Lo Bep de Balaguer

Lo Josep Mirada Camarasa, el meu besavi, pare de la iaia Antònia, la mare del meu pare, era fill de Balaguer i es va casar a Penelles.

Diuen que era un home petit i viu. La fotografia que en tinc fa aquest efecte.

Diuen, també, que era un gran ballador i que fins i tot va guanyar un concurs de jotes a Saragossa.

Era traginer lo Bep de Balaguer, per això la meva iaia es deia Antònia. Traginer i mal parlat perquè, com tothom sap, no hi ha cap altra manera de fer moure un tronc de mules si no és amb el so de la tralla i uns quants renecs dits amb molta energia.

Diuen, però, que els seus renecs solien ser força creatius. Em contaven que, una vegada, parlant amb algú a la plaça del poble, lo Bep va renegar. Prop d'ell hi havia l'agutzil i aleshores renegar estava penat per llei.

- Bep home! no renegos, ara t'hai d'imposar la multa. Són dos rals.
- Tè una pesseta.
- Coi Bep, no tens los dos rals? és que no porto canvi.
- Cagon los esclopets del Sant Cristo quan ere pitit! Au! queda't lo canvi.

I és que, abans, les coses s'arreglaven així i les anècdotes s'heretaven.

Sobre això de la democràcia

Ja fa temps que ho rumio i tot aquest assumpte d'Arenys de Munt encara ho deixa més clar: no vivim en una democràcia. Nosaltres no decidim que en farem del país, no decidim que se'n farà dels nostres impostos, no decidim, mai, de quina forma seran educats els nostres fills ni quina cobertura sanitària tindrem, per exemple.

Nosaltres només votem a uns senyors, que representen uns partits, que tenen uns programes-nebulosa, que ningú no es llegeix, ni els mateixos polítics i, després, ells fan el que els dóna la gana o el que els dóna la gana als lobbys que els han encimbellat. O sigui que ningú em digui que vivim en una democràcia, perquè a mi, ni a tu, ningú no ens pregunta mai res.

Tot normal

L'altre dia vaig sortir de casa rabent, perquè eren dos quarts de dues i tenia por de no arribar a temps a correus. Volia enviar a una coneguda una còpia (si, jo també) d'una pel·lícula molt difícil de trobar, que ara resulta que ja no ho és tan, però tant li fa, que això avui no toca, com va dir un.

Dos quarts de dues és l'hora aquella quan encara no trobarem els adolescents de l'institut pel carrer, per tant, i essent com és l'hora de dinar, no he trobat pràcticament ningú. Tot i anar a corre cuita, que no sabeu a quin pas puc arribar a anar sense córrer, enriu-te'n dels legionarios (i de la cabra), puc fer el cens de les següents persones que he vist:

- Un que parlava sol.

- Un altre que parlava sol i es duia la contrària.

- L'esquizofrènic oficial del poble, assegut en un banc fumant, com sempre. Aquest no parla mai sol, que és un home seriós.

- Un paio que diu que fa tantra, que ningú sap ben bé que és, i que durant una temporada et venia llimones pel carrer.

- L'arquitecte arruinat i putero, o viceversa.

- I una noia molt grassa.

La noia grassa m'ha fet malbé el post, perquè teòricament no hi hauria de ser, aleshores hagués pogut dir, per exemple, que al meu poble a dos quarts de dues de la tarda només hi ha homes pel carrer. O que, al meu poble, a dos quarts de dues de la tarda, n'hi ha més fora que dins ... ja m'enteneu. Però què hi farem! hi havia la noia grassa.

Si us hi fixeu bé, jo sóc la que desfila a l'esquerra, prop de la cabra. Si, la de la barba.

A part: si teniu la paciència de veure el vídeo sense so podreu copsar l'absurditat de tot plegat, i amb so ... també.

Paraulotes de moda: incidència

No puc evitar posar-me tendra quan llegeixo paraules tan fantàstiques a la premsa. Incidència. No ho trobeu fadador? Llegeixo “El Govern admet incidències en el 16% d’informes encarregats el 2007“ (font). I és tan bonica la paraula! Incidències, incidèeeeencies, in-ci-dèn-cies, an-ta-via-na …

Però no ens quedem aquí, anem a veure que ens diuen els diccionaris, que ja sabeu que són una font d’inspiració poètica remarcable.

Incidència Veterinària: nombre de nous casos d’una malaltia que apareixen en una població de risc durant un període de temps. Potser si que caldrà enviar veterinaris a la Plaça de Sant Jaume, ves a saber!

Incidència de Transports: anomalia que es produeix durant el funcionament del tren i que provoca una alteració del servei. Lligar tren i incidències? Quina gosadia! Això no passarà mai!

Incidència en l'Economia. Empresa: Qualsevol circumstància que impedeix que un teleoperador estableixi diàleg amb un interlocutor o que interromp el diàleg. Potser si que, al final, la culpa és de la teleoperadora sud-americana que pretén que canviïs els punts per un mòbil nou. Veus? Encara no se m’havia acudit provocar una “incidència” en aquestes trucades. Com què m’avala el Termcat ara ho faré sense remordiments.

Incidència en Ciències de la salut: nombre de casos nous d’una malaltia determinada que apareixen en un grup o una població durant un període de temps concret. Ah! Vaja! No és una pandèmia! És una incidència! Caram! Quantes coses s’aprenen!

De tota manera estic ben atribolada: no he pogut trobar enlloc la relació entre incidència i informes encarregats per la Generalitat. Serà que són una llegenda urbana? Que ja se sap, aquests periodistes s’inventen cada cosa!

 A la fotografia: un mesurador d'incidències. Quines? i jo que sé!

Frase

"Els bous els has d'agafar per les banyes, perquè si els agafes per la cua te poden pegar una cornada."

Cirilo Tomàs i Albalat (el meu avi)



Per la imatge aneu aquí, molt interessant

Les coses de la grip

Per si algú en vol saber més ;-)

La grippe à Paris pendant l'hiver 1802-1803
(Article de LENTZ Thierry )

Paraulotes de moda: Profilaxi

extretes d'aquí

Durant els últims anys s'ha posat molt de moda saludar-nos les persones amb un petó a cada galta, sobretot quan te les presenten. Ara, però, la cosa ha canviat. Quan et presenten a algú primer cal preguntar:

- Grip A? gestor d'alguna fundació cultural, membre d'alguna corporació local?

Si la resposta és NO a les tres: endavant! podeu petonejar sense manies!

El mediador

El sol s'alça al desert del Namib. Fotografia feta pel Felip.

