Pablo Ruiz Picasso. Mujer sentada. 1920. Musée Picasso. París
... fa tants anys que em vaig convertir en espectadora de la meva pròpia existència, que ja em costa distingir si el que sento ho sento de debò, o només jugo a sentir-ho.
Pablo Ruiz Picasso. Mujer sentada. 1920. Musée Picasso. París 
11 comentaris:
tots en som d'espectadors de la nostra pròpia existència i, a vegades, quan ens toca fer d'actors de repartiment, amb una mínima frase per dir, ens hem de cobrir el cap per la de tomàquets que ens tiren altres espectadors com nosaltres.
Doncs has d'intentar que l'espectadora no s'aburreixi , donali un bon espectacle
De tot una mica!
Ets espectadora, observant... o també fas una miqueta de directora i hi poses veus en off?
Jo hi poso veus en off (ai, perquè has fet això; que n'ets d'estruç;...). A vegades també em xiulo i em tiro tomàquets...
potser millor jugar a sentir, és com si fossim capaces de controlar-ho! encara millor!
Estàs segura que aquest dubte l'has plantejat tu, o l'altre tu que és a l'altra banda i cada vegada pren més volada? De vegades, de tant de mirar ulls endins hi ha trasvassament.
Salut i terra
Sentir-ho de debò i jugar a sentir-ho, no és el mateix? No és tot un joc (gratificant o no)?
només jugues a sentir-ho, sentir-ho seria insuportable.
Costa molt saber què sentim. Molt sovint ens pensem sentir una cosa i anem errats: passa que tenim ganes de sentir-la i ens creiem que la sentim. Ens autoenganyem. Cosa que no és del tot negativa.
Maria Zambrano al seu bell assaig LA CONFESIÓN tracta a Rousseau de “patró de l'ànima extremista moderna” i el declara iniciador de la vehement recerca literària de les històries del cor -o del jo... Després Proust va dur aquesta recerca al seu zènit...
De bon segur que ara el Marcel faria la seva recerca en un blog llegidíssim.
ÒSCAR ja tens raó ja, moltes vegades no sabem ni dir una frase a temps.
GARBI24, en això estem, that's entertainment
GALDERICH, tant de bò fos així.
RAMON hahahaha, si i no t'ha passat mai allò que es congela la càmera, et gires, la mires i dius: estic fent això jo? :P
KIKA tu la toques, la qüestió és el control o la necessitat.
FRANCESC ara m'has fet por, hauré de mirar-me per les cantonades de reüll per no fotre'm un mal tanto :P
PERE potser sí, potser sentim allò que culturalment estem condicionats a sentir.
FRANCESC és que això de sentir de bo de bo ...
JOAN CASALPEU, com li he dit a en PERE, sentim perquè ens condicionen a sentir unes coses i no unes altres?
GIRBÉN, doncs mira, estic convençuda que tots aquests pròcers del pensament europeu ara serien blogaires addictes :)
Publica un comentari a l'entrada