anys patint és secundari. Jo crec que la psicologia (neurosi) i la sociologia (desclassament) ofereixen enfocaments més productius al fenomen de l'escriptor. Hi ha molts matisos, és molt més que ser inèdit/publicat: quan escrius i no et publiquen, et penses que publicar ha de ser la reòstia. Però et publiquen (a mi m'han publicat, no-ficció), i vens poc, però més del que tocaria si només compressin parents i amics, i no passa res. El normal és que la majoria dels llibres publicats passin sense pena ni glòria. Normal: per pura estadística. Però les editorials amaguen xifres, etc.

Fina ha dit...

Doncs si així ets feliç...sigues feliç, que la vida són dos dies!.