Va sortir de casa com cada matí per anar a l'oficina. Anava a peu, tot passejant i gaudint de la ciutat que es llevava. Les sentors dels forns de pa, els quiosquers obrint paquets de revistes, la quitxalla agafada de la mà de les mares tot anant a l'escola. Quina no va ser la seva sorpresa quan, en passar per la plaça Central, va veure penjat al tauler d'anuncis el cartell on s'informava del dictat d'una fatwa de linxament en contra d'ell.

Es va quedar palplantat, com un més dels que llegien la nova. Era una situació absurda i irreal que feia certa la dita: "dos es barallaven i el tercer va rebre". Ell era el mediador i en les relacions de les dues comunitats s'havia deixat endur pel seu instint, i els seus coneixements com a historiador. Amb el tracte amb uns i altres havia gaudit de la descoberta de persones intel·ligents i assenyades d'ambdós posicionaments.

Malauradament ell pertanyia a un dels bàndols i descobrí, també, a casa seva, la necessitat de venjança, ratllant la paranoia, la irreflexió, l'odi en estat pur, i això l'aterrí.

Es va veure obligat a repensar moltes de les idees que l'havien acompanyat durant anys. Aquest exercici el feu adonar-se de la distància que hi ha entre la història, la seva manipulació interessada i la realitat.

Va poder veure, també, que si bé els "seus", a priori, i sense cap mena de discussió eren els oprimits, també tenien tics preocupants de racisme i xenofòbia, que no els feien millor que els seus enemics i s'avergonyí d'ell mateix, cregué del tot necessari l'acte de contrició.

Va veure com, des d'interessos de molt alt nivell, es manipulaven les persones, d'una banda i de l'altra, de tal forma que, al final, tots resultaven peons d'una colossal partida d'escacs.

No fou fins aquí, quan s'alliberà dels clixès, que pogué fer renéixer l'amor a la seva pàtria, abans prenyat de somnis dolorosos de venjança. El cel tornà a ser blau i el sol s'aixecava, enervant, en l'horitzó. Besllumà una nova pàtria, lliure, com a una mare acollidora, una cultura, orgullosa, com a eina de creixement. I pensà que ara sí que podia treballar per la independència del seu país. Sense estar tot el dia pendent dels "altres", de les seves iniquitats reals o inventades.

Aleshores veié el cartell de la fatwa dictada pels seus, els compatriotes. Els que encara vivien en un cel ple de núvols negres, els que encara vivien en l'escacat dels peons.

I va pensar, pobre il·lús, que la bona gent del seu país no en faria cabal, que encara tot era possible.

Paraulotes de moda: Connivència

Complicitat moral consistent a fingir ignorància sobre la falta d'algú, especialment d'un subordinat (per allò de: si és un superior t'has de fer fotre). Es juga amb connivència de les autoritats. Entesa secreta. Obrar de connivència amb algú. [...] d'aquí

Around the world. Daft Punk

El post són els vostres comentaris: (10-09-2010) veig que l'han deshabilitat o sigui que hi afegeixo l'hipervincle: http://www.youtube.com/watch?v=JFwQoqbWgSs&feature=related

Daft Punk - Around The World

XeXu ha dit...

Doncs què vols que et digui, un vídeo original, una cançó que, encara que repetitiva, sempre m'ha agradat... no té més...

22 / setembre / 2009 07:23

Ferran ha dit...

Aitx, que no tinc altaveus a la feina! :( A veure si aquest vespre...

PS: La meva part del post s'haurà d'esperar, Clídice.

22 / setembre / 2009 08:30

Ángel Corrochano ha dit...

Muy bueno

La puesta en escena es sorprendente aunque un poco caótica.

En cualquier caso no deja indiferente

Abrazos

22 / setembre / 2009 09:57

Galderich ha dit...

Caram, com s'ha modernitzat la processó de Verges!

22 / setembre / 2009 10:00

garbi24 ha dit...

Suposo que els entesos en podrien fer una bona critica....però jo la veritat....no li trobo massa el que.

22 / setembre / 2009 11:47

F.Puigcarbó ha dit...

una cosa una mica rara, pero es divertit. Un pel llarg també.

Per cert m'ha recorda't una anècdota. Fa anys al poble feien una obra de teatre o una sarsuela (ara no ho recordo) era Ali Babá i els quaranta lladres, i com no hi havia tants lladres anaven passant, donaven la volta per darrere l'escenari i tornaven a passar, per fer sensació que n'hi havia molts, però ai las! un d'ells era coix i clar a la segona vegada que passaven ja es va notar prou el fet.

En passar per tercera vegada (en devien ser 10) un del públic es va aixecar i li va dir:

"AU VÀ COIXET QUE AQUESTA ÉS LA ÙLTIMA VOLTA"

22 / setembre / 2009 15:25

Allau ha dit...

Clídice, a mi m'ha ensopit tant com a tu Leonard Cohen. Oi que cal prendre alguna cosa per trobar-li la gràcia?

22 / setembre / 2009 17:24

Striper ha dit...

Ostres m'ha sigut imposible veure el video.

22 / setembre / 2009 21:05

saltenc ha dit...

3,8, Video currat!

22 / setembre / 2009 21:41

saltenc ha dit...

M'ha agradat molt el rellotge. Si em permets ho posaré en el meu blog

22 / setembre / 2009 21:44

F.Puigcarbó ha dit...

m'he baixat el rellotge aquest a la pantalla i m'ha fet barrinar. Ai cony! de tan en tant sonavem pels altaveus tres campanades, ja em pensava que patia algun Poltergeits fins que he caigut que era cosa del rellotge.

22 / setembre / 2009 21:52

kweilan ha dit...

La coreografia l'he trobat divertida, la música em costa més.

22 / setembre / 2009 21:57
Virgínia ha dit...


El video molt bé però la música un pèl repetitiva, no? M'agrada el teu blog, interessant, molt interessant.

La Nothomb genial. Es rara a matar però genial! No creus?

22 / setembre / 2009 23:04

Allau ha dit...

Virgínia, fes-me el favor, no la matis!!! Els Daft Punk van primers.

22 / setembre / 2009 23:15

F. Puigcarbó ha dit...

quant cobrarem per fer el post? M'ho podries fer en negre almenys la meitat? Gràcies.

