Arbre de la vida, de Gustav Klimt. Data 1905-09.Museu: Österreischisches Museum für Angewandte Kunst
Potser, en el meu cas, té més a veure amb el passat que no pas amb el futur. La immortalitat dels pobres no s'aconsegueix, te la donen els que et succeeixen quan, algun dia, tot mirant una fotografia descolorida, es recorden de tu.
Així, he fet immortals alguns dels meus, del meu clan, la meva Xarxa de sang, la meva família. Les seves cares sempre m'han estat familiars, fins els besavis si més no, al cap i a la fi sóc d'una generació nascuda i crescuda amb la imatge.
Aquestes imatges, estàtiques, sempre han tingut moviment en el meu magí i les seves aventures, per mor de les nombroses anècdotes escoltades de llavis de l'un o de l'altre, han esdevingut reals, com si fos jo qui les visqués en el dia i l'hora que van néixer.
En tot cas, família: per vosaltres, salut!
20 comentaris:
Aquesta és la gran gesta personal: la col·lecció de les xicotetes coses.
Una abraçada
Salut i Terra
ES L'INMORTALITAT QUOTIDIANA. La de la nostra gent, l'altra perquè la volem. Si ja no hi ets se t'en fot. I de la inmortalitat física ni parlar-ne..quin avorriment!
Ho visc com tu, a través de les imatges dels meus avantpassats més directes (sí, fins als besavis, també); en el meu cas, a més de les fotos, és que de besavis en vaig conèixer tres: dues besàvies i un besavi, així que les imatges se'm barregen amb els records...
Immortalitat; quina paraula, em fa vertigen.
Per sort i amb dedicació vaig arribar a fer un arbre genealogic dels meus avantpassats que es remonta al 1728.
Content amb el resultat...fa quatre anys que adorna una paret de casa i ajuda a mantenir una mica la immortalitat dels meus.
M'ha agradat aquesta reflexió. El record dels que ens han estimat sempre està amb nosaltres
a mi també m'encatan veure imatges antigues
Ostres del Pallars Sobira, poble petit jo conexia algu que va ser molt important de ribera de Cardos.
llegint-te m'ha vingut al cap la pregunta d'una xiqueta de 5 anys: "tu ets de la nostra família?"
... no sé si jo no voldria ser immortal... alguna vegada, de jovenet, ho havia desitjat conscientment...
de fet, penso que no ho desitjo tant perquè si fos el cas, totes les religions et prometen la vida eterna, oi?
i que jo sàpiga... encara no he fet cap reserva...
petons de fora de la família!
Jo voldria ser immortal però amb la possibilitat de plegar quan vulgui.
Clar que, i si llavors em vull suicidar i no tinc valor? Ui quin problema...que no tinc ni tindré mai...
Això de que vivim en els records dels altres no és veritat. En tot cas això serveix per aquests altres, però penso que al mort no li serveix d'absolutament res que el recordin o no.
També de casa ben xica, en aquest cas al pla, és d'on neixen les meves arrels. Les meves immortalitats familiars viscudes es remunten a tres dels quatre avis/es. Més enllà però, n'hi ha un munt d'històries i també alguna fotografia de besàvia.
M'agrada, si més no, pensar que mai marxaran/em del tot mentre algú se n'enrecordi.
Petons, avui una mica farcidets de melangia.
