Però, és clar, les nostres són mentides "raonables": -escolta que ja estic arribant, -si home si, el pagament ja està enviat, - l'avi ha marxat de viatge fill, - déu et vigila, - aquest producte és miraculós mestressa, - t'estimo, - la vedella? tendríssima! Aquestes mentides quotidianes ens semblen normals, adequades (sobretot perquè adeqüen la realitat als nostres desitjos) i del tot excusables. Fet i fet no tenim consciència d'estar mentint.
Ara bé, si l'endemà veiéssim qualsevol d'aquestes frases en titulars en un diari, al costat de la cara de qui les ha pronunciat, convenientment amanit com algú indesitjable, sortiríem al carrer a demanar-ne el linxament. Quina diferència hi ha entre les nostres petites mentides tan sovintejades i les "grans mentides" de qui té més poder. Evidentment la diferència sol ser quantitativa, mesurable en dòlars, euros o rupies, ves a saber. Però, hi ha cap diferència moral?
I les mentides històriques? Quants ens creiem i es creuen les grans mentides de la història. Quan, en els jeroglífics egipcis, el nou faraó canviava el nom de l'anterior i posava el seu, de tal manera que qui ho llegís pogués pensar que aquest últim n'era el protagonista, ja es modificava la història. Tota la història explicada avui és la gran mentida forjada just ahir vespre. Tan la que ens agrada com la que no.
Aprofitant-lo, val la pena arribar fins al final
Aprofitant-lo, val la pena arribar fins al final
28 comentaris:
Diu una amiga escriptora que amb els anys t'adones del fet que TOT és mentida. L'afirmació és matisable i, en tot cas, són els anys els qui et forneixen l'experiència, que porta a una certa tolerància amb la humanitat. De vegades et menteixen, però qui et menteix està absolutament convençut que et diu la veritat, cosa freqüent en els dogmàtics, que fan força por. Una altra cosa són les mentides quotidianes que sostenen la convivència, he arribat al convenciment que amb una sinceritat absoluta les nostres relacions humanes acabarien molt malament. Se suposa que la sinceritat és un valor, jo ja en dubto, de vegades les mentides fan molt de bé, encara més quan, sovint, canvíem de forma de pensar amb el temps.
Una altra cosa són les mentides descarades dels qui ens manipulen, crec que no són comparables a la resta, però, vaja, també formen part del joc, per això cal estar vacunat. És clar que l'escepticisme i la relativitat tampoc no plauen a la majoria, volem seguretats, aquest és el problema.
Jo sí que crec que entre les mentides hi ha una gran diferència moral, és com ventar una bufa o matar sàdicament, tot té graus.
Potser fins i tot els estudis que diuen que mentim "X" vegades al dia son mentida....Potser si tots ens preocupèssim de la nostra veritat i prou (però tots és tos) les coses anirien diferents. Perdó per aquesta filosofia "barata" de diuemnge al matí...
Clídice, no estic gens d'acord, no trobo que totes les mentides siguin comparables ni s'hagi de relativitzar el seu valor. Ni tan sols crec que la gent tingui tant d'interès en conèixer la veritat: ja veus com ha respost el públic davant la mentida dels seus polítics, gairebé els han excusat...
Totes les mentides fan mal......i el monòleg genial, aquest paio es un geni...
quina raó que tens!
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Grandes/mentiras/pequena/verdad/elpepusoc/20091018elpepisoc_5/Tes
Marta Gavarres
Les mentides son un arma moderna i cada cop mes utilizades per el poder, el monoleg collonut.
Les petites mentides i un cert nivell d'hipocresia són necessàries per a funcionar socialment. No sempre que entres en un lloc i dius bon dia, ho sents de veritat. Jo també crec que la veritat és una de les obsessions humanes, perquè fins i tot la ciència parla de relativisme, que vol dir múltiples veritats.
deu nos en guard si no menitssim sovint, s'acabaria la convivència. Tenia un company de feina que es va fer de no se quina secta (la Catòlica no era) una d'aquestes de sud americans i va prendre la decisió de dir sempre la veritat, i tenint en compte que estava a càrrec del telèfon del departament de facturació (ara en diuen logística) d'una empresa de confecció que per cert era bastant informal a l'hora de servir les comandes. N'hi to explico.