23 / setembre / 2009 11:46

El cistell de les cireres

Entro al blog al vespre i veig el fantàstic rellotge que vaig conèixer gràcies a en Ferran: les deu i deu. M'ha fet pensar en la meva primera classe de pràctiques del carnet de conduir, quan tenia divuit anys, allà pel Cretàcic. El professor em va dir que les mans al volant es posaven en posició de "les deu i deu", i sempre més hi he pensat. Era un tipus especial el professor, alt i bigotut, era idèntic al Tip, de Tip i Coll, la veritat és que no recordo el seu nom, sempre l'he anomenat Tip en el meu record. Fumava com un carreter i aquest fou el motiu que deixés de ser professor d'autoescola pocs anys després d'aprovar jo el carnet. Va deixar l'autoescola i més coses, perquè es va morir. Era tot un tipus, si. Les baralles entre ell i jo van prendre un caire èpic, i a la seva tossuderia en ensenyar-me a conduir s'hi contraposava la meva tossuderia en fer les coses com a mi em donava la gana. Tot i així vaig aprovar a la primera. Féiem les classes a les vuit del matí, que jo no podia a cap més hora, aleshores treballava i estudiava. Quan vaig descobrir que era fanàtic de l'òpera, i d'Alfredo Kraus en especial, em vaig dedicar a fer-li la punyeta cantant-li les meravelles d'en Plàcido Domingo. Secretament jo covava el meu amor per en Kraus, que el Domingo no m'ha agradat mai prou. Els crits que em feia per aquest motiu es podien sentir de l'altra banda de Montserrat, i jo reia, i reia, i reia. Finalment, quan s'acabava les classes fèiem les paus amb l'Aragall. I tot això per les deu i deu, gràcies Ferran!

De la immortalitat

Arbre de la vida, de Gustav Klimt. Data 1905-09.
Museu: Österreischisches Museum für Angewandte Kunst

Com què sóc de poble i de casa xica, com diríen en alguns llocs del Pallars Sobirà, la meva noció d'immortalitat no pot venir mai de la mà de les grans gestes. Perquè a mi, la posteritat, amb tota la fanfàrria i les garlandes, em fa una certa basarda, talment quan et conviden a una festa d'aquelles d'upa i te n'adones que no t'has posat la roba adequada.

Potser, en el meu cas, té més a veure amb el passat que no pas amb el futur. La immortalitat dels pobres no s'aconsegueix, te la donen els que et succeeixen quan, algun dia, tot mirant una fotografia descolorida, es recorden de tu.

Així, he fet immortals alguns dels meus, del meu clan, la meva Xarxa de sang, la meva família. Les seves cares sempre m'han estat familiars, fins els besavis si més no, al cap i a la fi sóc d'una generació nascuda i crescuda amb la imatge.

Aquestes imatges, estàtiques, sempre han tingut moviment en el meu magí i les seves aventures, per mor de les nombroses anècdotes escoltades de llavis de l'un o de l'altre, han esdevingut reals, com si fos jo qui les visqués en el dia i l'hora que van néixer.

En tot cas, família: per vosaltres, salut!

Sobre el del penediment

La blogosfera en va plena però aquest apunt del senyor Eumolp m'ha semblat especialment escaient.

Tardor des d'un balcó

Noies al balcó (1868-69)

Edouard Manet

Avui he descobert que ja arriba la tardor. Què com ho sé? pels ocells? per la natura? per la temperatura? perquè ho ha dit el Tomàs Molina? res d'això, ho sé "pels del balcó".

Visc en un poble, en un carrer curt i sense sortida, o sigui que els veïns que som, algun dia us en puc parlar, formem una petita república independent, fins i tot sense referèndums ni consultes.

En un dels dos únics edificis de pisos del carrer, aquest de només dues plantes,  hi viuen "els del balcó". Ningú els coneix i amb ningú es parlen, però es fa evident que el ritme de la seva existència sembla lligat al balcó.

Pare, mare i tres criatures, sempre els veus asseguts, drets, menjant, fumant, xerrant ... al balcó. No se'n mouen. Des d'allí parlen amb el noi de les pizzes i li tiren els diners perquè deixi les pizzes a l'escala, - Y no te olvides el pan de ajo de regalo! - Pues dame el tiquet! - Ya te lo tiro con las pelas! Des d'allí s'escridassen quan, de baix estant, un dels dos fills adolescents demana per sortir fins més tard, o es llencen les claus si se les han deixat.

Una altra característica xocant, si més no curiosa, és que entre ells tots es parlen en castellà, excepte amb la nena petita, d'uns dos anys, amb la que tots automàticament canvien al català. Fenòmens d'aquells clàssics a la nostra terra i força paranormals, quan se sap que tots són catalanoparlants d'origen.

No es parlen amb ningú, tots els intents d'apropament per part d'un nen del veïnat cap a la nena petita han estat coartats per la família. Ells viuen allí, al balcó, com qui viu en un aparador. Fins i tot, al principi, els veïns comentàvem que no fos un realitixou d'aquests que ara estan tan de moda. Però no, sembla ser que són una família "normal". Una altra de les teories que corren pel veïnat és que no hi ha pis allà, que pugen per l'escala i surten ... al balcó. Que allí només existeix un balcó. Ja podria ben bé ser, però cap de nosaltres tampoc no s'ha decidit a esbrinar-ho.

En tot cas, ara que ja fa uns quants anys que convivim, ells al balcó i nosaltres cadascú a casa nostra, de les que tenen cuina, vàter i habitacions amb llits,  "els del balcó" són la mesura de les estacions. Quan arriba el mal temps desapareixen del balcó, fins a la primavera, que s'avancen, fins i tot, a les orenetes.

- Fa fresca ja, oi?
- Si que en fa, ja no hi són "els del balcó"!

- Fa bo, oi?
- I tant! ja han sortit "els del balcó"!

Hem arribat a pensar, que potser se'n van a alguna terrassa que no fos a l'altra banda de l'edifici. Però allò ja és un altre carrer i, és clar, no volem conflictes  interveïnals.

Dia cinquè (i2) i sisè. Últim lliurament

Gràcies a l'Iñaki, un muntanyenc que també passa les hores com nosaltres al refugi, i que és físic, que ja se sap que els físics surten de sota les pedres quan més els necessites, he pogut entendre una mica més això de la curvatura de l'espai temps. I m'ha apuntat algunes pistes sobre les novetats en física i els acceleradors de partícules que m'han encantat.

L'única preocupació que em queda al respecte és: si el nou accelerador de partícules provoca un forat negre on anirem tots a parar? i, algú sap si hi ha bars als forats negres? i, si és veritat que no hi pot entrar la llum, com ens ho farem per saber si ens han dut un gin-tònic, o el cambrer ha agafat alguna ampolla d'Armagnac en comptes de la de Tanqueray? Seria realment dramàtic.

Tot això em preocupa. Llegeixo a la pàgina 89 del llibre d'en Hawking:

"Tenemos una idea bastante aceptable de su comportamiento en tiempos futuros: el universo se seguirá expandiendo a un ritmo cada vez mayor. El tiempo seguirá transcurriendo indefinidamente, al menos para aquellos que sean suficientemente cautos para no caer en algún agujero negro."

