Coses de dones

Sempre que puc, o sigui, gairebé cada dia, faig exercici. Normalment vaig a córrer, però un parell de dies a la setmana surto amb la bicicleta.

Tan per una cosa com per l'altra tinc unes rutes diferents i ben definides. A córrer hi vaig fent una circular de 7,5 kilòmetres, que m'obliga a baixar al riu, pujar per una riera i després per una pista que s'enfila fins més amunt del capdamunt del poble, pel mig de cultius abandonats d'oliveres, ara esparses entre el bosc de pins i alzines.

M'agrada aquesta ruta perquè té molts canvis de ritme. També m'agrada pel paisatge i perquè hi ha un instant, en un espai d'uns cinc-cents metres, on no se sent cap cotxe, ni indústria, només se sent el bosc.

Això de córrer m'ho prenc amb calma, ho faig perquè m'agrada i no competeixo, ni tan sols amb mi mateixa. Pel que no faig servir cronòmetres ni estic pendent de l'exercici. De fet fa un munt d'anys que no duc ni rellotge.

Corro sense música també. Vaig abandonar aquest costum quan un dia me'n vaig adonar que havia passat pel territori i ni recordava per on havia passat. Em va fer molta ràbia. D'ençà aleshores que practico el nudisme auditiu, cosa força impossible avui dia quan, vagis on vagis, hi ha la musiqueta de fons.

Per fer aquest esport, si vas sola, cal concentrar-se força, sobretot en la respiració, si permets que se't presentin pensaments aliens a allò que fas ja costa molt més tirar endavant. Per la qual cosa no són pocs els dies que, en comptes de córrer, acabo amb un bri d'herba a la boca mentre camino tot rumiant això o allò.

Aquest dia era un d'aquests dies que se m'havia acudit pensar, això i que em feia molt mal el genoll esquerre. A partir d'ara correré amb genollera, encara que em faci ràbia. Ja estava prop de casa, el dia era gris, però no feia fred, més aviat xafogor. Vaig passar per un camí ple de fonolls. El fonoll és un bulb que em repugna el seu sabor, com no m'agrada res que sigui anisat.

Tot i així alguna cosa bona té: les caragolines. Al ser el dia gris havien sortit i els fonolls eren ben plens de caragolines, totes apilonades al tronc.

Vaig recordar l'última vegada que havia menjat caragolines ... ara fa vint-i-cinc anys! Va ser a la cuina, amb la mare, que les havia fet amb un sofregit de tomàquet i ceba boníssim, picant. I com vam riure aquell dia.

A pagès les caragolines són menjar de dones, que els homes no volen tanta feina. Per a ells els bovers, amb talls de llonganissa, o conill, o pollastre, per a nosaltres les caragolines, a la cuina, "manu-manu", amb un got de vi. Els dits se t'arruguen mentre xerrupes i burxes, i vas repassant ara aquest i ara l'altre.

Ara en faria una cassola, encara que portin feina.