Mirant per la finestra VII

Estic mirant per la finestra i a la plaça de pedra, on hi ha l’església del meu poble, veig, sota l’ombra del mateix arbre quatre persones que parlen. Aparellades de dos en dos, hi tenim dues dones grans, ja passades la setantena i dos homes, sobre la quarantena, que duen cadascun d’ells un gos.

Les dones semblen enfadades, discuteixen entre elles per alguna cosa, probablement familiar. A les dones d’aquesta edat poques coses les fan enfurismar tant. En canvi els homes, aliens a la discussió de les dues àvies, parlen tranquil·lament, mentre un d’ells acaricia el seu gos i l’altre el manté, tranquil, lligat amb la corretja.

A les dones no les conec, als homes si. Un d’ells, camell de professió, és el que acaricia el seu gos, un clàssic “llepafigues” pelut i baladrer. L’altre, drogoaddicte i ex-presidiari, fins que hi torni, de professió, és el propietari d’en Llamp, l'altre gos.

El Llamp és un gos que viu al meu carrer, a la casa del drogoaddicte i la seva mare. Aquesta família prové d’Andalusia i mai els he sentit una paraula en català, excepte amb en Llamp. En Llamp és, podríem dir, un gos catalano-bordant i el català que fan servir, tant el drogoaddicte com sa mare. amb ell et deixa bocabadada, talment acabats de baixar de la Garrotxa.

En tot cas el Llamp és un gos amb molta personalitat. Al matí ja el veus que surt, tot sol, a “patrullar” pel poble. És un d’aquells gossos de pèl curt, marró clar, més aviats petits, semblant a un fox-terrier i amb molta mala baba. Es passeja per tot el poble, que no és pas petit, va d’un barri a l’altre i es baralla amb tots els gossos que pot. Ha de ser molt àgil o, com diuen per aquí, molt “puta”, perquè mai li veus una esgarrinxada.

Alguna vegada, l’ensopego quan arribo a casa a les dues de la tarda, aleshores va amunt i avall del carrer, tot nerviós, perquè baixa la mestressa, que la ve a buscar l’altre fill, el no drogoaddicte, per anar a dinar. Aleshores se m’encara i em fa un parell de lladrucs i jo sempre li dic el mateix: “passa, que t’engaltaré una coça!”, aleshores s’ho repensa i recula fins a la seva mestressa. Fet i fet és un joc de gallets el que ens duem en Llamp i jo, perquè ell no em mossegarà, per por de la coça i jo no li’n donaré pas, per por de la queixalada.

Les dues dones ja han reposat del sol, s’aixequen i marxen, encara donant-se tot d’explicacions irades. El camell i el drogoaddicte fan el mateix, cap a l’altra banda, ves a saber quins negocis es duen entre mans avui! i entretant jo aquí, escrivint ...