Clidice,
Una altra bona provocació de les teves. Jo ara et diré tres frases:
1/ tothom diu mentides (almenys tothom ho diu)
2/ jo no dic mai mentides (almenys així em manifesto sempre, i ho faig convençut)
3/ el teu article d’avui és excel·lent! (pot ser veritat –en aquest cas ho és- o pot ser també una mentida piadosa per sortir del pas –però no seria el meu estil-).
La meva conclusió és que entre les mentides intolerables i les mentides inconscients, passant també per les mentides piadoses, hi ha tota una gama de grisos i no tot es pot tallar pel mateix patró.
Que bo és aquest paio i té més raó que un Sant, com deien abans! Doncs sí, Clidice, la societat està basada en la mentida, si més no, la nostra. M'ha costat temps aprendre-ho: la veritat és incòmoda.I com que tampoc sóc perfecta ni sempre sincera, he hagut d'aprendre a callar. Potser parlaria davant un cas flagrant que passes davant o a prop meu... Sovint callo per covarda. I com que prou feina tinc, el que miro de fer és ser honesta amb mi mateixa. I si menteixo, o no dic la veritat -que ho faig a vegades- com a mínim, ser conscient que estic mentint i no enganyar-me a mi mateixa.
Hi ha qui sosté com un mèrit que sempre les canta clares, que les veritats no se les calla i que les aboca a raig a la cara de qui calgui.
Jo, en els moments més temeraris, em limito a pensar les veritats davant dels meus interlocutors escadussers. Per fora practico allò que he batejat com a "hipocresia social", la meva molt minsa aportació a la discreta convivència amb els congèneres amb què el destí em castiga.
Us heu preguntat algun cop perquè el "videotelèfon no ha triomfat mai? Tecnològgicament fa dècades que és possible, però en general preferim "l'anonimat" (la mentida?) del telèfon, podem amagar una certa dosi de mentida. Crec que és imprescindible una certa dosi de mentida per poder funcionar, una mentida "social", aquesta hipocresia social diguem-ne que esmenta el Francesc, el Lluís, l'Eumolp, jo mateixa. No totes les mentides tenen aquest component de convivència social. On està la frontera? Potser Quan es posa de manifest una malintencionalitat, l'engany en benefici propi...
Donant per descomptat que és impossible no mentir, ja que la veritat sempre és subjectiva i que tan sovint parlem de coses que no coneixem prou o donem opinions o volem ser amables, o ens enganyem a nosaltres mateixos...
Crec que la diferència hauria d'estar en mentir a profit propi i perjudici dels altres.
Si algú et diu que un producte és molt bo per vendre-te'l i sap que no funciona gens, a mi em sembla una mentida moralment tant reprovable com altres de més grosses, tot i que el perjudici que produeix sigui inferior.
Però hi ha altres mentides que no fan mal a ningú... si dius (parlo pel vídeo) quin nen més maco! a qui fas mal? Més aviat a ningú... O si dius alguna excusa per no deixar-te organitzar la vida per un altre o per aconseguir una mica de tranquil·litat, tampoc no fas mal a ningú, tot i que a vegades no cal i es pot dir la veritat i la gent l'entén.
Crec que les conseqüències de la mentida són importants a valorar.
Però hi ha tan i tant d'autoengany en les persones, que és impossible no mentir. Mentim sens e ni adonar-nos-en.
Aquest home em segueix semblant molt bo, però que em recordi al meu ex-cap em tira enrere.
DE mentides sempre se'n diuen. Però no penso que sigui per adequar la realitat als nostres desitjos, sinó perquè socialment estan acceptades, perquè la sinceritat no és tan bona, perquè fa mal. És com diu l'home del vídeo, no li diràs a una mare que el seu nadó és realment lleig, i mira que n'hi ha que són lletjos. Està socialment acceptat que has de dir 'que mono!'.
