En Lluís Bosch, de Riell Bulevard, escrivia sobre el fracàs escolar i esmentava els "caps de suro". Vaig començar a fer-li un comentari, perquè m'agrada com escriu en Lluís Bosch, fins i tot quan no m'agrada, perquè no em deixa indiferent i em fa emprenyar, o pel que diu, o per com ho diu, que moltes vegades em sembla precipitat i altres com si es refrenés. Però això, és clar, és una suposició d'algú que s'ha sentit molt reflectida en el post: una cap de suro.
... fracàs escolar, ser un cap de suro, o a vegades pitjor, aquella eterna nota "podria donar més si volgués", el dit acusador: "distreta, es distreu amb una mosca", "no faràs mai res a la vida" ... i sempre viatgen amb tu, encara que facis mil anys, i surten les bubotes en una entrevisa de treball, "si tinguessis algun títol ...", en una conversa amb algú "amb estudis", tu no ets perquè no tens, ets una cap de suro ... i si tots els mestres haguessin estat com don Juan de matemàtiques, o com la Núria d'història, que creien en tu? que no t'havien etiquetat com tants d'altres? potser tindria títols i seria ... però no, ja has perdut el tren i noves generacions de caps de suro apreten pel darrera i ja no tens ni l'oportunitat de deixar de ser-ho, ara ja arrossegues el suro del teu cap com una pedra lligada al coll, ja no cal arreglar-ho, no cal pensar en modificar l'existència, has fet tard ... val més doncs acceptar-ho i procurar no sentir-te mai prou malament com per què et faci mal ...
... al cap i a la fi: la principal virtut del suro és ... surar
24 comentaris:
Els caps de suro, educació , escoles, maneres tot plegat masa compromes i complicat per aquesta hora del mati.
Hi ha molta titulitis. Sembla que si no tenim un títol o altre som un inútils, i no és així. Et puc assegurar que conec molts llicenciats totalment incompetents i inoperants, i també doctors que no toquen quarts ni hores. Posant-hi esforç i ganes d'aprendre es pot arribar a fer una feina molt millor que havent estudiat una carrera. Després d'unes quantes coses que he vist acabo perdent la fe en el sistema universitari, i mira que jo n'era un integrista.
Tots portem els nostres llasts. Jo no vaig ser una cap de suro sinó l'empollona de la classe, tot i que tan sols era una qüestió genètica i de sort: en una educació basada en la memòria, tenir facilitat per recordar les coses et posa les idem més fàcils.
Els que trèiem bones notes teníem altres llasts i inseguretats, t'ho asseguro, també surten en altres moments, també en les entrevistes.
A mi no em sembles, per res, una cap de suro. Si et sóc sincera, t'admiro i a estones em sento petita quan em descobreixes coses que descoenixia o aportes opinions que ni tan sols se m'havien passat pel cap.
Quan aconseguirem treure'ns les etiquetes?
Segons la meva experiència, els suposats "caps de suro" de l'escola són els que després han fet més carrera a la vida.
El suro és el millor dels exemples d'una propietat "virtuosa" dels materials: la RESILÈNCIA, o capacitat de retornar a la forma inicial després de rebre un impacte. Ara, aquest concepte de la física s'està començant a aplicar a d'altres camps i, així, ja es parla de "resilència social" o de "resilència emocional".
I és que tots sabem que el suro és molt sofert, que dona molt de si.
A l'escola s'hauria d'anar molt amb compte amb el que es profetitza, molts caps de suro, no pas tots tampoc, han desenvolupat carrerons i han triomfat en el sentit tòpic del terme amb els anys, en el camp professional. Encara que el camp professional no ho és tot, tampoc, és clar. Però també es dóna l'altre cas, l'alumne brillant que desvetlla moltes expectatives i a qui després, per circumstàncies, les coses no van bé, la seva frustració és molt gran, és com un nen prodigi que després no aconsegueix surar com havia volgut. Les famílies i el professorat hem d'anar amb molt de tacte amb tot això, el futur és imprevisible i la gent canvia molt i també la sort hi té un gran paper, en la vida. La veritat és que a la llarga m'han fet patir més els del segon cas, aquells que havien crescut entre triomfs -ep, no només intel·lectuals, també passa amb coses com l'esport, hi ha moltes precocitats que no arriben a port- i que despres se senten fracassats o menystinguts ja que no han estat el que se n'esperava. Els caps de suro triomfadors a la llarga se senten orgullosos, amb raó. L'educació no és una ciència exacta, ni de bon tros.
