Via Verda Alcañiz-Tortosa (3)

Diumenge 11 d'octubre
Arnes-Tortosa: 57 quilòmetres

Al fons les famoses Roques de Benet

Sortim d'Arnes a quarts de deu. Agafem la via verda fins a l'estació. En un revolt, en baixada i amb ciment, ens topem de cara amb uns caçadors i el seu jeep primorosament aparcat al mig del camí. Com què sembla que no hi podien concórrer més desgràcies, tota la baixada és plena d'aigua i llot d'un rierol que la creua, pel mateix preu podien haver-la encerat.

Comprovo que el casc té la seva utilitat i m'estalvio un bon trau al cap o quelcom pitjor. No puc dir el mateix del genoll, la cuixa, el colze i l'espatlla drets. Sagno una mica, però només són rascades. Sé que després em sortirà la sentida.

Continuo pedalant maleïnt els ossos als caçadors. A l'estació parem i em prenc un anti-inflamatori. Colze i espatlla comencen a fer acte de presència.

Tots els edificis de les estacions estan en un estat lamentable i poc segur

Com què avui és diumenge i demà és festa vol dir que la via verda és plena de "duminguerus" i els seus cadells absolutament descontrolats. Aquest tram de via, baixa suaument i l'única dificultat que té són els túnels sense il·luminar. Malgrat la pinya, ens felicitem pel paisatge, fantàstic i lluminós en un dia com avui.

Un congost molt xulo. Quin? ni idea! no estava mirant el mapa :)

Passats 50 metres d'un túnel m'aturo un moment, ben arrecerada a la dreta, per arreglar-me una corretja del casc. Poden passar perfectament dues bicicletes pel meu costat. Mentre estic distreta amb el meu casc, un nen d'aquells que només saben frenar si tenen una bústia al davant, surt rabent del túnel i m'envesteix pel darrera. Conclusió: ara vaig equilibrada, m'acabo de fúmer enlaire la part esquerra de la meva anatomia.

Li pregunto si s'ha fet mal  i em diu que no, que està bé. Per uns segons creua pel meu magí la idea de fer-n'hi, en un acte de justícia còsmica. Aleshores arriba el papà de la criatura i penso que potser caldria fer-li mal a n'ell, que duu un descendent directe tan fora de control. Ho remato mirant-lo a la cara tot dient-li:

- No hi pateixis, la culpa és meva, no hauria de sortir en diumenge.

Plego la "peineta" telescòpica, amb un cop de peu faig giravoltar la cua del meu culot de "faralaes" i marxem. Més endavant, el nen kamikaze ens torna a passar a tota velocitat, i això que nosaltres no anem lents. Després el trobem aturat a la vora del camí:

- Estàs bé?

- Si, estic bé, gràcies.

- (remugant)Llàstima.

Si, ja ho sé, però és que duia un dia!

Grups tutti colori omplen la via, parant al bell mig i obligant-nos a frenar, o pitjor, parant al mig dels tunels sense il·luminació i sense dur llums ells. Un grup d'avis han decidit sortir a caminar per la via verda. No tenen massa clar per on han d'anar, i a més, ells són avis, per tant poden anar per on vulguin, només faltaria! Per això s'escampen desordrenats. Frenem i intentem passar.

- Potser caldria que anessim tots per la mateixa banda? - suggereix una anciana al grup.

- Potser si, mestressa! - no me'n puc estar de dir-li sarcàsticament.

Finalment, quan ens allunyem de l'àrea de l'Horta de Sant Joan, poc a poc van desapareixent els desaprensius que duen la seva família i amics, en grups de sis o més, a fruir dels plaers de la natura i la bicicleta, i podem rodar una mica més descansats i gaudir d'un paisatge meravellós.

Diuen que no n'hi pot haver dos sense tres, o sigui que quan parem a fer una fotografia se m'enganxa la sabata a l'estrep i caic jo sola, de cul. Al final resultarà que no em cal ningú per fer-me mal. M'agafa un atac de mala milk que em té rodant amb morros durant ben bé cinc kilòmetres.

Lo riu Ebre

Després de Benifallet els túnels estan tots il·luminats, és un bon descans. Cada cop hi ha menys gent. L'Ebre ens acompanya, majestuós. Ja tenen raó quan diuen allò de: "lo riu és vida". Acostumada com estic al Llobregat no puc parar de badar mirant l'Ebre.

Arribem a Tortosa a les dues de la tarda, el tren surt una mica abans de les quatre, ens dóna temps per menjar uns entrepans al bar de l'estació, canviar-nos i endreçar-nos una mica al lavabo i prendre'm un altre anti-inflamatori.

Ui! ni m'he mirat l'Eugénie Grandet! Doncs que torni a la pila, ara mateix em fa massa mal tot.

Nota per als qui es pensin que sóc poc amable amb les criatures: la Via Verda no és un "chiqui-park", hi ha límit de velocitat i si t'hi fiques amb un teu cadell cal que es compleixin unes normes mínimes per tal de no anar arrasant amb totes les Clídices que trobis pel camí: límit de velocitat i tenir controlat el meravellós fruit de les nostres entranyes formen part d'aquests mínims imprescindibles. Això i anar per la dreta i, quan ve gent de cara, en formació correcta de filera índia, fer el mateix. Veure criatures de menys de sis anys, en bicicleta, sols per un viaducte de tren, amb la possibilitat de fer ponting sense corda o aturats just al davant de la sortida d'un túnel, no crec jo que sigui fer de pares responsables. No estaria de més, per part dels gestors de la Via, afegir uns cartellets amb quatre normes als accessos, més que res per aquelles persones que s'hi fiquen, quan l'última bicicleta que van tocar va ser el tricicle que els van regalar els reis. Ah i grups de vint-i-cinc no són recomanables i menys si volen anar de germanor. Estimeu-vos ... però fora de la via!!!

Tanmateix, penso seguir rodant, siguin vies verdes o no