Saps què, jo no ho faig. Jo m'estalvio moltes d'aquestes mentides socials, ja que prefereixo callar que dir una cosa que no penso. Simplement, no dic res, a menys que em preguntin, i si em pregunten tinc un problema, perquè tampoc no menteixo. La sinceritat et crea enemics, però mira, sempre he pensat que si no vols saber la veritat, no preguntis. A mi, si me la preguntes, te la diré.
No em veig capaç d'establir una gradació en la importància de les mentides. El que em sembla possible és que aquella mentida que un considera intranscendent o fins i tot necessària vagi més enllà del que, de bona fe, havia previst. Per altra banda, ja se sap que alguns vegades la veritat o la mentida depenen de la perspectiva des de la qual es mira la realitat, des de la pròpia educació i experiències. Després hi ha la mentida per omissió... Les mitges veritats...
Els qui som rigorosos amb les mentides dels altres i ens perdonem fàcilment les nostres...
Inacabable.
La veritat no és res més que una creació del fort que acaba esdevenint una convenció per la majoria. Com més fort és el creador més difícil descobrir la falsetat, i en cas de descobrir la falsetat per què m'hauria de creure que el nou descobriment és el correcte quan fa només uns segons tothom estava absolutament convençut que el correcte era l'anterior? Llavors, la veritat o no existeix o és indesxifrable, tot i que per viure no tenim més remei que creuren unes quantes.
Crec que les mentides són greus o lleus en funció també de los nostres dimensions.
Les mentides del Millet eran d'Alto Standing, mentre que les nostres són al nostre nivell i possibilitats. El muntatge l'aguantem entre tots.
Amb freqüència he oido dir que hi ha mentides, grans mentides i mentides estadístiques; ja saps, "el meu veí té quatre pollastres i jo cap, així que tenim dos pollastres cadascun"
Fa uns dies llegia en altre blog aquest homenatge als catalanaes universals: "Que visquin també els catalans universals," que fet i fet esdevenia en una defensa dels catalans en general: "i que t'agradin també els que no ho són, encara que només sigui un xic. :-)"
No sé per quin m'he acordat de la mentida estadística dels pollastres. El mateix és repartir pollastres estadístics que repartir nacionals virtuts virtuals. A tots ens toca alguna cosa, i tots contents.
Creo que estic un poc espès.
fa anys vaig llegir un estudi d'uns investigadors ameriucans que afirmaven que diem , de mitjana, unes 200 mentides diàries. Vaig poensar que era una exageració, però ara me n'has fet dubtar.
P.S.- Si hagués oido abans a Carlin hagués substituït en l'anècdota "catalans" per "nord-americans" o "irlandesos". Ja dic que estic espès.
Hola JÚLIA, de fet ho expresses molt bé: l'absolut sempre fa por. I sobre la diferència moral de les mentides ... crec que hi ha matisos :)
PH estàs segur de què hi ha una veritat pròpia? No ens enganyem a nosaltres mateixos també? No ens diem mentides contínuament per por a la frustració?
ALLAU més que les mentides en si, penso que hi ha un "estat moral" de mentider. I, és clar, tots en som conscients de la nostra mancança moral, perquè la moral que ens domina i ens encotilla de fa tants segles és força discordant amb la realitat humana. Hi ha cultures on el concepte mentida no té cap significat. Nosaltres identifiquem mentida amb culpa i culpa amb càstig.
Si GARBI24 era un geni, ara ja no, de fa un any. Però pots tirar de youtube fins que te'n cansis :)
Hola MARTA GAVARRES, gràcies pel comentari i pel link :)
N'estàs segur STRIPER que són una arma moderna?
LLUÍS no sé pas que dir-te, vols dir que aquesta nostra sacrosanta veritat i les nostres denostades mentides no són fruit només d'una visió cristiana de la realitat?
