diumenge, 4 d’octubre de 2009

Coses de dones


Sempre que puc, o sigui, gairebé cada dia, faig exercici. Normalment vaig a córrer, però un parell de dies a la setmana surto amb la bicicleta.

Tan per una cosa com per l'altra tinc unes rutes diferents i ben definides. A córrer hi vaig fent una circular de 7,5 kilòmetres, que m'obliga a baixar al riu, pujar per una riera i després per una pista que s'enfila fins més amunt del capdamunt del poble, pel mig de cultius abandonats d'oliveres, ara esparses entre el bosc de pins i alzines.

M'agrada aquesta ruta perquè té molts canvis de ritme. També m'agrada pel paisatge i perquè hi ha un instant, en un espai d'uns cinc-cents metres, on no se sent cap cotxe, ni indústria, només se sent el bosc.

Això de córrer m'ho prenc amb calma, ho faig perquè m'agrada i no competeixo, ni tan sols amb mi mateixa. Pel que no faig servir cronòmetres ni estic pendent de l'exercici. De fet fa un munt d'anys que no duc ni rellotge.

Corro sense música també. Vaig abandonar aquest costum quan un dia me'n vaig adonar que havia passat pel territori i ni recordava per on havia passat. Em va fer molta ràbia. D'ençà aleshores que practico el nudisme auditiu, cosa força impossible avui dia quan, vagis on vagis, hi ha la musiqueta de fons.

Per fer aquest esport, si vas sola, cal concentrar-se força, sobretot en la respiració, si permets que se't presentin pensaments aliens a allò que fas ja costa molt més tirar endavant. Per la qual cosa no són pocs els dies que, en comptes de córrer, acabo amb un bri d'herba a la boca mentre camino tot rumiant això o allò.

Aquest dia era un d'aquests dies que se m'havia acudit pensar, això i que em feia molt mal el genoll esquerre. A partir d'ara correré amb genollera, encara que em faci ràbia. Ja estava prop de casa, el dia era gris, però no feia fred, més aviat xafogor. Vaig passar per un camí ple de fonolls. El fonoll és un bulb que em repugna el seu sabor, com no m'agrada res que sigui anisat.

Tot i així alguna cosa bona té: les caragolines. Al ser el dia gris havien sortit i els fonolls eren ben plens de caragolines, totes apilonades al tronc.

Vaig recordar l'última vegada que havia menjat caragolines ... ara fa vint-i-cinc anys! Va ser a la cuina, amb la mare, que les havia fet amb un sofregit de tomàquet i ceba boníssim, picant. I com vam riure aquell dia.

A pagès les caragolines són menjar de dones, que els homes no volen tanta feina. Per a ells els bovers, amb talls de llonganissa, o conill, o pollastre, per a nosaltres les caragolines, a la cuina, "manu-manu", amb un got de vi. Els dits se t'arruguen mentre xerrupes i burxes, i vas repassant ara aquest i ara l'altre.

Ara en faria una cassola, encara que portin feina.

22 comentaris:

Joan Rodó i Galiana ha dit...

pobres bestioles,no tenen escapatòria,jajaja.

pH ha dit...

No sé per què quan està sol al bosc, sentint només la teva respitació i els sorolls del bosc et sembla que estàs molt ben acompanyat....jo també ho practico un cop a la setmana...

Striper ha dit...

Sincereament esconexia aixo de les cargolines aqui al bages també els menjen les donas , perop els homes tot caballerosos els hi anem treien!!!

garbi24 ha dit...

Això son, aquelles felicitats petites. Els homes no tenim paciència.....de on ho has tret això?, si ens encanta xerrupar i tornar a repassar lo xerrupat....;)

Francesc Mompó ha dit...

Convida! M'ha fet venir el record de gola de quan era xicotet i ma mare els preparava exactament igual. Érem els xiquets qui anàvem a fer-ne pels camps, però després eren les mares qui els preparaven. També recorde el capciró dels dits arrugats i la punta de llengua amb inici de llaguetes.
Has fet una descripció digna d'un bon dietari.
Una abraçada
Salut i Terra

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

No he tastat mai caragolines, ni caragols, per mania, també els musclos em fan una mica d'aprensió...

M'ha fet gràcia que no t'agradi res que sigui anisat perquè a mi tampoc no m'agrada. Crec que és perquè un dia que el meu pare em va enviar a comprar tabac al bar (ara sona fins estrany i tot!!!), a un senyor de la barra li va caure un got d'anis a sobre la meva faldilla. Encara que el pobre home es desfeia en disculpes i que em van intentar netejar com van puder, la sensació de tornar a casa tota engantxosa i pudent va ser horrible...

F.Puigcarbó ha dit...

sort que m'has agafat esmorçat, m'agraden molt les caragolines, de petit n'avanem a collir i la iaia maria les cuinava com tu has dit.
Per cert, es millor caminar que còrrer, frueixes més del paisatge.Avui he tornat a veure la noia i el senyor que van caminant amb els pals que jo en dic d'esquiar, van a bon ritme, però.

Joan Calsapeu ha dit...

Sí que són entretingudes, sí. A mi em posen nerviós. Sóc un home (cagamandúrries, però home).

Galderich ha dit...

Uf, mai he menjat cargolines. Té bona pinta...
M'agradat això del nudisme auditiu, de fet el practico força sovint!

