La ràdio, la PAC i una dona estressada

Ara fa uns quants anys estava desesperada amb una assignatura de la UOC: Tècniques d'expressió oral i escrita. M'exigien la gravació d'un vídeo, de cinc minuts o més, on jo havia de parlar al davant de la càmera tota l'estona. Qui no ho ha fet mai, no es pot imaginar la tortura que pot representar això.

El primer pas va ser demanar-li la càmera i el trípode al meu germà, que jo de càmeres de filmar no n'he gastat mai, després de la de super 8. Vaig muntar-la a l'estudi de casa i vaig seure al seu davant, només per veure com em sentia. Vaig veure que no seria pas gens fàcil fer aquesta tasca, però tenia quatre mesos pel davant, o sigui que pensí (;P) que ja me'n sortiria. Al cap i a la fi, no me'n surto sempre?

La següent tasca fou la de preparar una situació comunicativa, o sigui crear-me un personatge i una excusa perquè fos versemblant el que pogués dir al davant de la càmera. Vaig pensar que em caldria alguna cosa on no em calgués fer d'actriu, que fos força neutra: unes paraules “enviades” per una “escriptora famosa”, a un congrés feminista, el dia de la seva inauguració. Allò de “quina gran idea, que macos (i maques) que som tots (i totes) i bla, bla, bla (blo?blo?blo?)”.

Vaig fer el suposat guió i, calculant els temps, vaig descobrir que cal molta lletra per omplir cinc minuts i que m'ho hauria d'aprendre de memòria. Això era un handicap important, la meva memòria és terriblement precària i erràtica, per la qual cosa em pot deixar tirada amb una facilitat admirable i, al damunt, no sentir-se'n culpable.

Necessitava un tele-prompter, era lògic no? Vaig penjar tot de fils de banda a banda de l'habitació i hi vaig penjar els fulls del text amb agulles d'estendre la roba. Les imatges de la primera vegada eren les d'una dona amb els ulls mig clucs intentant veure ves a saber què, al darrera de la càmera tot fent ganyotes, perquè a la distància que em trobava havia de forçar la vista tota l'estona per llegir alguna cosa. O sigui que: “tallem! no és bona!”.

Aleshores vaig fer rètols més grans. El resultat fou igual de desastrós, en comptes d'una dona madura i segura de si mateixa que “mira” als seus televidents, hi havia una dona despistada movent el cap i parlant talment com si mirés un partit de tennis. Tallem! no és bona!

Estava en l'estat de crisi clàssic de la PAC de la UOC quan no te'n surts ni per casualitat. Qui hi estudiï ja sabrà del que parlo. Família, casa, feina, nens, extra-escolars, reunions i ... la PAC de la UOC! Socors!

Allò era un atzucac! (^^) pensa Montserrat pensa! Necessitava ajut professional. Però això és un poble i no tinc temps! La ràdio! Com no se m'havia acudit abans! Ara, el director que hi havia era algú a qui coneixia, amb una mica de sort no tindria problemes en què hi anés uns quants dies a veure com funcionaven. Veure els guions, les fórmules dels locutors per sortir-se'n. No era la solució perfecta, però no em quedaven més idees.

Vaig anar aquell dia mateix a la ràdio. En Gabriel, el director, és un home amabilíssim i em va escoltar atentament. Quan li vaig demanar què li semblava la meva idea va fer que l'acompanyés a la redacció. Em va presentar la Susanna, la periodista d'informatius mentre li deia: “Susanna, aquesta és la Montserrat, passa-li el guió que farà la segona veu amb tu a l'informatiu d'avui. Ah! I explica-li com va tot això, que no en té ni idea!”. I se'n va tornar al seu despatx.

A partir d'aquí va començar la meva relació eròtica amb la ràdio, que no ha parat encara. Amb dies més reeixits que altres, ja se sap com va això del directe. Amb programes gravats, en els que et pots recrear i intentar fer-ho el més perfectament possible, i amb el vertigen quan s'encén el llum vermell i estàs sola al davant d'algú que t'escolta, i que no és només la teva mare. En el directe quan l'espifies, allò té poques maneres de ser solucionat. Només tirar endavant i acceptar que tots ens equivoquem i algunes ens equivoquem més que uns altres.

Ah! si! La PAC! Doncs bé, vaig escriure i re-escriure el guió unes deu vegades. Finalment, dos dies abans del lliurament, tipa i cuita de la PAC i la mare que la va ... (aquesta frase, al final en Pàmies l'haurà de recollir, que és una de les més dites últimament a Catalunya i part de l'estranger), vaig seure al davant de la càmera, vaig respirar a fons, em vaig creure el paper i vaig dir el que em va semblar. Quatre minuts cinquanta-nou segons. Però la consultora m'ho va passar això del temps i em va posar una B (datació americana).

I algun dia, potser, us explicaré el desastre d'entrevista que li vaig fer a en Jordi Pujol i Soley, després d'allò ja no em fa vergonya res. Bé, després d'allò i del curset de natació, però ja són massa coses seguides.