Quadres per a una exposició

• Ei Vasili! Vaig anar l'altre dia a veure la teva exposició.

• Ei Clidice! Si? I què? Et va agradar?

• Sí, força, sobretot un quadre em va fer molt feliç.

• Caram! Només un?

• Bé, la resta em van agradar, però un em va fer feliç.

• I quin és?

• Petits plaers, em penso que es deia.

• Ah! si, és clar.

• Ja ho saps, m'agraden els colors molt forts.

• Si vols, a casa en tinc més, són una sèrie.

• I com és que no els vas exposar?

• Dona!, la sala no donava per més i tampoc volia atapeïr-ho de colors vius, ara estic treballant en una altra línia.

• Ah! doncs vaja, em sap greu, aquell era fantàstic!

• Vols veure els altres? Els tinc a l'estudi.

[Càlcul estadístic ràpid: serà més poderós el seu Narcís artista o el seu Narcís mascle? Si, hi aniré, el Narcís pintor és molt poderós, a més la llei de la dinàmica m'afavoreix en cas de col·lisió, no te mitja hòstia vaja. Noteu el meu posat un pèl camorrista fruit d'haver crescut als carrers d'un barri obrer com a cap d'una colla de xicots, o potser es van passar amb la testosterona als pots Bokanowski, chi lo sa.]

• D'acord, però només cinc minuts que sinó em tanquen a la botiga.

...

• Realment són fantàstics aquests quadres, em sento realment feliç contemplant-los.

• Compra-me'n un doncs.

• Comprar?

• Si, és clar, estan a la venda.

• Regala-me'n un.

• Jo pinto per vendre'ls.

• Te'l canvio per un conte.

• I què més! Que jo m'hi guanyo la vida amb això!

• Ah! bé, era per això, doncs t'ho canvio per un balanç, o per una declaració d'IVA.

• Com ets! Que sóc pintor! No hi ha calers, no hi ha quadre.

• Llàstima! Em feien realment feliç. Adéu.

• Adéu, barruda!

• Jo també t'estimo!