Em diuen que la fotografia és de Chema Madoz. Ho consigno, la imatge volta per Internet sense citació, per això no l'havia posat, perquè no l'havia trobat. En tot cas: les meves disculpes.
Ahir somniava. Si, ja ho sé, m'imagino que ho dec fer sempre, és clar, però és ben estrany que ho recordi, només en sóc conscient quan són somnis angoixosos que m'obliguen a despertar-me d'un bot amb taquicàrdia o, com ahir, que el despertador va sonar a les sis en punt i em va enxampar a la meitat del somni.
En tot cas us l'explico: jo estava al davant d'un mirall, amb els meus dos fills al costat, a la meva dreta, una passa més enrere potser. Tanmateix jo ho veia de dins estant del mirall. El meu jo conscient observava des de dins del mirall i veia com els meus fills i jo actuàvem fora del mirall. Com què era un somni podia fer el que em vingués de gust.
M'estava pentinant i duia el cabell llarg, com sempre que em visualitzo en somnis, perquè encara que me'l talli de tant en tant, a vegades força curt fins i tot, jo sempre em veig com la Montserrat dels cabells llargs. Quan passava la pinta pel cabell se'm tornava blanc i jo pentinava i pentinava, amb la intenció que se'm tornés blanc del tot, però no hi havia manera. Ara i adés sortien cabells marrons que embrutaven l'efecte.
Els meus fills perdien la paciència, i em deien que era culpa meva, que deixés de pentinar-me que encara ho espatllava més. I jo vinga pentinar-me, ara cap a una banda, ara cap a l'altra, i mai em quedaven els cabells blancs. En tinc molt pocs de blancs i m'agraden, a vegades imagino que se'm tornen blancs del tot, com a la meva àvia, que als trenta anys ja els tenia tots blancs, nivis, però ja he depassat aquesta edat i no hi ha manera.
Aleshores ha sonat el despertador i sense ni obrir els ulls m'he llevat per anar al lavabo, m'he vestit, he baixat a omplir la bossa d'aigua, carregar la motxilla i cap al cotxe fins a Saldes per anar a pujar a peu al Cap de la Gallina Pelada. Tres horetes pujar i baixar. Un sol esplèndid. Una vista espectacular. Dinar a casa, el pare ha fet rissotto i la mare estofat de vedella, nosaltres hem fet la gana.
Ara, el que m'amoïna és: em tenyeixo els quatre cabells blancs que tinc?, o no? Perquè a mi m'agraden, són platejats, brillants i encara tinc esperança de què la resta els vulguin imitar i poder tenir el cabell de color de lluna.
29 comentaris:
Deus ser l'única persona a qui agrada tenir cabells blancs, i que en vol més i més. A mi no m'acaben de fer gràcia. Bé, no és que no me'n facin, m'és igual tenir-ne, però és que justament sempre són els més llargs i disparats, i queden molt malament.
Les primeres canas resulten gracioses; les últimes,... les últimes àdhuc no ho sé. Bon dilluns
Si comences a tenyirte hauràs de fer-ho sempre, jo de tu esperaria.
Hem de reivindicar el cabell blanc, amb una testa nevada.
Quina mania en que això fa vell! Si tothom a partir d'una certa edat en té! Per què aquests prejudicis!
Visca el cabell blanc, perquè som com som!
Jo també m'estimo més el cabell natural, sigui del color que sigui. Em fan molta ràbia aquestes senyores que quan arriben a la cinquantena el cabell se'ls hi torna vermell o morat.
Tot això que dieu dels cabells blancs a mi em fa molta enveja: ja m'agradaria poder tenir-ne, no importa del color que fossin, haw, haw!
Per cert, Clidice,el primer cop que vaig entrar al teu bloc em va flipar la foto de capçalera. Voldria saber si les altres que van apareixent -p. e. la dels caragols enganxats a la branca de fonoll- són teues. Són molt xules!
Jo et ptoposaria la solució definitiva contra els cabells blancs (a mi em funciona perfectament), però no sé si t'agradarà... :-)
M'escaparé de dir res d'un cap ben emblanquinat, diré del preciós Cap que vàreu voler pujar diumenge; un Cap que ben aviat la neu emblanquinarà.
Veritat que els amplis rasos de la Serra d'Ensija tenen un no sé què? Aquella amplitud enlairada, aquells superbs horitzons!!!
Felicitats pel blog.
