dimarts, 16 de juny del 2009

Primera feina fora de casa

Això de les feines és d’aquelles coses que poden resultar curio

Això de les feines és d’aquelles coses que poden resultar curioses, si més no pels que no “tenim carrera” i sempre hem anat una mica per lliure. En el meu cas, durant molts anys de la meva vida, vaig estar treballant per a la família, sona cosa nostra oi?, doncs gairebé. Això vol dir, exactament, treballar més hores, no tenir un contracte com els altres treballadors, o sigui: no tenir-ne cap, no tenir drets laborals, ni seguretat social, ni dret a l’atur i no poder justificar davant la resta del món que, efectivament, has estat treballant una pila d’anys. També comporta que siguis catalogada com “la filla del jefe”, l’enxufada i que, tant sí com sí, no puguis tenir relacions “normals” amb la resta de treballadors.

No és d’estranyar, doncs, que quan hagi pogut, hagi fugit de treballar amb la meva família. No sóc gens ambiciosa, m’agraden els diners perquè m’agrada gastar-los, però m’agrada, també, tenir límits a la meva esclavitud, per tant, sé molt bé fins on en vull guanyar.

Després hi va haver l’altre handicap: l’edat. Sempre resultava “massa jove” per als llocs de treball, això o que tenia un petit defecte: era una dona. Ja és mala sort, oi? Finalment, em vaig estrenar en una empresa que no era de la familia (pronunciar-ho amb el to maffiosi corresponent i els dits de la mà dreta fent una pinya): fer de dependenta en una llibreria-papereria de poble!

El somni de la meva vida, treballar tota sola envoltada de llibres! Què més podia demanar? Bé, podia haver demanat un contracte laboral, un salari decent i que l’home de la mestressa no em tirés els trastos, per la qual cosa havia de fer més driblings que el Messi, però res és perfecte. Tenia tota aquella filera de llibres i un munt d’hores pel davant sense ningú tocant la pera!

Me’n vaig fer un bon tip de llegir i, sobretot, vaig poder tenir al meu abast llibres que, d’una altra manera no hagués llegit mai: els best-sellers!, les novel·les romàntiques! Azucena, Jazmín ... la pornografia més autèntica que hagi llegit mai! Qué Apollinaire ni que niño muerto! Allò era pornografia de la dura! Mai vaig tornar a ser la mateixa, en aquesta feina vaig comprendre la diferència entre escriure i publicar, entre crear i vendre, i vaig començar a contemplar la crema de llibres com una opció plausible, fins i tot recomanable en certs casos.

El meu cap em va donar permís per endur-me’n a casa de llibres, sempre i quant tornessin en un estat decent i apte per a ser venuts. No és que fos bona persona, és que volia que anés a sopar amb ell. El que passa és que era molt desgraciat i ni així ho va aconseguir.

Recordo un dia que m’estava explicant un sopar de duro, jo estava a l’altra banda del mostrador, precaució necessària és clar, i me’n va dir una de molt grossa. Sense immutar-me vaig passar el cos pel damunt del mostrador i vaig mirar atentament el terra del voltant d’on era ell.

  • Què busques? - Em digué.

  • La bola, fantasma més que fantasma!

Vaig tenir clar que això no podia durar gaire més temps.


10 comentaris:

zel ha dit...

Jaaaaaa, ja sé que no tot fa riure, però al final he hagut de fer-ho...per cert, et recordo, que al teu perfil diu quelcom així com ser fastigosament rica i això si que em va fer ofegar de riure quan ho vaig llegir!!!!

SU ha dit...

Entre aquest apunt i el del teu “cagarrículum vitae” de més a baix, em declaro fan teva, incondicional i tal i tal.

Avui t'he descobert i et seguiré llegint. És una amenaça, amb tot el bon rotllo del món!

Salut i llibres!

SU

Galderich ha dit...

La situació inicial de feina correspon a la meva des dels 14 anys però el tema que algun jefe/a em tirés els trastos no, afortunadament.
El final genial... però, com dius, a buscar nova feina perquè ha de ser molt pesat tenir un jefe pesat!

kweilan ha dit...

Les teues aventures laborals donen per molt!

Clidice ha dit...

Si ZEL vull ser fastigosament rica, però com que sóc prodigiosament mandrosa, si no és amb una lotto ho tinc cru (això i que ja no tinc ni body, ni edat, ni ganes, per enredar algun ricatxo curt de gambals) ;)

Ostres SU! quin iuiu! gràcies :) ja t'he afegit al blogroll, molt interessants els teus blocs :) però em poses en un compromís, glups!

GALDERICH sempre dic el mateix: la propera entrevista de treball la faré jo al meu futur/a cap (a?) ;P

KWEILAN ai si t'expliqués, que això d'haver anat d'Herodes a Pilat, dóna per molta experiència para-anormal :P

Francesc Puigcarbó ha dit...

No ho sé segur, però tinc la lleugera sopita que el de la llibreria més que dur-te a sopar, se t'en volia endur a l'hort. I aixó em sembla que en el teu cas és molt dificil si no hi ha aceptació previa.

òscar ha dit...

ets una crack! :)

era de canterville?

Clidice ha dit...

FRANCESC ni el Sherlock Holmes ho hagués vist tan clar! ;P

ÒCAR, de Canterville no crec, pero era de CiU :P aceptamos pulpo como animal de compañía? XDD

Fina ha dit...

Va de fantasmes aquesta setmana? ... Ara que ho dic... vaig a escoltar una mica de música de fantasmes per tot arreu... :-)

Clidice ha dit...

hahaha :) doncs mira, ara que ho dius ho veig :)