El cistell de les cireres

Entro al blog al vespre i veig el fantàstic rellotge que vaig conèixer gràcies a en Ferran: les deu i deu. M'ha fet pensar en la meva primera classe de pràctiques del carnet de conduir, quan tenia divuit anys, allà pel Cretàcic. El professor em va dir que les mans al volant es posaven en posició de "les deu i deu", i sempre més hi he pensat. Era un tipus especial el professor, alt i bigotut, era idèntic al Tip, de Tip i Coll, la veritat és que no recordo el seu nom, sempre l'he anomenat Tip en el meu record. Fumava com un carreter i aquest fou el motiu que deixés de ser professor d'autoescola pocs anys després d'aprovar jo el carnet. Va deixar l'autoescola i més coses, perquè es va morir. Era tot un tipus, si. Les baralles entre ell i jo van prendre un caire èpic, i a la seva tossuderia en ensenyar-me a conduir s'hi contraposava la meva tossuderia en fer les coses com a mi em donava la gana. Tot i així vaig aprovar a la primera. Féiem les classes a les vuit del matí, que jo no podia a cap més hora, aleshores treballava i estudiava. Quan vaig descobrir que era fanàtic de l'òpera, i d'Alfredo Kraus en especial, em vaig dedicar a fer-li la punyeta cantant-li les meravelles d'en Plàcido Domingo. Secretament jo covava el meu amor per en Kraus, que el Domingo no m'ha agradat mai prou. Els crits que em feia per aquest motiu es podien sentir de l'altra banda de Montserrat, i jo reia, i reia, i reia. Finalment, quan s'acabava les classes fèiem les paus amb l'Aragall. I tot això per les deu i deu, gràcies Ferran!