Li vaig regalar una paraula a en Jesús M. Tibau per a les seves Desdefinicions: “autoestimba”. Aquesta ha estat una d’aquelles paraules secretes de la família durant molt de temps, de quan tots quatre, pares i fills, anàvem per aquests Pirineus fantàstics carregats amb unes motxilles impossibles, roba, sacs, tendes, fogonets ... uns bons anys aquells, anys d’aprenentatge i de descoberta, d’espais i persones, sobretot de les més properes. Perquè el que més m’ha agradat de tenir fills ha estat descobrir quin tipus de persones serien. En tot cas el riure és essencial, des de la riallada grollera i estrepitosa, que fa enlairar els ocells a quilòmetres a la rodona, fins al comentari irònic, a voltes sarcàstic, en un joc de posta a punt dels engranatges del cervell. Son pare ensopega i gairebé cau, en un lloc pla, que és el que més sol passar. Els nois riuen i se’n fumen. El pare resta una mica ofès per l’actitud dels nois.
Ei! Nois! Calma! No us en fumeu del vostre pare, que té molta autoestimba.
12 comentaris:
Ja, ja... totes les famílies tenim les nostres expressions particulars i intransferibles!
bona la paraula!!es curios com amb els ostres rups utilitzem paraules que altre llocsno utilitzariem
Una paraula divertidíssima.
A casa qui te un vocabulari alternatiu es la meva mare...
Així donçs: l'expedient X, es el tinent X, corrupción en MIAMI era intriga en haway, I PER ACABAR ELS INQUILINS SON ELS ALQUILINS!
jejeje molt bo el post.
Molt ben pensada la paraula amb doble sentit...De vegades el cervell és àgil i avespat...
Auto (d'un mateix) i estimba (de passar-se de frenada)...
Ja ja ja. Molt ben trobada la paraula per l'ocasió
Salut
jejeje...el meu pare també en diu cada una que et fas un fart de riure.
Salut.
m'ha agradat molt això de descobrir quin tipus de persones seran els fills, els nebots... ho devia pensar sense ser-ne massa conscient i a partir d'araho faré més conscientment. m'ha agradat. m'ho apunto! :-)
Com a la Kika, a mi també m'ha agradat molt la referència a conèixer els fills. Jo no en tinc ni tindré, però aplico el que comentes als meus nebots, i el sentiment és el mateix; veure'ls créixer de personetes a persones, cadascún amb el seu caràcter, la seva personalitat...
M'hauria encantat tenir fills! Oh well...
Gràcies pels comentaris. Referent als fills, bé, no sé que faré a partir d'ara que ja són grans, i ho dic sense recança, ja tenia ganes que ho fossin i recuperar la meva independència (aviat tocarà els pares), però això no priva que hagin estat uns anys fantàstics i que faci el que faci (el Nobel no, gràcies, no insistiu, per favor, no, no, si no me'l mereixo ... ai, quina fugida d'olla :P) mai faré res que em satisfaci a aquest nivell d'intimitat, i que angoixi tant, per suposat :)
gràcies de nou per la Desdefinició.
Jo ara estic en aquesta fase d'intentar descorbrir qom serà el caràcter del meu fill. De moment somriu molt.
És bo somriure Jesús, és un excercici excel·lent :) el que més m'ha apassionat a mi és veure com m'han modificat i com he hagut de canviar tantes coses, en funció de la seva personalitat.
Publica un comentari a l'entrada