dilluns, 12 d’octubre de 2009

Via Verda Alcañiz-Tortosa

Divendres 9 d'octubre
Dos quarts i mig de quatre de la tarda
Estació de Sants

Aquí ens teniu, en Felip i jo, amb les bicicletes i les motxilles esperant que arribi la Hispano Igualadina que, suposadament, ens ha de dur a Alcañiz. No ho sabem encara perquè no tenim els  bitllets, que ens han assegurat que ens els vendrà el mateix xòfer, pagant un suplement extra de 3 € per bicicleta.

També podíem haver anat fins a Alcañiz amb el cotxe i la baca, com ens ha dut el pare fins a Barcelona, però de la mateixa manera que la nostra vida sembla lligada a una motxilla, també ho és el transport públic, així sentim que el viatge comença just en el moment que surts per la porta de casa i, de passada, cal que t'espavilis tot sol per anar pel món.

Feia dies que no anava a l'estació de Sants. Tenia l'esperança que hagués millorat alguna cosa de la zona d'autobusos, però veig que no, que aquesta fashion Barcelona és ben bé com els pobles de les pel·lícules de l'oest: pura façana.

També he pensat que podia llegir, m'he endut Eugènia Grandet, d'Honoré de Balzac, però qui pot llegir en una estació plena de gent que passa?

Té mira! ara passa en Lluís Llach (ho juro). Sembla que busca un autobús. És un bon tipus. Que curiós sempre l'havia imaginat més poca cosa, com què fa aquell posat tant angoixat i queixós. Però no, se'l veu un home ben plantat i força sanot. Li deu provar això d'haver deixat de cantar.

Les cinc de la tarda, encara a Sants. El fantàstic autobús que havia de sortir cap a Alcañiz a les quatre ha arribat tot just fa 10 minuts. 32,30 € el viatge.

Finalment sortim. Ara imagino que trobarem l'embús de l'autopista. És un cap de setmana llarg, ja se sap. Calculen que, anant bé serem a Alcañiz a les deu del vespre. En una màquina he comprat un sandvitx amb un aspecte lleugerament comestible i galetes. No comptàvem amb aquest retard.

Arribem a Alcañiz a dos quarts de deu. El conductor ens porta fins a la porta de l'hotel amb l'autobús, ens diu que li ve de passada, i ens fa un favor impagable. La parada estava just a l'altra punta del poble. Aquest pobre conductor, al que el retard del bus, al que també esperava ell a la parada, li ha fomut enlaire un sopar amb la dona i ja veurem si pot sortir demà a conduir, perquè el tacògraf no li arribarà a les onze hores, és un home amabilíssim. Fins i tot els viatgers dels poblets per on passa tenen el seu telèfon mòbil, perquè així saben si poden comptar amb ell i a quina hora. Una d'aquelles persones remarcables.

Normalment no em molesten els viatges llargs perquè dormo, però avui ha estat impossible. Aquest autobús tenia algun problema i la cançó de tot el viatge ha estat:

nyic nyic nyec
nyic nyic nyec
nyec nyeeec nyic nyic
nyic nyic nyec
...



Si hi afegim les emanacions axil·lars del tipus del seient del davant, això vol dir que hem arribat ben encaparrats i esgotats.

16 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

aixó que expliques podria referir-se atrenta o quaranta anys enrere. Oi?
ah! avui per desestressar-me que dius tu, me n'aniré amb la bici Sabadell,Matadepera, Castellar, Sabadell, un durissim recorregut de 20 km, espero sobreviure-hi.

Que vagi bé la tornada amb el cotxe de línia que és deia abans,

garbi24 ha dit...

Crec que el transport públic hauria de millorar.....asta aniria bé tenir servei de desodorant....espero que la via verda estigui millor...

Ferran ha dit...

Un viatge memorable; no m'estranya que hagueu de fer "98 km per desestressar"!

ddriver ha dit...

eiiiiiii al costat de l'estacio de bus fan les millors hamburgueses de Barcefashion, a la xurreria

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Això si que és una aventura... continuarà?

Boni ha dit...

Ja podieu haver sortit de casa en bici,no?

Molt bé la crònica,a veure com ha estst el viatge.

Lluís Bosch ha dit...

Fa molt de temps vaig fer pràcticament la mateixa ruta, però això suposo que deu ser la segona part del teu relat. Esperarem.
I tens raó que a Sants no es pot llegir: el moviment de la gent et distreu massa. Hi hauria d'haver una mena de sala chill-out per a evadir-se i recuperar la calma.

- assumpta - ha dit...

L'anada aquesta sembla més una crònica dels autocars d'en Rufes (no sé si la recordaràs o n'has sentit a parlar), que no una sortida amb l'Hispano des de Barcelona. A veure com haurà anat la ruta verda. Resto pendent dels propers capítols.
;)

Striper ha dit...

Per una aventura com aquesta calia un viatge copm aquest.

Arare ha dit...

nyics i nyeeeecs?
però nena! Ja heu mirat que no hi hagués ningú sota els vostres seients? ÔÔ

Clidice ha dit...

Gràcies a tots i totes pels comentaris. Demà i demà passat ... més :D

kika ha dit...

trobo que sou molt valents... jo amb el tren encara, però els viatges llargs en autobus em semblen claustrofòbics!

Galderich ha dit...

Fantàstic l'autocarero! Algun dia s'hauria de fer un estudi sobre les persones que fan aquesta feina!

Clidice ha dit...

Bé, s'ha d'arribar als llocs de la manera que es pot, quan "motxilleges" vas a l'aventura i aquesta és la gràcia. I sí, l'autocarero era un gran home (baixet però gran), simpàtic, seriós i molt professional. N'hi ha força d'aquests, que viuen superpressionats per companyies amb força poca vergonya, i ells han de rebre totes les bronques.

kweilan ha dit...

Aquesta zona d'Alcañiz i de Terol està molt mal comunicada i és una heroïcitat arribar-hi com ho fas tu. De totes formes, a mi em va agradar molt i espero els teus propers apunts!!!

Clidice ha dit...

Ai que em temo que et decebré Kweilan, que jo la cosa paisatgística la toco poc :P