dilluns, 8 de març del 2010

La ràdio, la PAC i una dona estressada

Ara fa uns quants anys estava desesperada amb una assignatura de la UOC: Tècniques d'expressió oral i escrita. M'exigien la gravació d'un vídeo, de cinc minuts o més, on jo havia de parlar al davant de la càmera tota l'estona. Qui no ho ha fet mai, no es pot imaginar la tortura que pot representar això.

El primer pas va ser demanar-li la càmera i el trípode al meu germà, que jo de càmeres de filmar no n'he gastat mai, després de la de super 8. Vaig muntar-la a l'estudi de casa i vaig seure al seu davant, només per veure com em sentia. Vaig veure que no seria pas gens fàcil fer aquesta tasca, però tenia quatre mesos pel davant, o sigui que pensí (;P) que ja me'n sortiria. Al cap i a la fi, no me'n surto sempre?

La següent tasca fou la de preparar una situació comunicativa, o sigui crear-me un personatge i una excusa perquè fos versemblant el que pogués dir al davant de la càmera. Vaig pensar que em caldria alguna cosa on no em calgués fer d'actriu, que fos força neutra: unes paraules “enviades” per una “escriptora famosa”, a un congrés feminista, el dia de la seva inauguració. Allò de “quina gran idea, que macos (i maques) que som tots (i totes) i bla, bla, bla (blo?blo?blo?)”.

Vaig fer el suposat guió i, calculant els temps, vaig descobrir que cal molta lletra per omplir cinc minuts i que m'ho hauria d'aprendre de memòria. Això era un handicap important, la meva memòria és terriblement precària i erràtica, per la qual cosa em pot deixar tirada amb una facilitat admirable i, al damunt, no sentir-se'n culpable.

Necessitava un tele-prompter, era lògic no? Vaig penjar tot de fils de banda a banda de l'habitació i hi vaig penjar els fulls del text amb agulles d'estendre la roba. Les imatges de la primera vegada eren les d'una dona amb els ulls mig clucs intentant veure ves a saber què, al darrera de la càmera tot fent ganyotes, perquè a la distància que em trobava havia de forçar la vista tota l'estona per llegir alguna cosa. O sigui que: “tallem! no és bona!”.

Aleshores vaig fer rètols més grans. El resultat fou igual de desastrós, en comptes d'una dona madura i segura de si mateixa que “mira” als seus televidents, hi havia una dona despistada movent el cap i parlant talment com si mirés un partit de tennis. Tallem! no és bona!

Estava en l'estat de crisi clàssic de la PAC de la UOC quan no te'n surts ni per casualitat. Qui hi estudiï ja sabrà del que parlo. Família, casa, feina, nens, extra-escolars, reunions i ... la PAC de la UOC! Socors!

Allò era un atzucac! (^^) pensa Montserrat pensa! Necessitava ajut professional. Però això és un poble i no tinc temps! La ràdio! Com no se m'havia acudit abans! Ara, el director que hi havia era algú a qui coneixia, amb una mica de sort no tindria problemes en què hi anés uns quants dies a veure com funcionaven. Veure els guions, les fórmules dels locutors per sortir-se'n. No era la solució perfecta, però no em quedaven més idees.

Vaig anar aquell dia mateix a la ràdio. En Gabriel, el director, és un home amabilíssim i em va escoltar atentament. Quan li vaig demanar què li semblava la meva idea va fer que l'acompanyés a la redacció. Em va presentar la Susanna, la periodista d'informatius mentre li deia: “Susanna, aquesta és la Montserrat, passa-li el guió que farà la segona veu amb tu a l'informatiu d'avui. Ah! I explica-li com va tot això, que no en té ni idea!”. I se'n va tornar al seu despatx.

A partir d'aquí va començar la meva relació eròtica amb la ràdio, que no ha parat encara. Amb dies més reeixits que altres, ja se sap com va això del directe. Amb programes gravats, en els que et pots recrear i intentar fer-ho el més perfectament possible, i amb el vertigen quan s'encén el llum vermell i estàs sola al davant d'algú que t'escolta, i que no és només la teva mare. En el directe quan l'espifies, allò té poques maneres de ser solucionat. Només tirar endavant i acceptar que tots ens equivoquem i algunes ens equivoquem més que uns altres.

Ah! si! La PAC! Doncs bé, vaig escriure i re-escriure el guió unes deu vegades. Finalment, dos dies abans del lliurament, tipa i cuita de la PAC i la mare que la va ... (aquesta frase, al final en Pàmies l'haurà de recollir, que és una de les més dites últimament a Catalunya i part de l'estranger), vaig seure al davant de la càmera, vaig respirar a fons, em vaig creure el paper i vaig dir el que em va semblar. Quatre minuts cinquanta-nou segons. Però la consultora m'ho va passar això del temps i em va posar una B (datació americana).

I algun dia, potser, us explicaré el desastre d'entrevista que li vaig fer a en Jordi Pujol i Soley, després d'allò ja no em fa vergonya res. Bé, després d'allò i del curset de natació, però ja són massa coses seguides.

21 comentaris:

Eumolp ha dit...

Feliç dia de la dona estressada. Ai, no, treballadora!

Garbí24 ha dit...

El més bo de tot es que no et rendeixes, això si que es bo.Els resultats acaben arribant tard o d'hora.
Fas festa avui? dona treballadora...;)

elmarge ha dit...