Una recomenació, quan s'utilitzen imatges d'altres és aconsellable posar el nom de l'autor: Chema Madoz
salutacions i endevant!
Clara Puigvert (Granollers)
cabells tenyits o no,l´important és sentir-se atractiu,agradar-se i tenir ganes d´agradar als altres.
Hi ha dones molt atractives i atraients amb cavell blanc i el mateix passa amb cabells tenyits de tots colors,tinguin l´edat que tinguin,amb això no estic d´cord amb l´allau.
Al contrari,a mi m´agrada veure senyores grans que passen del pentinat i del color que en teoria és l'adequat per a la seva edat.
Bona foto.
Salut.
Mare quin somni... si han de sortir sortiran, no els tintis per por, quan siguin masses te'ls tintes, sinó deixe'ls lliures... crec jo i amb el teu permís ho comento... m'agrada el teu bloc :)
res de pintar... deu ser una marranada quan després et rentes el cap! :-)
Clidice,
A mi m'encanten les canes i m'encanta mimar les poquetes que tinc... I tinc ganes de tenir-ne més, també com la meva àvia, que no lluïa un cap tan blanc com la teva, però sí un color gris platejat que m'encantava.
Petó,
SU
És que els que em surten són molt bonics XEXU, llisos, platejats :)
PEPE les últimes tant li fa no? :) Bona setmana :)
És el que faré GARBI24, no suporto les dictadures, ni que siguin en qüestió de tints :)
GALDERICH la dona més guapa que he vist mai, i amb mi coincidia el meu home, tenia uns 50 anys i una melena blanca preciosa :)
ALLAU i les iaiones amb la permanent tintada de color blau? no et semblen uns angelets bufadors? hihihi ;)
LEBLANSKY ser donant no és pas cap mal home! La foto de la capçalera no és meva, sóc jo, les fotos bones les fa el meu parello que és el que en sap. Jo sóc més com el ruc al que li va sonar la flauta per casualitat :) la de les caragolines no és meva, aquell dia no duia càmera :(
SM no et pensis, gairebé l'he dut com tu insinues, en temps pretèrits i més moguts de la meva existència. Però s'ha de tenir una cara molt equilibrada per anar rapada i la meva exigeix cabell :)
GIRBÉN hi vam anar per veure si quan el Cap estés emblanquinat podríem passejar-nos-hi amb les raquetes. La vista ens va emocionar cosa de no dir, no haguéssim baixat mai! Espero pujar-hi aquest hivern amb neu :) ja triga :)
CLARA gràcies per la citació, ja he corregit el problema. El mal és que d'on la vaig treure no se citava l'autor, ja se sap. En tot cas Chema Madoz és un fotògraf molt bo. Estic contenta de què m'ho hagis fet notar :)
Tu BONI ets un sol :)
No CESC la por ja no em fa fer gaire coses, és la part guai de fer anys! :) gràcies per passar per aquí :)
KIKA a vegades veig les dones que es tenyeixen a la perruqueria i em fa un iuiu! ho respecto, però prefereixo no caure-hi :)
Hola SU! és que ja és hora que canviem la tendència i revindiquem l'experiència (rodolíííí!) ;)
Clidice, és que en cert sentit les canas són com les hores: totes fereixen; les últimes maten. O no.
Colors de lluna,
del sol i les estrelles
que el vent embulla
i fa brillar la pluja
tardors i primaveres.
;-)
quina sort recordar el somiat! encara que sigui de tant en tant! (a mi mai em passa)
això de tenyir-se o no és molt personal, segons tu et vegis. Si t'agrades amb els cabells blancs, no te'ls tenyeixis, donen molta personalitat, xò si no et veus bé, no en dubtis.
Per mi començar-me a tenyir ha estat una mica drama. Ho he anat aplaçant el màxim, doncs el meu color de cabell m'encanta, xò els cabells blancs no em quedaven gens bé, el cabell ringxolat i caòtic i els cabells blancs no són bons amics i em féien deixat. He acabat tenyint-los!
La meua mare és gran i va rossa. I ben contenta que està. A mi em sembla que si el volem portar blanc, el portem i si algú se'l vol tenyir roig o blau per què no? Abans obligatòriament les dones havien de portar canes, ara...no cal obligar a res.
se suposa que t'hauria de dir que no ho fessis, però es que després continuen augmentant, i cada vegada n'hi ha més. Jo mel's tentiria, altra cosa és que en un moment determinat tel's deixis tots blancs, té un punt de serenor i distinció, és cert.