Aleshores, si realment l'expansió de l'univers s'està accelerant, què vol dir? que mantindrà aquesta acceleració constant o, que l'acceleració augmentarà, de tal manera que no només podem acabar perdent de vista Proxima-Centauri, sinó que cada dia haurem de fer un recorregut més llarg fins al forn de pa?

Les prediccions meteorològiques als Pirineus aragonesos, no a Proxima-Centauri, són de tempestes durant tot el dia i diversos dies. Com què no estem disposats a passar a més de 2.500 metres durant hores esquivant llamps, ja ho hem fet i ens vam jurar que no ho faríem mai més, els vint dies es veuen reduïts a sis. És hora de tornar, la prudència s'imposa. Un altre muntanyenc, en Toni, que també plega i té el cotxe aquí, ens baixa l'endemà, amb l'Iñaki, el físic, fins a Osca. Prenem un autobús cap a Saragossa i d'allí, en un atac d'irresponsabilitat econòmica, l'Ave fins a Barcelona. En una horeta i poc ens plantem a la city i a dinar a casa.

Ara hem de decidir què fem amb tants dies pel davant sense cap pla establert.

Potser la bicicleta serà una bona solució ... si, definitivament, la via verda Ripoll - Sant Feliu de Guíxols. Una ruta tranquil·la, guiri, per a poder fer a més de 40ºC. No hi toquem gaire, ja ho sé, però com deia el meu sogre: "als carlins que els mati Déu!"

Dia cinquè (ed)

Baños de Panticosa. 2/4 de 6 de la tarda.

Hem passat el dia reposant. Caminant poc, menjant, llegint (El rei del món, d'en Salvador Macip), dormint. He rentat la roba i s'ha assecat just quan ha començat la tempesta, després de dinar.

Estem intentant decidir que fem demà. Cal que recordem, també, que és l'aniversari del nostre fill gran, no se'ns ha de passar telefonar-lo.

Mirem la construcció que han fet de l'edifici dels banys i només se'ns acut pensar en quin arquitecte ha estat capaç de dissenyar un esguerro de tan notables dimensions.

Crescut com un bolet de ciment, gran, pretenciós i totalment aliè el seu entorn, sembla una caguerada més d'aquesta España d'oropessessiudatdevacassiones, de luju-luju, havent perdut l'oportunitat de fer quelcom interessant en un entorn natural tan fantàstic.

Com què he treballat molts anys vinculada al món de la construcció me'l miro amb lupa i, si fos jo l'arquitecte, demanaria que el meu nom no constés enllóc del projecte.

Imagino que el municipi que ha permés aquesta atrocitat, o alguna de les seves autoritats, n'ha tret els beneficis pertinents, a canvi de destrossar un paisatge delicat i preciós.

Bon profit els faci, a ells i a tota aquesta patuleia de persones que van a aquests llocs infectes, acabats de sortir del cortinglés, secció modelos de explorador. De passada sembla que han aconseguit que ja sigui un fet el tancament del refugi La casa de piedra. La gent de muntanya no fem bonic.

És en aquests moments quan es requereix una música adient a la mort de les grans oportunitats d'amor, en aquest cas al territori, al paisatge i als seus habitants seculars. Linkaré les propostes que em pugueu fer arribar.

Proposta d'en Girbén

No em moc sense el llibre, ara a en Hawking: "... En efecto, si ambos tipos de masa son iguales, todos los objetos situados en un campo gravitatorio caerán con el mismo ritmo, independientemente del valor de su masa. Si esta equivalencia no fuera cierta, algunos objetos caerían más rápido que otros bajo la influencia de la gravedad, y por lo tanto podríamos distinguir la fuerza de la gravedad de la aceleración uniforme, en la que todo cae con la misma aceleración."*

Llàstima que la gravetat del que ha fet (i fan alguns al món) aquest col·lossal bloc de ciment a Baños de Panticosa, no sigui suficient per a contradir aquestes lleis i no caigui (caiguin) amb una acceleració superior a la resta. Seria una bonica llei, potser no per a la física, però potser si per a la moral.

*Hawking, Stephen. Brevísima historia del tiempo. Barcelona, 2006. Crítica

Dia quart (ed)

Respomuso, 2.200 m - La casa de piedra, Baños de Panticosa, 1.600 m

13,17 quilòmetres.

Sortim a les 7 del matí.

Arribem a les 5 de la tarda.

Pasem pel coll de Tebarray (o de Piedrafita) a 2.800 i el del Infierno a 2.700.

- Una cervesa amb llimonada, de las jarras grandes por favor, - de medio?, - si, gracias. Un entrepà de xoriço de Pamplona (no acostumo a menjar ni embotit ni porc, però ara mateix tant me fa), una dutxa, dos sucs de pinya i una bossa de patates, "de les rosses" que diria ma sogra. Baixava deshidratada, necessitava sal i sucre de forma urgent.

Ha estat un dia molt dur. La sortida excel·lent. La tartera que puja a Tebarray llarga però bona. El mal els últims cinquanta metres, que són de grimpada, amb la pedra molla, i la motxilla que em dominava contínuament, amb la por a estampar-me i no poder-vos-ho explicar. Però me n'he sortit. Fins els primers llacs de la baixada hem gaudit molt. Després ha estat un malson, el camí més llarg del que consta en el mapa, pedregós fins al final. Quan hem arribat no sentíem els genolls.

BIN LADEN, BIN LADEN ... AL BILL GATES S'HAURIA DE PELAR I EL SEU PUNYETERO VISTA I LA MARE QUE EL VA MATRICULAR!! ara sense poder pujar vídeo!

Anamorfosi

Per forçar a aquell qui mira a observar les coses sota un determinat punt de vista, sense que tingui en compte altres visions, no hi ha res millor que l'anamorfosi. Els artistes l'han emprat com un joc, com una pregunta, com un codi?

Pintant la vorera

Julian Beever

Els ambaixadors

Hans Holbein el Jove

Dia tercer

Sallent de Gállego - Refugi de Respomuso

Sortim a les 9 (mal fet) i arribem quan passen 5 minuts de la una, a dinar.

Hem sortit tard perquè sabíem que avui no faríem gaires hores. El que sí que no fa tard és el sol, que no perdona.

No tinc quilometratge, que dins el bosc el gps s'ha tornat idiota i no me'n refio del mapa. No deu arribar a 7 quilòmetres, calculant el temps.
Temps en moviment 2 hores 53 minuts.
Alçada del refugi 2.200 metres.

El refugi és ple de gent, és un circ amb cims molt apreciats. El camí s'ha fet feixuc perquè és tota l'estona de pujada i molt pedregós. El pes tampoc hi ajudava gaire.