Jo crec que el que tocava en aquest "post" era penjar el vídeo que vas gravar per a la UOC... he, he...

LEBLANSKY ha dit...

Doncs un vídeo del making off del teu vídeo, amb els fils d'estendre la roba plens de folis amb lletres gegants, tindria la seua gràcia.
I ara que ens has posat el caramelet a la boca, hauries de penjar un post sobre l'entrevista a Pujol.

kika ha dit...

encara que les imatges es poden recrear molt be llegint les teves narracions, uns quants videos haurien estat uns complements fantàstics d'aquest post!
:-)

Striper ha dit...

a vegades la por i el desconeixement de alguna tecnica ens estresen molt!!

sànset i utnoa ha dit...

No et vas rendir, i això és important!

M'he quedat intrigat amb l'entrevista a en Jordi Pujol...

*Sànset*

Isabel Quadrat ha dit...

Així va començar la teva relació amb la ràdio? Doncs hauries de besar les petjades d'aquell professor/a que et va conduir fins la porta del teu futur, no?

El que no entenc és per què vas començar capficant-te perquè l'expressió oral és el teu mitjà natural, el marc en què excel·leixes, i mira que jo admiro com t'expresses per escrit, però... no hi ha color!

Ja ho diuen alguns que els camins de la providència són infinits, ja!!!

Minnie ha dit...

La prova de la UOC m'ha recordat alguna vivència pròpia!Intentant llegir un text davant la càmara,amb la xuleta sobre la falda mirant que no es notés que estava llegint!Jajaja

Al final vaig haver de penjar el video al youtube perquè el format no em deixava que l'enviés a la bústia del profe!Quina vergonya,jo sí que sóc maldestre;P

Francesc Puigcarbó ha dit...

parlant de frases fetes, m'he fet un panxó de riure amb el teu comentari. Quan a Pujol, és ell qui decideix com va l'entrevista (ja ho deus saber. Oi?)

Lluís Bosch ha dit...

Com que jo també he passat per la UOC, intueixo força bé què dius. Em sembla molt pitjor haver de parlar amb l'ex-honorable, què vols que et digui. Ara estava pensant quanta estona parlo davant dels alumnes, i potser sí, mai són més de tres o quatre minuts seguits...

Anònim ha dit...

Perseverar fins a aconseguir l'objectiu. Tot un exemple!

montserratqp ha dit...

Mai, mai a rendir-se.
Imagino la seqüència dels fulls penjats amb les agulles d´estendre i somric.
Bon 8 de març!

Rafel ha dit...

No estaria malament haver inclós el Making off, ara es valora molt i apropa les artistes al públic.

Bon 8 de març

Clidice ha dit...

Eumolp moltes gràcies! :) en vida vostra! :)

garbi24 rendir-me jo? mai! :D

Xavier Sánchez ni "jarta orujo"! :P

LEBLANSKY si home! jo per fer el pena cobro! ^^

kika i no en farieu poca fira ni res! :P

Striper si, però superar-ho no té preu! :)

Sànset la filla de ma mare és mooooolt tossuda! :) ja en parlarem d'això del president :)

Isabel ja ho saps, sempre em capfico. Petons :)

Minnie ja veig que som germanes de misèries pel·liculeres :P vaja! que ni a tu ni a mi ens donaran l'Òscar :D però mira! ja l'hem fet i no ens hem mort :)

Francesc P. si, ho sé. Bé, ho vaig saber "en mi calne" ^^

Lluís Bosch, quan fas "talls" de veu a la ràdio te n'adones de quantes paraules hi poden arribar a cabre en ... 2 segons! imagina't 5 minuts! :)

Albert B. i R. bé, segurament un exemple de tossuderia :P

montserratqp gràcies, igualment! la cosa dels fulls penjats, ben mirada, era força còmica :D

Rafel aquest és un making off mooooolt car ;P sort que a ningú se li va acudir :D

Montse ha dit...

Reeeeeeina mora! que jo vaig fer la mateixa assignatura que tuuuuuuuuuuu! Fa una pila d'anys, eh? que vaig acabar el 2001, jo! I recordo haver-les passat magres, amb el p... video, però ho vaig aconseguir! Recordo que em vaig muntar una conferència a un grup de pares i mares de nanos de 5 anys i és clar, estava justificadíssim tenir uns papers a la mà i mirar-los de tant en tant!

La UOC; quins records!

m'ho he passat molt bé llegint-te, eh?

ostres, i quina categoria, nena, entrevistar Jordi Pujol!

aix... bona nit, xiqueta! (les Pac's i la mare que les va parir)

Clidice ha dit...

Arare guapíssima! si és que en som taaaants de "damnificats" per aquesta PAC! huas! :P

El veí de dalt ha dit...

Valens; molt bé. però volem proves feafents: penja ja els vídeos i et farem reportera blocaire oficial.

Clidice ha dit...

Molt em temo El veí de dalt que això li ho hauràs de demanar a la professora :P i, sortosament, dubto molt que hagi guardat les proves del delicte :D

fanal blau ha dit...

mira...m'has fet riure...! :)

És el que tenen les PACs!

Clidice ha dit...

me n'alegro fanal blau! :) jo sóc la primera que acabo enfotent-me de mi mateixa :P