dilluns, 29 de juny del 2009

Quaderns de vacances: el pregadéu

Algú va dir de mi, una vegada, que jo era una feminista radical. Ho va dir en to pejoratiu, és clar, i n'hi ha que encara riuen ara. Perquè qualsevol semblança entre l'estereotip de la feminista radical i una servidora és pura coincidència. Però que hi farem! No tothom explica la mateixa pel·lícula quan surt alhora del mateix cinema i de la mateixa sala. En tot cas, em va fer pensar en el prototip de la feminista radical, la mantis religiosa i em vaig distreure retocant aquest dibuixet.

“Gairebé tots els exemples escolars de casaments caníbals s'han trobat en membres de l'orde de les mantis i, especialment, de la família de les mantis religioses.

Robert Burton cita una espècie que posseeix innat en el sistema nerviós del cap (no podem parlar de cervell en aquests animals) un mecanisme d'inhibició. És el més perfecte mecanisme de reflex condicionat conegut en el món animal. Funciona de manera segura mentre existeix, i impedeix que caigui l'esperma dels òrgans sexuals.

Quan aquest gangli nerviós deixa d'existir, o dit d'una forma força precisa, quan es talla el cap de l'animal, el comportament esquiu del pregadéu mascle es transforma en la capacitat per aparellar-se, de la mateixa manera que si un experimentador decapita l'animal amb una fulla d'afaitar com si la femella separa el cap del mascle d'una mossegada.

El procés detallat és el següent: quan el mascle descobreix a l'herba o en els matolls a una femella, al principi es queda rígid. Després amb uns moviments tan lents que només poden captar-se a càmera ràpida, s'atansa pel darrera i per l'esquerra a la femella. Qualsevol gest precipitat significa la mort immediata, i sense la menor possibilitat d'aparellar-se. La mantis religiosa és una caníbal insaciable.

Quan el mascle s'ha apropat prou a la femella, salta de sobte sobre d'ella. Un error de càlcul significa una mort segura. Encertar el salt equival al mateix, però passant per diverses etapes. Un cop el mascle està en posició de copular, la femella li arrenca el cap d'una mossegada. La part restant del cos del mascle, alliberada aleshores de la inhibició interior, duu a terme amb reaccions reflexes l'acte de la còpula. Un cop finalitzat l'acte, la femella devora al seu cònjuge tot sencer, sense ni tan sols deixar les ales”.

Traducció de les pàgines 141 i 142 del llibre La vida amorosa de los animales de Vitus B. Drôscher. Barcelona, Planeta, 1988,

No cal dir que d'ençà de la meva catalogació dins del tàxon de les mantis religioses, he observat una sospitosa tendència per part de la meva parella, a vestir-se de porter de hockey gel cada vegada que requereix de la meva atenció amatòria. Per què serà?

7 comentaris:

miquel ha dit...

Quines esgarrifances!

Galderich ha dit...

Jo és que prefereixo l'Ornitorrinc, és més entranyable...
Malgrat tot és cert que les dones ens feu perdre el cap... però això ja és un altre tema!

kika ha dit...

osti tu! quina història!
no sé quantes sensacions alhora m'ha fet venir :-)

Anònim ha dit...

Quin mal...fa por...

No sé que hi pinta l'església en aquestes coses, entre l'amantis "religiosa" i la postura del "missioner", tela marinera, com per creure en alguna cosa...

Clidice ha dit...

Mira PERE el que és aquesta natura "tan sàvia" ;P només som entitats que hem d'acomplir un objectiu: fabricar més entitats que morin en l'intent. Quanta saviesa!

Home GALDERICH l'ornitorrinc té uns esperons verinosos a les potes del darrera crec, que el fa força inútil com a animal de companyia :P però bé, contra gustos hahahaha i sempre he cregut que en la cosa de l'amor humà el cap, el perd qui vol :P

Ambivalents KIKA? ;P

Així doncs la conclusió del sil·logisme és clara RAMON: val més no creure en res! Sobretot en les mantis ... religioses :D

gatot ha dit...

les gates no les fan aquestes coses... ans al contrari, es deixen mossegar el clatell...

ara que hi penso, una mantis -famella- i un gat, no tindrien futur? o si?

(vaig llegir un article de la Natàlia Molero al punt parlant del postfeminisme... em sembla que encara falten dies perquè a les dones els hi sigui permès entrenar equips de futbol de primera... perquè molta paritat als partits polítics, però molt poques dones entrenant!)

petons i llepades amb llengua espinosa!

Clidice ha dit...

Ui no GATOT prefereixo les llepades felines, que si bé són aspres (si sabéssim perquè ho són ens moriríem de l'angúnia ;P) sempre són més amables que la fredor del pregadéu. I respecte a això de la paritat permet-me un parèntesi (hahahahahahahahahahahaha) gràcies pel parèntesi. Val més prendre-s'ho amb humor i paciència.

Petons una mica histèrics per les picades del mosquit tigre, que si fan com els mosquits de per aquí també, només piquen les femelles. Si és que som l'esca del pecat! ja tenen raó ja els catòlics! ^^