Des del refugi veiem, a la llunyania, com s'enfila la tartera que haurem de pujar demà.

Dormim en una habitació petita per a vuit persones, en lliteres. Ens han assignat les de dalt, odio les lliteres de dalt, la veritat és que també odio les de baix, diguem que odio les lliteres, en general. A la nit, amb la tempesta, una francesa s'aixeca a tancar la finestra. La porta també està tancada. Em sento empresonada i dormo malament. Quan ens llevem l'habitació fa una forta olor a "humanitat". Algú s'ha passat la nit fen emissions incontrolades de metà. Què hi farem!

A Respomuso penso en començar el llibre d'en Salvador Macip, El rei del món, però entre una cosa i l'altra no puc llegir. El meu company duu El roig i el negre, d'Stendhal, en una edició de butxaca. Ell fa trampes, s'ha endut la millor novel·la mai escrita i a sobre aquesta edició pesa poc!

Passo la tarda envoltada de xivarri en català, castella, euzkera, francès i alemany, menjant blat de moro torrat i bevent Pepsi Light, fins a l'hora de sopar. Quan estàs de travessa fas quatre coses essencials: caminar, menjar, dormir i llegir, o rellegir si la travessa és molt llarga. També converses amb la gent que vas ensopegant, però els temes són limitats: el camí, la seva dificultat, les possibilitats de trobar lloc per dormir i menjar i s'hi s'han fet moltes rutes comunes.

En algun refugi, no pas gaires, he trobat sala de mapes i biblioteca. La biblioteca ni la toco, fa molta ràbia trobar i encetar un llibre del qual no en podràs llegir més enllà d'un parell o tres de capítols. En canvi els mapes ja són una altra cosa.

Sempre m'han entusiasmat els mapes, diu que les dones no els sabem llegir, això ho deu haver dit algun home intentant pujar la venda de gps entre la població femenina. Jo els adoro, m'hi passo hores mirant-los i en tinc alguns penjats a les parets de casa. Si tens la gran sort de trobar un d'aquests refugis ja tens la tarda garantida. Comences pel mapa de la zona, especulant amb la ruta del dia següent, després et distreus mirant els camins adjacents i les possibles variants, familiaritzant-te al màxim amb el territori: cruïlles, corbes de nivell (que t'ajuden a saber els pendissos que has de superar), fonts (essencials), refugis, pics, llacs ... Després surten els mapes d'altres llocs, només per diversió o potser per veure la possibilitat d'altres rutes, altres travesses.

Cada any, però, quan et carregues la motxilla tan pesada, et dius que ja tens un any més i que aquest és l'últim. Després arribes als refugis, veritables punts de trobada, on sempre hi ha persones més grans que tu i que fan el mateix i penses que potser si que l'any que ve hi tornaràs.

L'endemà, quan se't torna a clavar la motxilla a les espatlles, et preguntes qui coi t'ha enredat per a fer el sherpa, carregada com un ruc, tot enfilant-te per una tartera per assolir un coll amb un desnivell de 600 metres!

En tot cas no ho pots evitar, aquest és el teu món, pel que et prepares tot l'any. El món que t'ha fet, que t'ha donat el millor, que ha tret de tu el millor i el pitjor, ensems. Un món que t'ha fet ruboritzar, que t'ha pres alguns amics, que t'ha donat moltes de les pautes de la teva existència, i saps que hi tornaràs, que és una droga dura, en la que et van iniciar d'infant i per la qual no vénen pegats a la farmàcia.

(ja em disculpareu la desbarrada filosòfico-afectiva)

Sobre l'Afganistan

Podeu llegir aquí i aquí. Gràcies.

Dia segon

Candanchú-Sallent de Gállego

Sortim a 1/4 de 8 del matí i arribem a les 5 de la tarda.
24,26 quilòmetres.
Temps en moviment 6 hores i 11 minuts.
Punt més alt 2.252 metres, a l'ibon d'Anayet.

A Sallent són les festes i la nostra habitació cau just al damunt del carrer principal i la terrassa de bar de l'hotel. No patim, dormim com a troncs.

Diada

Hi ha dies que em ve de gust pujar al Mas Moneder, des d'on hi ha aquesta vista de Montserrat, una vista que té poc a veure amb la tradicional de serra. Aquesta és la Montserrat que veiem els esparreguerins cada dia de la nostra vida. I per cap d'any o l'11 de setembre ve de gust venir aquí i veure el símbol de la nostra pàtria. No oblidem que podem ser el que vulguem ... sempre que ho vulguem.

Dia primer

Tres d'agost. 3/4 de 7 del matí. Estació del Nord. Barcelona.

Ja estem enfilats en l'autocar que ens ha de dur a Saragossa. És un cotxe de línia, de la companyia Alsa, que arriba a Madrid. El pare ens ha dut fins a l'estació. No ens ha sobrat temps, amb els anys condueix cada vegada més lent i amb menys reflexes, però tampoc cal fer-ne un drama.

2/4 de 12. Estación Delicias. Saragossa (o Zaragoza, pels puristes).

Estem esperant l'autobús que ens durà a Jaca. Hem menjat, en una cafeteria amagada, un entrepà de pernil, sense tomàquet. Dur, molt dur ser català fora de casa en aquest moment.

Seiem al vestíbul. Tot i que és nova, Delicias és una estació lletja i trista. Vaig al lavabo.

M'entretinc a llegir els missatges que s'han deixat les prostitutes escrits a la porta. Sembla ser que hi ha molta rivalitat entre les blanques i les negres. Ups! perdò, les caucàsiques i les de color (verd poma?). Algun missatge absurdament romàntic, totalment demodé, versets imbècils ... no sé que hi ha al darrera de la porta del lavabo dels homes, però puc assegurar que els lavabos de les dones solen ser un cau de porqueria.

Torno a seure al vestíbul. Un senyor surt del no res i passa pel meu davant tot portant una copa de vi negre. Desapareix en el no res.

El món sembla ple de motxillaires tranquils, i viatgers nerviosos i malhumorats.

Observació científica:

La majoria de les dones que hi ha són més baixetes que jo. Fins i tot enfilades en talons impossibles. Només faig 1,65 m d'alçada i em sento grassa, grossa i maldestra amb la meva motxilla, al davant de tanta miniatura.

10 de la nit. Hotel Edelweiss, habitació 209. Candanchú.

Hem anat enllaçant autobusos fins arribar aquí, a dinar, a les quatre de la tarda. O sigui que m'he passat el dia dormint. Quan viatjo dormo molt, en qualsevol medi de transport. He tingut somnis interessants i feliços.

Ara ja hem sopat, fet un tomb per païr, i anem a dormir ... o no.