Crec que té raó en Girbén quan parla de la relació entre els caps de suro i la resiliència, i recomano llegir el Pennac, que també ho toca de forma implícita. I és veritat que si agafem els caps de suro 30 anys més tard, trobarem que han resolt millor la vida que els de les bones notes. L'explicació és complexa, però ve a dir que allò que es necessita per a triomfar a l'escola no és allò que es necessita per a triomfar a la vida. Ajustar aquests requisits és un dels maldecaps dels nostres teòrics en educació, i aquesta història de les "competències socials" van una mica per aquí. Aquest no és el lloc per extendre's. I és veritat que hi ha mestres capaços de crear un estat d'ànim en l'alumne que després perdura durant dècades, i que es tradueix en inseguretat i baixa autoestima. En fi... Ah! I gràcies pels comentaris...!
Estimada cap de suro,
Benvinguda al club dels considerats caps de suro i que hem anat trampejant com hem pogut. L'única cosa que has de fer és un balanç ben equilibrat (potser nosaltres no som els millor per fer-lo!) del que hem estat i del que fas.
No cal ser un premi Nòbel (només cal mirar la llista dels que ho són i...) sinó estar mitjanament satisfet del que tens al teu entorn i tenir clar que qui no té un all té una ceba.
Per altra banda, quan s'estudia és molt difícil veure què seras quan siguis gran i que això et motivi. Amb 14 anys qui pensa en el futur! No hem de projectar criteris d'adults sobre els infants perquè llavors no esgarrem tot.
En fi, cap de suro, ja veus per les altres respostes que és molt difícil concretar res...
Sí, necessitem qui cregui en la nostra feina, o en el nostre joc si som petits. Però creixem igual si som tenaços i fem la nostra. La meva mare em deia, jo adolescent: "no leas tantas novelas y trabaja." La meva àvia, amb qui jo vivia, llegia sense cansar-se fins a les dues de la matinada. En uns és la paraula, en altres l'exemple. És clar que si el temperament és feble, se'n pot sortir amb trauma.
has perdut el tren, Clídice?
no ho crec pas, com tampoc ho crec de mi;
perdre el tren em sembla una expressió tan neo-capitalista...
m'estimo més pensar que els que no hem "agafat" algún tren ens estalvíem els problemes dels "rodalies", i que a vegades els viatges són més plaents a peu, en bici o en cotxe...
petonets surant!
Compana mi em van suspendre el graduat perque no m'hi esforçava prou, segons el director tenia una actitut cómoda.
Al final m'ho vaig treure tot en un any, i la fgrase que es repetia a les "notes" era note prou força de voluntat! jejejejejeje.
Em sembles una "cap de suro" inteligentsísima, i admirable.
Estic amb tu, Clidice: el suro va flotant on altres s'enfonsen.
Els caps de suro som uns fidels seguidors de la llei del mínim esforç. Sempre que la cosa no ens interessa, això sí.
EL NORMAL ÉS SER UN CAP DE SURO, a aquestes alçades de la pel·lícula no trencarem els esquemes. Oi? Ah! i el suro, asobre de flotar, sura i serveixo servias per a fer taps de cava o vi del bó. Que no està malament.
D'aixó de l'escola se n'hauria de parlar amb na Júlia que es qui hi entén. Jo no hi crec en el fracàs escolar, no perqué no i sigui, és perquñe és congènit i així ha de ser, com vols que estigui per la feina una mainada amb el cap plé de pardals? a ells que els hi expliques de el dia de demà i el que voldràn ser quan siguin grans, tot plegat perqué et diguin que per ser un desgraciat com tu no cal esforçar-si gaire, i no van desencaminats...
Com molt bé dius tú el suro almenys sura. Que n'he vist de molt espavilats entre reixes o enfonsats i algun cap de suro enterrat de milions.
He he he STRIPER, és que al matí el suro és més potent :P
XEXU jo també en conec de rucs com un cabàs amb títol, la qüestió és que en el nostre món si no es té és tot molt més difícil.
Gràcies EULÀLIA, les etiquetes ens les posen des de la més tendra infantesa i les criatures tendeixen a fer-se-les seves. Això ho deu veure molt en Lluís, i costa molt convèncer un infant perquè no es cregui l'etiqueta que li han posat abans.
Hi ha de tot ALLAU, la majoria se'n surten, com el cec que desenvolupa l'oïda, encara que hi ha de tot, com a tot arreu :)
No coneixia aquesta paraula GIRBÉN, resilència, m'agrada, me la quedo. I si, molts caps de suro tenen molta resilència, perquè reben més que una estora i es refan, una vegada i una altra :)
Hola JÚLIA, el mestre-profeta és un espècimen que caldria fer desaparèixer, Com la mestra que em va dir que el meu fill gran era un discapacitat als 5 anys i als 15 ja anava a la facultat de matemàtiques.
Aquesta és potser la qüestió que més m'amoïna LLUÍS: perquè escola i vida tenen tan poc a veure? i perquè, quan s'intenta millorar aquesta relació, només es considera el fet d'haver de donar més "matèria", canviar programes, i mai treballar les capacitats de les persones.
