... amb naturalitat i que ara no fem “perquè no fa fi”.
1, 2, 3, respongueu una altra vegada:
Cantar mentre regàvem el carrer.
Cantar mentre escombràvem.
Cantar mentre fregàvem els vidres.
Cantar mentre rentàvem la roba.
Dur una navalla per menjar fruita.
Dur una navalla per tallar pa.
Dur una navalla per tallar fuet.
Dur una navalla per tallar un tomàquet a l'hort.
Dur una navalla per tallar una ceba a l'hort.
Menjar l'enciam amb els dits.
Menjar les patates fregides amb els dits.
Menjar les costelles a la brasa amb els dits.
Menjar pollastre a l'ast amb els dits.
Menjar la ceba amanida agafant-la amb un tros de pa.
Berenar pa i plàtan.
Berenar pa i raïm.
Berenar pa i torrons de Xixona sobrants de Nadal.
Pentinar-nos quan i on convingués.
Dur una pinta a la butxaca (els homes).
Retocar-nos el maquillatge (qui en porti) on sigui convenient amb un mirallet.
Depilar-nos les celles mentre xerres amb unes amigues a l'autobús.
Donar el pit al fill allà on t'enganxi.
Seure a reposar en un pedrís (o en l'ampit d'un aparador en el seu defecte).
Seure a fer-la petar en un pedrís.
Anar a buscar caragols per fer una berenada.
Sortir dissabte a la tarda amb la “rosca” feta pel diumenge
...
22 comentaris:
tu ja ets fina?
jo ho faig tot encara menys la rosca i donar el pit. Pero quan em deixen, agafo o m'amorro al pit on em pillin les ganes.
No he sortit de pobre.
És que el problema és que ara ja no som pobres, som nous rics d'estar per casa, petitíssima burgesia amb aspiracions i tendències fatxenda. Hi podria afegir moltes coses, com ara, en molts indrets, jugar al carrer. Ara, al meu barri ho continuen fent... els immigrants, com també això de refilar o seure als pedrissos. Però tothom dels qui 'ja no som pobres' es plany del fet que ara 'els nens no poden jugar al carrer'.
Sobre el cantar, es cantava molt, els homes quan s'afaitaven i, al camp, quan es feien collites. Ara ja canten els aparells, és clar.
"Berenar pa i raïm"? No ho havia fet mai de mai, jo, això! "Pa i raïm"... tot junt? No és com combinar entrepà de xoriço amb cacaolat? (veus, això sí que ho he fet, jo!)
Hi ha algunes coses que segueixo fent, com dur una pinta i el maquillatge per arreglar-me quan puc. A darrere de casa hi ha un pati comunitari,inutilitzable fins ara per les ditxoses lleis,però el meu fill i un veïnet veí nostre hi han començat a baixar a jugar. Doncs ja hem tingut raons amb els propietaris joves i sense fills, que els molesta sentir soroll de canalla jugant. Però m'és ben igual, ho seguirem fent. Tanta llei ens està ofegant la vida...
GATOT servidora és plebea fins al moll de l'os, i que duri! :P
JÚLIA, justa la fusta! sempre imitant malament els de més amunt per intentar que ens hi confonguin. Perquè només els nens immigrants juguen al carrer? els nostres se la passen d'activitat extra-escolar en activitat extra-escolar, mortificant-se estudiant música i anglès, mortificant els altres estudiant violí ... només per satisfer la vanitat dels pares o fer callar el seu sentiment de culpa per no estar prou temps amb ells?
ISABEL, hola wapissima! ja era hora que se't veiés el pèl que estàs molt off, per quan un nou post al teu blog? Tens raó, quan s'atreveixen fins i tot a legislar sobre la felicitat, és que alguna cosa no va bé.
En podríem afegir moltes més, de coses què fèiem:
-Berenar de pa amb oli i sucre.
-Berenar de pa amb vi i sucre.
-Berenar de pa amb xocolata tot corrent pel carrer.
-A l'hora de menjar, tenir sempre un bocí de pa a una mà per facilitar les maniobres de l'altra mà.