............

Per cert: BONA DIADA!

Manual del motxillaire (i3)

I seguim amb el tercer i últim lliurament del nostre manual. Tant de les coses ben fetes com de les coses mal fetes i "per si de cas".

1. Telèfon mòbil i bossa per dur l'aigua (2L). Res a dir: imprescindibles.

2. Manta tèrmica. Aquest "per si de cas" és absolutament necessari... per si de cas.

3. I, finalment, aquí tenim a la pobra motxilla plena i ben carregada, amb l'afegitó de les barretes energètiques, els ganyips, i els bastons que ens convertiran en animals quadrúpedes i ens permetran repartir millor els 10 kg de pes (12 kg un cop carregada l'aigua), i que provocarà la majoria d'alegres exclamacions del viatge, en format: "la filla de piiiiiiip aquesta, mecapiiiiiiip la mare que la va piiiiiiiip, seré gilipiiiiiiiiip amb la felicitat que es gaudeix al sofà de casa", etc. etc. etc.

La tenda de campanya, la càmera i el gps ho porta "l'altre", que per alguna cosa és més gran i més fort.

Conclusió: som uns "pijeras" tocats i posats. Hem de reduir a la meitat, com sigui!

En el proper lliurament començarem el camí.

Manual del motxillaire (i2)

Seguim fent la motxilla i encabint-hi tot de coses, algunes absolutament prescindibles, que fan d'aquest esport una font inesgotable d'entrenament de la capacitat de sofriment i enforteixen el caràcter cosa mala (com si a mi em fes falta enfortir-lo).

1. El calçat baix i el calçat alt. O sigui: les vambes i les botes. Els meus amors, mallorquines, de la casa Bestard, no em fa res fer-ne propaganda sense cobrar, perquè són les millors botes que he tingut mai. Ben cosides, ben dissenyades, amb la sola Vibram, poden servir tant per fer muntanya a l'estiu, com per calçar-te uns grampons, unes raquetes o uns esquís de fons, i et poden durar, tranquil·lament, 10 anys o més. Te les canviaràs per avorriment. (Senyors de la Bestard, això és sense cobrar, però no li faria pas fàstic a una sobrassada, no, la dels turistes no, l'altra ;P). Segurament amb unes passaria, les botes, atès que vaig a l'alta muntanya, però sempre duc les dues: "per si de cas".

2. La roba: xancletes per la dutxa (necessàries), mitjons (amb la meitat hagués passat), roba interior, samarretes (no en calia tantes), malles, un cangur per la pluja (dic cangur però en realitat servidora duu un North Face HyVent DT, reconec que en algunes coses puc semblar una mica osea, però a la muntanya, si pots, ves amb el millor), un polar, North Face, també, molt prim i que escalfa molt, guants de ciclista pels bastons, tovallola (és la peça de color verd del fons), carregador de mòbil, ulleres de sol, barret, mocadors de paper, i corda i agulles d'estendre la roba.

3. Llibres. Si, ja ho sé, tres llibres és una barbaritat, però ja sé el que passa: arribes a un refugi i tens hores i hores i hores sense saber què fer. El millor és llegir. En aquest cas vaig fer una mala tria, el llibre d'en Salvador Macip, El rei del món. Ara ve quan en Salvador té un infart. No és el que sembla. No me l'havia d'haver endut perquè el vaig començar després de dinar al refugi i el vaig acabar abans de sopar. És un llibre divertit, amè, molt ben escrit, però molt ben escrit de bo de bo. De fet, més que un llibre és una pel·lícula, trepidant i, com m'agraden a mi, sense moralina. Des d'aquí felicitar-lo. Salvador, ho sento però no tinc el Photoshop, o sigui que no he pogut jugar amb les idees que tenia al cap. També em vaig endur l'Orlando de Virginia Woolf, que finalment no vaig començar, i la Brevísima historia del tiempo d'Stephen Hawking, que em va ocupar la major part del temps, un cop acabat el llibre d'en Salvador Macip (ja us he dit que és molt divertit? ... i molt interessant? ... i que és una història trepidant i molt ben trenada?). Ah! i la llibreta, com no, on no hi escriuré res més que les dades tècniques i quatre bestieses, no escric mai quan em moc, i la llicència de la Federació, la Visa, el DNI i la targeta del RACC.

4. Els bitllets. Avui és fantàstic perquè els pots treure per Internet, la qual cosa t'estalvia haver d'anar a Barcelona a fer cues en taquilles d'aquelles que posen nerviosa. Ah! si! i les ulleres de llegir, que una ja té una edat i se li han fet els braços curts.

Per cert: sabeu que el llibre d'en Salvador Macip, El rei del món, és molt bo? És que com què em faig gran ja no recordo quines coses he dit i quines no.

també continuarà ...

Nota: totes les marques i llibres que surten en aquest post ho fan sense pagar-me res. Les hi poso perquè vull, perquè són les que m'agraden i no tinc cap recança en reconèixer-ho. O sigui que ningú es pensi que estic venent res, ni que m'estan pagant per dir-ho. No fos cas.

Manual del motxillaire (i1)

Bé, vist que la cosa de la reparació del meu PC s'eternitza, i és allí on tinc les fotografies editades i modificades, doncs tiro milles i vaig pel dret. Aquí us faig un resum del que servidora duia a la motxilla. Totes són coses útils i pràctiques de les quals el 50% no calen. O sigui que, per variar, i com és el meu costum, vaig fer el paperina. De tota manera m'he jurat que no ho faré mai més. A veure si em faig més cas la propera vegada.

1. Farmaciola: calmants per les picades dels insectes, pastilles pel mal de coll, unes tisores, un encenedor, iode, mercromina, repel·lent d'insectes, gases, genollera, tiretes de sutura, mocador per a fer un cabestrell, analgèsics, antibiòtics, col·liri, anti-inflamatoris (pastilles i pomades), Fortasec per la diarrea, Fave de fuca pel restrenyiment (que anem dos oposats), benes, guants de làtex, Compeed (essencial) i esparadrap. De tot això, què ens calia de bo de bo? Doncs el Compeed i els anti-inflamatoris. La resta: "per si de cas".

2. Necesser. No comment. Amb 1/6 es passa i de sobres.

3. Motxilla. Us presento la pobra desgraciada que ha fet amb mi la major part del GR-11. La travessa als Pirineus. Visitants, una motxilla. Motxilla, uns visitants. Imprescindible, no cal dir.

4. Sac de dormir, màrfega, llum frontal, coixí inflable (no cal, però no pesa), mapes, pastilles per convertir l'aigua en una beguda isotònica i clor per potabilitzar l'aigua.

continuarà ...

