dimarts, 6 d’octubre de 2009

De l'amor


"... "Qui estima és més diví que l'estimat, puix que en aquell habita el déu, que en l'altre no." Aquest és potser el pensament més delicat i més irònic que mai s'hagi concebut; d'ell neixen tota la malícia i la més secreta voluptat del desig."


Mann, Thomas. Mort a Venècia. Barcelona, 2005. Ed. Proa. Pàgina 75.

19 comentaris:

Striper ha dit...

Una frase que cal meditar per que de vegades les veritats aparents en l'amor...

Arare ha dit...

Veure la foto i pensar en Mhaler ha estat tot un. No en va, com tanta gent, vaig descobrir la Cinquena de Malher a través d'aquesta gran pel·lícula. Ara m'has fet venir ganes de veure-la de nou. Impecable, Bogarde! (i també tinc ganes de tornar a veure "El servent", per associació d'idees, ves...)

bon dia, guapa!

kika ha dit...

cert i bonic. quasi tant com la línia amb la que encapçales el blog :-)

el gatot ha dit...

quan dos estimen i ho fan sense mailicia, el desig brolla incontenible; (el gatot dixit)
...i ni deus ni òsties... (amb perdó pels creients!)

Carme ha dit...

És bonica la frase... Quan de temps fa que no he tornat a veure aquesta peli!

Galderich ha dit...

Haig de reconèixer que la darrera vegada que vaig veure la pel·lícula (als Meliers) em vaig agobiar i la vaig trobar pesada... massa onanista.

La frase és massa sofisticada pels qui estimem els versos carnals d'Estellés!

Carmen ha dit...

Estic amb Galderich! Visca Estellés!

Però la frase m'agrada.

Pepe (ex-Panta) ha dit...

Sic Transit Gloria Mundi

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Recordo prou bé l'impacte que em va fer la pel·lícula, que vaig veure en l'època que m'agrada anar al cinema amb relativa freqüència. És clar que de Viscontis no se'n troben sovint.

El gran mèrit de l'obra de Mann és la quantitat d'interrogants que obre, que vaig trobar personalitzats en Tazio, més que ningú altre.

L'Arare parla de Mahler. És cert. Tot a la pel·lícula és d'una qualitat que costa molt trobar.

el llibreter ha dit...

No sé per què, però aquesta cita em recorda un conte de les Mil i una nits de Passolini. També em recorda que aquest estiu he visitat Venècia per primera vegada. Hi ha dues llibreries que m'han agradat molt.

Salutacions cordials.

kweilan ha dit...

Jo tb vaig descobrir Mahler amb aquesta peli.

Helena Arumi ha dit...

Una gran pel·licula, ara m'has fet venir records amb aquest paràgraf lúcid i profund.

Un petonàs!

:D

Clidice ha dit...

caxis! un altre cop el comentari número fatídic :(

Clidice ha dit...

Gràcies a tots i totes, jo la pel·lícula la recordo vagament, la devia veure quan era molt petita, però el llibre, que si, he trigat massa a llegir-lo, m'ha impressionat :) Ara em toca reveure la pel·lícula :)

Pepe (ex-Panta) ha dit...

T'aconsello que la vegis en la versió original en italià. Bona nit.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

La "pel·li" a mi em va agradar força. En quant a frases per consolar l'amor no correspost, la vida i la literatura en van plenes. Normalment passa que l'estimat o l'estimada en qüestió també està estimant alhora una altra persona, que segurament el correspon, i per tant ell també és "diví" o "divina", i a més s'ho passa divinament, mentre l'altre es consola com pot llegint o anant a cinema, per exemple...

Júlia ha dit...

Bé, bonica frase, no hi estic massa d'acord, jo crec que l'amor de veritat és el correspost.

Pel que fa a Mann, excel·lent escriptor, hi ha maliciosos que diuen que amb aquestes parrafades, magnífiques per altra banda, cercava autojustificar i sublimar la seva tirada cap als noiets bufons.

Vaig veure la pel·lícula fa anys, no sé si ara m'agradaria tant, el fet és que els actors hi tenien molt a veure, un immens Bogarde i un paper de lluïment de la Mangano, molt interessant.

S'haurien de passar més cicles de directors com Visconti, són pel·lícules per veure-les al cinema i, si pot ser, a un cinema en condicions, gran i encoixinat.

Clidice ha dit...

La veritat és que Mann ens presenta un home sense sentiment de culpa per allò que, teòricament, és un sentiment aberrant. Ell sap que no hi pot fer res, però gaudeix del sofriment que li comporten els seus sentiments. També el justifica per la imminència de la mort del protagonista, altrament seria si fos un home en plena edat viril. La pàtina sèpia que li dóna a la novel·la aquest fet l'eleva a un nivell superior. Curiós també el lligam entre aquesta decadència del llibre, la pel·lícula i la història de l'actor que fa de Tadzio, que podeu veure al link de Pepe (més amunt). Hi ha tragèdies infinites? Potser no, perquè les humanes, reals, no són mai tan màgiques ni glamuroses com les inventades.

Manel Aljama ha dit...

Jo també vaig trigar a llegir el llibre i m'ha produït la mateixa impressió. Però no el vaig llegir perquè m'ho recomanéssim sinó quan mi mateix i en una traducció de que vaig agafar de la biblioteca.
Molt bo aquest post i molt encertada la cita.