-No llençar res de menjar, perquè els ramastons que deixàvem eren per als gossos, els gats i l'aviram.
-Collir nosaltres mateixos les ametlles per a fer els panellets.
-Coure els boniatos i les batates a la llar de foc.
I tantes altres coses! Sobretot, teníem més paciència i menys manies.
És que cap blocaire li felicita l'aniversari o què? Moltes felicitats Montserrat!
En quant al text, a mi m'agradaria esbrinar algun dia les coses que faria quan fos ric, però em sembla que em quedaré amb les ganes...
shhhhhhht ÒSCAR que encara hauré de pagar el beure! ;P I que ningú ens prengui el gustàs de menjar-nos un plat de calamars a la romana amb els dits :D
NO ES PROBLEMA DE RICS O POBRES, o potser jo sóc antic, encara de porró a la taula. De tot aixó faig la majoria de coses, sobre tot cantas o xiular, l'ùnic la pinta a la butxaca aixo si que no, per ja d'abans. D'anar a buscar caragols me n'havia fet un tip amb la Patro i el sogre. Ah! encara m'hi falta de berenar el pa amb vi i sucre o el pa amb oli i sal.
adeu siau.
avui es el teu cumple? o sant? bé, de totes maneres "plus de felicité".
Jo encara sec als bancs públics a fumar o a escriure una estona. Però cal que ho recordem, tot això. gràcies per l'esforç de reconstruir les escenes i els moments.
Primer de tot felicitats i gràcies per aquests calamars a la romana menjats amb els dits, of course (que queda més fi!)
Jo com en F. Puigcarbó, faig de tot (menys el tema del pit per raons òbvies!) menys el tema de la pinta (perquè sempre he anat despentinat!) i el tema de cantar perquè em fan callar!
Bona llista malgrat que podríem afegir-ne moltes més...
FRANCESC, gràcies per l'afegitó del berenar i per les felicitats (aniversari :P)
Hola LLUÍS! jo no fumo i als bancs procuro no seure-hi que encara no he après a seure al seient, o estic al respatller o cap per avall (és que no me'n surto eee), encara que, és clar, tu no et deus retocar el maquillatge, ni deus donar el pit, suposo ^^ gràcies pel comentari :D
Hehehe GALDERICH si, ja ho vas comentar que el món de l'ària no és exactament el teu fort :P I d'això es tracta, de rumiar aquelles coses tan naturals abans i que hem abandonat en ares d'una mal interpretada "finesa" :)
Boníssim!!!
menjar pa amb vi i sucre
menjar taronges amb un raig de vi
No tenían las pobres de aantes miedo de meterse la pinza en el ojo si el autobús pisaba un bache? Ahora le gente -pobre o rica- no es tan atrevida.
Felicitats, Montserrat!!!
Per molts anys!!!
Déu n'hi do de la llista que ens hi has posat, bona i llarga.
Seure a fer-la petar en un pedrís...
Ara a l'estiu és un dels costums que més repeteixo, je,je. M'ha agradat de trobar-lo!
Bona setmana!!!
;)
JESÚS has provat préssecs amb vi? era el postre preferit del meu avi que, curiosament, mai en bevia :P
PANTAGRUEL avui la gent només té feina a intentar fer veure que és el que no és. Gràcies pel comentari :)
ASSUMPTA no s'hi val, tu fas trampes, que vius a un poble "de veritat" :D
Demà inauguro la temporada de pressecs amb vi....i sucre. Bocatto di cardinali! Aixó se m'havia oblidat de dir-t'ho
FRANCESC l'avi estaria content, per aquí la gent se'n fotia d'ell per aquest gust :)
Ei, que se m'havia passat: Felicitats, Clidice!
(sóc l'únic que encara porta navalla? Algun dia m'enxamparan :-)
Gràcies PERE :) jo abans en duia una, que em va regalar el meu avi, i per a mi era un amulet, fins que un dia, a la Pedrera, em van fer sentir com una delinqüent :( (encara que per dur una ampolla d'aigua mineral també m'hi van fer sentir al MNAC, o sigui que no sé jo si ...)
Publica un comentari a l'entrada