Tarda amb la tieta

Havíem posat les notícies de la televisió, per fer més passador el dinar. La meva tia menjava, ajupida al damunt del plat, agafant el mànec de la forquilla amb tota la mà i acompanyant-se d'un tros de pa a l'altra. Xarrupava i semblava com si, a cada mossegada, li hagués de caure la dentadura postissa dins els macarrons. Però què pretenia jo, si ella ja tenia noranta-cinc anys?

Va acabar el dinar i es va eixugar la boca amb el tovalló, després el va plegar a consciència. Vaig sentir el cloc de les dents en sortir del seu lloc. Vaig apagar el televisor, perquè aquest era el gest que indicava que ara voldria aixecar-se per anar al lavabo i netejar-se la dentadura. Ella no podia caminar sola i l'havia d'ajudar, però de forma que no ho semblés. No em deia res, però es feia entendre. Havia desenvolupat un llenguatge corporal clar i concís i jo, en aquests tres dies que feia que m'havia instal·lat, ja l'havia après.

La vaig acompanyar al lavabo i vaig tornar al menjador a desparar la taula. Ara que la televisió estava apagada se sentia el tic tac del rellotge de paret que havia comprat el meu oncle, quan s'havien casat. Havia de recordar-me de donar-li corda, d'ençà de la mort de l'oncle, el seu fill i cosí meu, se n'havia encarregat. Aquests dies ell estava de viatge a Dubrovnik i jo m'havia compromès a fer-me càrrec de sa mare, la meva tia, i tot allò que comportava.

Vaig posar els plats a la pica, però només amb aigua, no els rentaria fins al vespre, per aprofitar el sabó. Vaig fer una ullada a la insulina, la meva tia era diabètica, com jo mateix, i em calia tenir la seguretat que n'hi havia prou dosis per cadascun. Tot estava correcte. Vaig calcular que la tia ja hauria fet la seva higiene dental i el pipí de rigor i la vaig anar a buscar al lavabo. Havia dut, de la meva col·lecció, un munt de pel·lícules musicals antigues, per omplir els llargs i feixucs silencis.

La meva tia i jo no havíem creuat mai més de deu frases en els seixanta-cinc anys de la meva existència. Si més no aquesta era la sensació que tenia. No compartíem res, era una dona d'aquelles que en diuen normals, de les que només es fan amb dones. Havia de recordar-me de telefonar a la meva amiga Susanna, ella com a fèmina potser podria treure l'entrellat del que havia passat, avui feia tres dies, quan havia caigut del llit i l'havíem trobat tota macada a la cuina. A la dona que la cuidava de matins no li va voler dir res, la tia no la suportava i a mi tampoc, car sóc un home i ella en això era molt taxativa: els homes no n'han de fer res de les coses de les dones.

La vaig ajudar a seure al sofà, la televisió, ara girada cara a ella, seria la nostra taula de salvació per una hora i mitja. Estava encantada perquè deia que des de feia uns dies, a les cadenes, no hi feien anuncis. No me n'havia sortit d'explicar-li que el que ella veia eren pel·lícules de vídeo. Bé, no calia insistir-hi, si això la feia feliç, perquè havia de desenganyar-la.

El Fred Astaire i la Ginger Rogers dansaven a la pantalla a Sombrero de copa. Jo ni la mirava la pel·lícula, m'havia endut un munt de llibres amb l'esperança, ben fonamentada, que tindria moltes hores per llegir. Ara mateix m'ocupava de Claus y Lucas d'Agota Kristof, que m'havia regalat la Susanna, amb l'asseveració que s'avindria al meu tarannà, una mica pervers, segons ella. Només podia permetre-li a ella de dir-me aquestes coses, perquè jo ja era un vell i ella una dona vint anys més jove. Vaig somriure pensant en la nostra amistat estranya, en tot cas no m'ho qüestionava, existia i ja estava bé.

Un ronc barrejat amb el cloc-cloc de les dents postisses a l'entrexocar em van treure de la meva abstracció. Vaig tocar el braç de ma tia, tot dient-li que s'havia adormit. Es despertà i em mirà enutjada, un no taxatiu em va fer desistir de continuar la conversa. La veritat és que tant li feia el que fes, però reconec que el soroll de les dents postisses com unes castanyoles em posaven d'allò més nerviós.

Va passar l'estona i es va acabar la pel·lícula, demà li'n posaria la mateixa, perquè tampoc l'havia vista. Li vaig preparar el berenar, després vam tornar a viatjar al lavabo, després més televisió amb un d'aquests programes indecents de tarda, fins a arribar a l'hora de sopar. Tot sempre en un silenci anguniós, desesperant. Podia suportar-ho perquè sabia que això no duraria més de deu dies, però enyorava el silenci de casa meva, el meu silenci, únic i volgut.

Mentre parava taula, vaig veure que ma tia em mirava i somreia. Semblava com si volgués comunicar-se amb mi. Vaig imaginar-me un d'aquests moments estel·lars de les pel·lícules americanes, quan el parent més vell li fa una gran revelació al més jove, una revelació que li farà l'existència més passadora i el record més dolç. Ma tia, en l'únic instant d'empatia amb mi de tota la seva vida em va dir, literalment:

- Me voy a mirar el azúcar. Quieres que nos lo miremos juntos?

Sort que només eren uns pocs dies, al meu cosí li costarien ben bé quatre entrades pel teatre i molt ben situades.

Per remenar una mica

L'avantatge de ser una mica (o molt) freak és que tens un munt d'amistats molt diferents, sobretot virtuals. L'Òscar, un estudiant d'idiomes murcià al que vaig conèixer tot jugant al Lineage II, i que ara se'n va a Alemanya d'Erasmus, em passa dos hipervincles interessants: Una nova forma de mesurar la felicitat dels països la podem trobar aquí i una web per veure informacions des d'un punt de vista diferent la podem trobar aquí. No us dic que navegueu de gust, perquè jo, navegant em marejo. En tot cas, d'això en dic "saltar", perquè em recorda una novel·la d'Isaac Asimov, La fi de l'eternitat, on es feien "salts en el temps", aquí doncs, en l'espai virtual.

Avui no tocava

Avui no tenia previst publicar cap text, però ahir vaig tornar a la feina, amb l'ànim volgudament decaigut, com s'escau en temps de bonança, davant el fet ineluctable d'haver de tenir el cul llogat i no seure quan es vol.

Tanmateix, jo que treballo en una assessoria, i després de la primera hora, on se'm va fer l'informe de totes les empreses que han despatxat personal, confesso que estic molt contenta de poder tornar a la feina. I que duri!

O sigui que una cosa és la conya i l'altra la refotuda, amarga i duríssima realitat.