FRANCESC hahahahaha els que es fiquen en sectes solen ser perillosíssims! sobretot pel comerç! :D
Gràcies MIQUEL, digues que m'estimes encara que sigui mentida :P Tens raó, la importància està en els matisos però, i el patró?
ISABEL estimada, tu no calles per covarda, tu et defenses, que és diferent :)
Mestre EUMOLP jo sempre dic que els sincers estrictes són, senzillament, mal educats estrictes :)
El llenguatge corporal EULÀLIA és el menys mentider de tots i si parlem de les mans ja no cal dir :)
Hola CARME, a vegades dient "quin nen més maco" potser et fas mal a tu mateixa, ves a saber. Les mentides no són mai unidireccionals.
XEXU, amb un "que mono" fas ambdues funcions :P la mare es pensa que el trobes bonic i tu, en realitat, l'equipares a un primat ;) Tinc una amiga que estima molt la sinceritat i jo sempre li dic: no em preguntis, que et contestaré (i no t'agradarà) :D
Tu ho dius PERE, depenen de la perspectiva, l'educació, l'experiència, no hi ha absoluts :)
Aquesta idea adjudicada a Goebbels RS és més vella que l'anar a peu, tens raó. Les mentides històriques són només qüestió de què el fort les imposi i ja està. Perquè la gent no qüestiona, no exerceix el pensament crític, com es diu al vídeo.
Ai GALDERICH, que fashion t'ha quedat. El Millet és alto standing perquè amb les seves mentides s'ha folrat, però les mateixes mentides en un que no es folra tant, són iguals? Perquè quan vulguis te'n presento uns quants d'aquests desaprensius que van fent la viu-viu fotent a tiris i troians :(
PEPE m'agrada que t'hagis fixat en el paràgraf final, que ha estat poc comentat. Les mentides històriques, les que necessitem per donar suport a les nostres idees, com si les nostres idees no fossin mai prou bones sense un màrtir, sense un greuge que les suportés. Jo ho tinc clar el que vull i perquè ho vull i no em calen ni màrtirs, ni pares de la pàtria, perquè el món va endavant, no endarrera, en la meva cultura històrica. Per això sóc "feliç de ser catalana" però no n'estic ni molt ni poc "d'orgullosa" :) No estaves espès no :)
MIREIA tot depèn, segurament en una altra cultura, allò que aquests americans consideraven mentides no ho serien :)
les mentides, totes deuen venir del mateix lloc... i totes deuen comencar petites, i amb el temps es deuen anar fent grans... si es pot... perquè no?
algunes corren molt, i es fan molt grans de seguida...
pero hi ha mentides irellevants, que no tenen gaires consequencies, i altres que tenen consequencies importants... aquestes ultimes si que costen de perdonar!
Però, la veritat existeix? o de la mateixa manera que hi han diferents mentides, també hi deu poder haver diferents veritats...
La meua veritat, per un altre pot ser una gran mentida!
Parlant d ementides històriques egipcies, que tal la batalla de Qdesh? Tan Ramses com els Hitites varen fer documents proclamant-se vencedors i presumint d'haver vençut al enemic!! Es evident que com a mínim un va pixar fora de test!
Hola KIKA, el problema no és tan si és mentida o no, sinó la moralitat de la mentida. Si som condescendents amb unes, ho hem de ser amb totes? on hi ha el límit?
RAMON aquesta ja és tota una altra qüestió, si jo veig el sol i dic que és la lluna això no és interpretable, senzillament estic dient una mentida. Ara, els matisos i la moral són els que ens interessen :)
Això GLAMBOY69 és com quan s'acaben les eleccions, que tots els partits han guanyat :P Si al final tot es reduïrà a una qüestió d'egipcis i hitites! ;P
Clidice,
Doncs mira, no sé què dir-te, ara mateix no sé si t’estimo o si t’envejo per la quantitat de comentaris que et deixem al teu blog.
MIQUEL pren-t'ho com el lloc aquell on tots passen cinc minuts i hi troben una canyeta, hi troben la resta del personal i hi diuen la seva :) em fa molt feliç que vingueu per aquí :)
Publica un comentari a l'entrada