Primera feina fora de casa

Això de les feines és d’aquelles coses que poden resultar curioses, si més no pels que no “tenim carrera” i sempre hem anat una mica per lliure. En el meu cas, durant molts anys de la meva vida, vaig estar treballant per a la família, sona cosa nostra oi?, doncs gairebé. Això vol dir, exactament, treballar més hores, no tenir un contracte com els altres treballadors, o sigui: no tenir-ne cap, no tenir drets laborals, ni seguretat social, ni dret a l’atur i no poder justificar davant la resta del món que, efectivament, has estat treballant una pila d’anys. També comporta que siguis catalogada com “la filla del jefe”, l’enxufada i que, tant sí com sí, no puguis tenir relacions “normals” amb la resta de treballadors.

No és d’estranyar, doncs, que quan hagi pogut, hagi fugit de treballar amb la meva família. No sóc gens ambiciosa, m’agraden els diners perquè m’agrada gastar-los, però m’agrada, també, tenir límits a la meva esclavitud, per tant, sé molt bé fins on en vull guanyar.

Després hi va haver l’altre handicap: l’edat. Sempre resultava “massa jove” per als llocs de treball, això o que tenia un petit defecte: era una dona. Ja és mala sort, oi? Finalment, em vaig estrenar en una empresa que no era de la familia (pronunciar-ho amb el to maffiosi corresponent i els dits de la mà dreta fent una pinya): fer de dependenta en una llibreria-papereria de poble!

El somni de la meva vida, treballar tota sola envoltada de llibres! Què més podia demanar? Bé, podia haver demanat un contracte laboral, un salari decent i que l’home de la mestressa no em tirés els trastos, per la qual cosa havia de fer més driblings que el Messi, però res és perfecte. Tenia tota aquella filera de llibres i un munt d’hores pel davant sense ningú tocant la pera!

Me’n vaig fer un bon tip de llegir i, sobretot, vaig poder tenir al meu abast llibres que, d’una altra manera no hagués llegit mai: els best-sellers!, les novel·les romàntiques! Azucena, Jazmín ... la pornografia més autèntica que hagi llegit mai! Qué Apollinaire ni que niño muerto! Allò era pornografia de la dura! Mai vaig tornar a ser la mateixa, en aquesta feina vaig comprendre la diferència entre escriure i publicar, entre crear i vendre, i vaig començar a contemplar la crema de llibres com una opció plausible, fins i tot recomanable en certs casos.

El meu cap em va donar permís per endur-me’n a casa de llibres, sempre i quant tornessin en un estat decent i apte per a ser venuts. No és que fos bona persona, és que volia que anés a sopar amb ell. El que passa és que era molt desgraciat i ni així ho va aconseguir.

Recordo un dia que m’estava explicant un sopar de duro, jo estava a l’altra banda del mostrador, precaució necessària és clar, i me’n va dir una de molt grossa. Sense immutar-me vaig passar el cos pel damunt del mostrador i vaig mirar atentament el terra del voltant d’on era ell.

• Què busques? - Em digué.

• La bola, fantasma més que fantasma!

Vaig tenir clar que això no podia durar gaire més temps.