Se m'acut que ...

Pablo Ruiz Picasso. Mujer sentada. 1920. Musée Picasso. París

... fa tants anys que em vaig convertir en espectadora de la meva pròpia existència, que ja em costa distingir si el que sento ho sento de debò, o només jugo a sentir-ho.

Exposició i shooping

En Galderich ens parlava en el seu blog, & Piscolabis Librorum, de l'exposició en commemoració del cinquantenari de la mort d'en Joan Amades, al Palau Moja de Barcelona: La imatgeria popular. No sóc gaire amant d'aquest tipus d'exposicions, ho reconec, però per això mateix m'he sentit una mica culpable i he aprofitat l'últim dia de vacances per arribar-m'hi i després anar a comprar calces i sostenidors. Que ambdues coses, exposició i corseteria, no són pas incompatibles.

De l'exposició en puc dir que és interessant i molt ben documentada, tot i que hi he trobat massa lletra, contrastant curiosament amb allò exposat que anava destinat majoritàriament al poble illetrat.

M'he passejat pels expositors en format llibre, primer tota sola i després amb un turista japonès de mitjana edat, força alt i cabell blanc, que passava els expositors amb un excés d'energia, tot fent fotografies de les auques i els retallables. Cal dir, també, per acabar de pintar el quadre força inversemblant, que duia una bossa de La Central. Com en Calders, a mi també gairebé "em trontollen els partits presos."

En tot cas, superat el meu malhumor inicial en veure tanta lletra junta, que una és de ciències, i constatant que l'exposició és més per experts o malalts de la cosa, m'he decidit a fer els deures i prendre nota d'allò que veia.

Dels "romanços" que se'n pot dir? A qui de nosaltres no ens ha renyat alguna àvia amb la frase: "no m'expliquis romanços"? Us n'he copiat una mostra:

"Cansó nova y divertida del fasteix nubiatje y divorsi den Tanu y la Serafina."

"Canso nova y divertida ahon se veuhan las penas y fatigas que va pasá en Geroni, rich pagés, per volerse casá ab una noya masa joveneta, figuranse que ab los dinés tot se alcansa.

Coro

Alerta minyonas

no us caseu ab vells

que tot son arrugas

sacs d'osus y pells.

Com son tan gelosos

donan molt neguit,

caseus ab un jove

que sia aixerit."

Perquè després siguem capaços de criticar l'amor de la gent del carrer per belensestebans, jesulins i anesobregons. Que això ja ve de vell.

També he pogut veure que la crònica negra ja era d'allò més apreciada, sinó veieu el següent:

"Nuevo y horroroso romance, en que se declara la maldad y tirania que ha ejecutado una hija dando muerte a su madre, y viendo que no podia lograr el intento que pretendia, dió muerte á su marido y á una niña que ella tenia, echando la culpa á su padre, el cual ha sido sentenciado por culpa de ello. Caso sucedido en setiembre de este año."

És que ben bé ja veia en Grishom del CSI a la feina.

"Horrorosa desgracia acaecida en la ciudad de Reus entre un amante celoso y una jóven que no le correspondía en sus amores."

En aquest cas podríem fer-lo servir de titular en qualsevol moment. En els romanços hi sortien captius, princeses, criades, sermons com el de "Las sanguijuelas del pueblo", ara reanomenada Hisenda, animals, animals fantàstics, fabulacions històriques:

"Diálogo entre Espartero y Linage abordo del navio inglés el Malabar, después de la fuga de Sevilla".

Tampoc podíem obviar la qüestió escatològica, entre altres:

"Virtuts del cagar" i "El pet exaltat."

Auques, goigs, retallables, jocs, publicacions d'història natural, ventalls, felicitacions, ex-libris, fulls de rengle, caragirants, motlles d'estampat i acoloriment ...

Ja veieu que he fet els deures. De tornada, a la parada del bus, a Maria Cristina, ha començat a sortir un fum dens i pudent de la claveguera. Per casualitat passava un cotxe de la urbana per l'altra banda, hem cridat uns quants i ha girat. Dos agents han baixat amb un extintor mentre avisaven a la central i els bombers.

Constatar la correcció dels agents i que, entre ells i la central, parlaven en castellà. Finalment, en menys de 10 minuts han arribat els bombers. Sembla ser que una cigarreta encesa, llençada dins la claveguera, ha calat foc a tota la brutícia acumulada per falta de pluges.

Constatar també que els bombers són molt més guapos que els policies, però molt de molt, o sigui que, servidora, el proper marit, quan es legalitzi la poliandria, se'l tria bomber, sense cap mena de dubte.

Demà torno a la feina ...

crec que necessito una dosi d'empenta i "la veu", en aquesta cançó, sempre me l'ha donat Aquesta és una excel·lent versió, perquè per la Xarxa només volten versions de quan ja no era el mateix

per si de cas la primera no em funciona, ai!

Per fí!

Després de tres anys de la seva estrena, per fi he pogut tenir a les meves mans la pel·lícula de Pascale Ferran, Lady Chatterley. Me l'ha hagut de dur un amic de Londres en V.O. en francès, subtitulada en anglès, perquè he estat incapaç de trobar-la aquí. Potser no s'ha editat, i no ho entenc considerant la quantitat de porqueries que s'editen i que és una pel·lícula amb 5 Cesars.

L'amant de Lady Chatterley, de D.H. Lawrence, és un dels llibres que tinc a la prestatgeria "per a la casa de la muntanya" (quan em toqui la rifa i en tingui, és clar), i em feia una certa basarda la pel·lícula. Bé, en tot cas no és la novel·la, ni falta que li fa, perquè és una novel·la molt complicada de dur al cinema, sense caure en l'erotisme més barroer o en la pornografia.

M'ha agradat el detall de la importància que dóna el director a les mans, com a eina per expressar els sentiments. De fet sempre em fixo en les mans de les persones. És un goig veure que més persones ho fan, i ho fan amb intenció. He apreciat molt les mans d'un actor com en Jean-Louis Coulloc'h, amples, fortes, expressives i delicades alhora.

No cal dir que si no s'ha llegit el llibre, la pel·lícula és força més incomprensible. Molts gests i silencis són derivats dels pensaments dels protagonistes de la novel·la i es veuen molt clars si l'has llegida. Aleshores és un gaudi veure la precisió i la delicadesa amb què Pascal Ferran els ha relatat.

Diuen que l'autor de la novel·la, D.H. Lawrence, inicialment volia titular-la Tenderness, Tendresa. Potser cal reivindicar-la en aquest nostre temps, on sembla que cal ser campions del sexe i dels sentiments. No calen tantes coses i tan arrauxades, senzillament, una mica de tendresa ...