Fa uns anys jo també vaig pujar a la Gallina Pelada. És una ascensió suau i molt molt agradable, amb vistes impagables. Compartim gustos muntanyencs, Montserrat. Passa qua ara el turmell trinxat ja no em pemet les alegries d'abans.
Jo et diria que et tenyisis pero de un color natural.
Jo tinc algunes canes des de molt jove, talment com el meu pare, crec que em van començar a sortir cap els trenta. Encara no he arribat a la conclusió de si m'agraden o no, però mai em tenyiria perquè jo no les faig aquestes coses. En tot cas, si te'n falten i en vols més te'n puc regalar alguna, eh?
Si no ho dic rebento: en Josep té els pocs cabells que li queden d'un blanc nival, i això abans de cumplir els 40. Els cabells blancs m'enamoren! Ja està dit.
com que a mi me'n queden pocs, de cabells...
però de somnis molts
Reina mora, jo em tenyeixo des de fa mil anys, tenia "canes" als 25 i em quedaven de conya. Però a mesura que passaven els anys em veia molt més gran del que era i vaig començar a tenyir-me; però ara t'explico el que penso:
Els homes diuen molt, que si deixa-te'ls naturals, que si quina bajanada tenyir-se, que si naps que si cols, però després es miren les que els porten (atenció)
- llargs, i majoritàriament, llisos, encara que hi ha arrissats naturals que també els agraden (no pas els moldejats)
- sense canes, independentment del color ros, morè, pèl-roig o platí descarat.
- ben depiladetes d'allò que no sigui el cap.
Prejudici, el meu? No senyora: constatació sociològico-vital.
Ara, això si: arriba un moment (el meu) en què passes olímpiament del que diguin i mirin ells i fas el que et resulta més còmode a tu, que per alguna cosa la bellesa és en tu mateixa i no pas en el color o en la llargada dels teus cabells o en si tens un pèl de més a les cames!!!!
He dit i mantinc!
Molt negatiu et veig PEPE :) No passa res, només el temps :)
PERE moltíssimes gràcies!!! un gran regal!! :)
Hola RITS jo recordo força somnis, però tots són anguniosos, encara no en recordo cap d'aquells que puguis dir: "uau! quin p .." ;)
KWEILAN he estat moltes vegades temptada de tenyir-me'l blau, ben curtet, com si dugués el cabell de vellut blau (she wont bluuuuuuue veeeelveeeet uo uo uoooo) :)
FRANCESC penso que si, el cabell blanc, si l'acompanya una bona composició, té aquest punt de serenor, de demostració de forta personalitat.
Hola JOAN, quin greu! però la Gallina Pelada no necessita massa tècnica. Ara espero amb candeletes pujar-hi a l'hivern amb les raquetes, la vista de tantes muntanyes nevades pot ser per parar ximple amb la càmera :)
Gràcies STRIPER, ho consideraré, encara que no et nego que per un defecte de caràcter si ho faig sóc capaç de fer alguna bestiesa, sempre em veig temptada de fer "coses rares" ;P
ÒSCAR et queden de fàbula, no hi pateixis :)
ALLAU ets el meu heroi! i no ho diguis a ningú, però a mi, els homes canosos em tornen lirona :P
HOla JESÚS, ser "donant" no és cap problema i menys per algú com tu, amb tants somnis i tanta voluntat per dur-los endavant :)
ARARE wapissíssima! hahahahaha tu si que ets una reina mora! i al final és el que tu dius "el mundu per montera" i a qui no li agradi que no miri :)
Somniar amb cabellera o cabells acostuma a tenir una simbologia eròtica. Segons els manuals:
- fer-se una trena. restablir una relació trencada
- tenyir-los: esforços per alguna situació perduda
- rentar-los: inquietud en general.
- te'ls talles: tristor
- els talles a un altre: obtindràs un benefici
...
De totes maneres, només si el somni és recurrent és quan vol dir alguna cosa.
Jo m'afaito el cap perquè els pocs cabells que em queden (i que gosen sortir) són tots blancs...
Hola Manel, no m'amoïna gaire el "significat" dels somnis, normalment basats en cànons freudians i amb una lectura molt masculina i gens femenina de l'assumpte. Probablement siguin desitjos insatisfets, però qui no en té? :)
Publica un comentari a l'entrada