òscar ha dit...

coi ... m'has fet entrar ganes de menjar tot i que encara massa hora de fer-ho no és.

també de tornar a sortir a córrer però la diagonal (per molt bé que un se la vulgui mirar) no és un lloc gens idíl.lic.

XeXu ha dit...

Em sona molt tot això de córrer. Jo també solc sortir quan puc, i tinc alguns camins establerts, encara que jo sí que competeixo amb mi mateix, però sense tecnologia, tret del meu rellotge que va amb mi sempre. També em fan mal els genolls, suposo que estan cascats de tants anys fent castells. A veure si aquest vespre surto una estona, que fa dies que no hi vaig.

marta ha dit...

És curiós, nosaltres en diem cargolins, els masculinitzem :)

A casa també érem ma mare, ma germana i jo que ens hi passàvem un munt d'hores xuclant i amb els dits arrugats arrugats.

- assumpta - ha dit...

Tot un veritable luxe per als sentits i per al cor, poder sortir a córrer tal com ho fas tu, desconnectant del tot.
No corro, però sí intento caminar força quan puc i si vaig sola, també desconnecto de tot i de tothom (però el rellotge no el deixo pas).

M'apunto a una de cargolines, o de cargols tan és. Són boníssims!!!
;)

Arare ha dit...

Beaventurada tu que encara no t'has trencat els "meniscus"!!!

jo ja no podré córrer mai més, snif... i això que tampoc competia, només amb la Taca, snif...

Lluís Bosch ha dit...

A mi no m'agraden gaire ni cargols ni cargolines (o caragols i caragolines), en gran part per aquesta qualitat masculina de les hormones mandroses. Compartim, això sí, el disgust per les coses anissades. No sé perquè, però avorreixo l'anís. Fins i tot el del Mono. Com a màxim, un carajillo de Marie Brizard.

kweilan ha dit...

Jo com que sóc de Ponent m'agraden els caragols i les caragolines m'encanten. Per qui no les ha tastat, són boníssimes.

Clidice ha dit...

Hola JOAN RODÓ, no no en tenen pas :P

PH hi ha gent que em pregunta si no em fa por anar-hi sola i jo penso que potser em faria més por anar-hi acompanyada :)

STRIPER caram! ja deia jo que no m'havia d'haver casat amb un baixllobregatí, si ho arribo a saber me'n vinc al Bages a cercar parella! ;P

GARBI24 ehem, d'això, si :P

FRANCESC MOMPÓ era un món de xiquets i mares, els pares quedaven una mica fora. Gràcies, quan vulguis estàs convidat. Salut i Terra :)

Hola SILVIA, mai m'agradat l'olor a anís, no sé pas perquè. I si pots superar la mania tasta'ls, no es pot sobreviure sense haver-ho fet :P

FRANCESC PUIGCARBÓ jo vaig a batzegades, corro quan em ve de gust, quan el cos m'ho demana, que és gairebé tot el recorregut, però si tinc temps m'agrada recrear-m'hi :)

JOAN CALSAPEU hahahahaha homes! poca paciència! :D

GALDERICH vigila amb el nudisme! es comença per les orelles ... i acabes anant en xancles!

ÒSCAR un home com tu que menja seitons amb conyac i coses d'aquestes i ara li fa ois a un bon plat de caragolines? ui! que estàs en baixa forma? :D

XEXU vinga! ànims! això del córrer és més addictiu que el tabac gairebé :)

Oi que si MARTA? és una bona estona de viure fora del món real, i d'aprofitar per "repassar" l'un o l'altre ^^

Ai ASSUMPTA! la terra com crida! :D

Tot arribarà ARARE :( malauradament un ja fa figa :( i si dona si, mon germà està operat i encara fa mitges maratons :)

HOla LLUÍS! uffff a mi tot l'alcohol que duu sucre em fa angúnia, no m'agrada massa el dolç i després tens unes ressaques descomunals :( Ara, si pots menjar un bon plat de bovers, no te n'estiguis :)

KWEILAN jo ja no vaig néixer a ponent, però en tinc tota l'ànima i la genètica :)

Lliri blanc ha dit...

Jo també vaig a correr però amb la musica que em dona el ritme que em falta a les cames!
Mai he menjat cargolines! (lumachine)
Txau!

glamboy69 ha dit...

Jo he de confessar orgullós que no he fet cap esport des del dia que vaig acabar 3 de BUP!
L'esport és una tortura masoquista!

Clidice ha dit...

Hola LLIRI :) gràcies per passar per aquí :) tasta els lumachine, però si pot ser en una cuina d'alguna casa de poble :)

GLAMBOY69 noi! a mi em mola fer esport, em diverteix i em dóna molta energia i bon humor. Potser és que tu ja ho duus de sèrie, n'estic convençuda :)

Manel Aljama ha dit...

Desconeixia això de les cargolines encara són menjar de dones. En altres regions les anomenen "cabritillas" crec, per què serà?

Jo també hi anava a córrer pel bosc. I tampoc suporto la música ni res que no sigui sentir la respiració. Deu ser una manera de ioga... Tornaré i com que tinc una edat (la mateixa) aniré amb molt de compte per no ensopegar massa.

Clidice ha dit...

Si MANEL, a unes certes edats és bo no fer el superman. Més ben dit: no cal :)