;)
Hola FRANCESC MOMPÓ, és que no tothom està destinat a viure i morir en el Parnàs, n'hi ha d'altres que mentre poguem fer un vermutet al bar de la cantonada, ja fem :)
Ui FRANCESC PUIGCARBÓ, això de la física, no sé no sé, depèn de les condicions encara m'hi apuntaria :P
FERRAN jo vaig conèixer els avis molt grans, que ma mare havia nascut quan els seus pares tenien la quarantena, i la gent, aleshores, tenia a bé morir-se molt i aviat. No ho diguis a ningú, entre tu i jo: no tinc vertígen ^^
GARBI24 jo també vaig poder fer una cosa semblant, està en un calaix. Contràriament al que molta gent es pensa, no es fa per "presumir" d'avantpassats nobles que, com diu mon pare: un tros a l'olla. Però quan llegeixes en una partida de bateig que el padrí i rebesavi teu va arribar tard perquè estaven en plena sega, per exemple, aquelles persones se't materialitzen al davant, i això és impagable :)
KWEILAN, els que he estimat sempre són amb mi, l'enyorament és més suportable i tot pren un caire amable :)
Hola JESÚS, què bé que hagis trobat un foradet amb tanta feinada! :D si, les imatges antigues fan somniar :)
Vaja STRIPER! jo he estiuejat i hivernejat tota la meva vida a Ribera de Cardós! :D a vegades penso que demanaré la nacionalitat valldecardosina :D
GATOT, estàs molt transcendental últimament :P jo, per si de cas, si algú em vol proporcionar la immortalitat que sigui en el més ençà, no pas en el més enllà, que ho trobo un pèl irrealitzable :P
Evidentment que no li serveix de res al mort ÒSCAR, ni falta que li fa. Però mentre ets viu, pensar que algú algun dia rumiarà sobre qui ets davant d'una imatge teva i potser n'escriurà una semblança, o s'inventarà algun conte per publicar en algun blog ... :D
Hola -ASSUMPTA- les meves arrels més properes també són del pla, del Segrià, la Segarra, l'Urgell i la Noguera :) terres que fan caràcter. Malauradament jo, com qui neix a un taxi, vaig néixer al Baix Llobregat, o sigui que ja no sé ben bé d'on sóc. Potser per això els "meus" em donen una mica de perspectiva :) La melangia és bona una tarda de diumenge, amb una mica de sucre :)
Sort que tens, de no tenir por del vertigen: jo en tinc molt, i no només produït per la immortalitat. De fet, hi crec, en la immortalitat, però en l'altra, aquella de "després de", i aquesta no em fa vertigen (no li ho diguis a ningú ;)
T'anava a dir que, més enllà de les imatges, un document, uns noms, uns llocs, poden -i de fet ho fan- obrir-te uns altres ulls.
No cal que t'ho digui, però, atesa la teva resposta al comentari de Garbi24.
Com m'agrada mirar fotografies. Una vegada vaig agafar el meu pare amb problemes prematurs de memòria i vaig intentar anar apuntant qui era qui. Es va cansar. A veure si puc reemprendre el projecte i donar la immortalitat a tots els fotografiats.
No ho diguis, però quan era petit vaig sortir a citat a la revista de l'escola i vaig pensar: el teu nom ja passa a la posteritat...
Ves a saber on para aquell exemplar i suposo que el que passarà a la posteritat és el meu expedient acadèmic pel de carabasses!
Quina sort FERRAN de poder creure-hi ... o no :P jo sóc ben feliç aprofitant la vida aquí, i si allà hi ha res: bingo! ^^
Si XIRUQUERO, els malalts d'història i d'històries xalem amb aquestes coses :)
GALDERICH jo sóc d'aquella generació que quan et posaves malalta de petita et donaven dues capses per distreure't: la dels botons i la de les fotografies. Si a les capses li sumes la paciència dels avis, no falla, aconsegueixes una malalta de les coses que van fer els que ja no hi són :P I dubto que em guanyessis a carabasses, servidora fou una "profezioná de la coza" ^^
Quina sort FERRAN de poder creure-hi ... o no :P jo sóc ben feliç aprofitant la vida aquí, i si allà hi ha res: bingo! ^^
Si XIRUQUERO, els malalts d'història i d'històries xalem amb aquestes coses :)
GALDERICH jo sóc d'aquella generació que quan et posaves malalta de petita et donaven dues capses per distreure't: la dels botons i la de les fotografies. Si a les capses li sumes la paciència dels avis, no falla, aconsegueixes una malalta de les coses que van fer els que ja no hi són :P I dubto que em guanyessis a carabasses, servidora fou una "profezioná de la coza" ^^
En fi, no competirem però no hi ha assignatura en el meu expedient que no hagi suspès. He estat un paio metòdic! "Hasta aquí puedo leer"!
Molt xulo l'arbre de la vida i el teu text! Gràcies per passar-te pel meu blog i compartir les meves fòbies musicals!
GALDERICH, caxis! jo vaig aprovar llatí, si és que no tinc nivell ;)
GLAMBOY69 gràcies pel comentari, tens un blog molt divertit, m'agraden l'acidesa i la provocació :) es poden dir veritats com a muntanyes així :)
Ep, al tanto, que jo la d'aquí l'aprofito al màxim, eh? Que una cosa no treu l'altra!
Publica un comentari a l'entrada