Estimat GALDERICH jo sóc una "cap de suro" que se n'ha sortit prou bé, no em "guanyo bé la vida" però estic raonablement contenta. Llàstima que quan la monja escrivia allò de: "es distreu amb una mosca" no veiessin el meu potencial com a entomòloga! hauríem avançat d'allò més i ara em tindries tot el dia fent saltirons "pels puestos" amb un caçapapallones :)
Hola OLGA, que curiós, la meva mare sempre treballant i la meva àvia, també, sempre llegint. L'entorn és molt important per l'infant, si a fora no se'n surt prou bé i a casa té amor i suport les coses no aniran tan malament :)
GATOT al meu poble no hi ha trens per perdre, que no hi ha tren ;P en tot cas podríem dir que encara no sé ben bé que vull ser quan sigui gran, ja em decidiré algun dia: imagino que astronauta :) jo és que "antes muerta que sinsilla" i res de trens: naus espacials! :D
Eiiii SANDRA, per molts japis :) tu no eres una cap de suro, eres només una mica "mandroseta" :P o potser és que tooot el procés era força avorrit oi? Això és privatiu dels caparrons massa llestos :)
Hola ÒSCAR, tens raó, quan una cosa m'interessa en allò solc ser la namberguan :)
Ui FRANCESC! em demano tapar una ampolla d'algun bon Priorat, que m'hi fiquin cap per avall, però no garanteixo que hi quedi vi després a l'ampolla :P no siguis tan pessimista, que n'hi ha molts que no pensen així :)
Caxis GARBI24! doncs diga'ls a aquests caps de suro folrats que passin els apunts punyeta! i jo amb el cap a tres quarts de quinze!
Clidice,
Estàs sensibilitzada amb aquest tema eh?; no és pas la primera vegada que te'n sento parlar. Lo important és tenir cap, i és igual del que sigui, perquè n'hi han molts que no en tenen, tot i tenir títols...
Diga'm de que pressumeixes i et diré que et falta...
Tens raó RAMON, però no pas per mi, que "això meu" ja està més o menys resolt, és perquè quan sento parlar de fracàs escolar, de com algunes persones s'omplen la boca d'allò que ha de fer o deixar de fer l'escola, quan els mestres només parlen de mals alumnes, mala administració, pocs recursos i mai de les seves mancances, que n'hi ha per tothom, i trobo post com els d'en LLUÍS, que les toca força, crec que s'ha d'escampar.
Perquè és angoixant veure com representa que tots sabem quina és la solució i ningú posa el crit al cel quan no s'està duent a terme, tots ens queixem de la merda de societat en la que ens toca viure i ningú fa res més que adaptar-se i sobreviure.
I perquè sóc presidenta vitalícia del club de fans del Coyote, que ja va sent hora que es mengi el punyeter Correcaminos. Ah! i que Silvestre acabi d'una vegada per totes amb l'insuportable del Piolín. Grrrrrr :P
Arribo a misses dites, però hi deixaré la meva: sempre he trobat que el suro és una matèria molt noble, càlida i aquietadora.
I tampoc no faria massa escarafalls amb la cosa de l'escola. Hi ha purgues diverses que cal tirar-se coll avall i de totes se n'acaba traient algun profit.
Res no determina, tot contribueix. El "com" i el "a què" ho deixarem en mans de la Divina Providència.
Vos no feu mai tard mestre EUMOLP, en tot cas sembla que coincidiu en apreciar les virtuts innegables del suro, matèria que en temps no massa pretèrits donava grans beneficis a una bona part del nostre territori. I si, amb les vostres acienciades paraules, crideu a l'acció, jo no puc fer res més que posar-me del vostre costat. :)
els caps de suro no són aquella colla que s'envien sms's al parlament. Ho ho son tots? el que no se n'envien també!
El suro en té vàries de virtuts, però concedit que la principal sigui surar.
Fins i tot en aigües tèrboles, que son les que més hi ha.
Surem doncs, Clídice, surem.
Demasiada competitividad versus pésima educación. Todos somos un poco corchos
Abrazos
No ho sé ESTRIP, jo diria que molts d'aquells estan carregats de títols que no han fet servir mai per treballar :(
Si XIRUQUERO, al cap i a la fi què és la vida sinó anar surant dins el corrent fins arribar a la gran cascada! (uix, quina metàfora més horrible! ho sento :P)
Hola ANGEL, si, hay una disfunción evidente entre ideologia, escuela y realidad. Algo no cuadra. Gracias por venir :)
Comparteixo tot el que dius i és més, és un post molt madur i assenyat. No comparteixo que el títol faci més o menys a una persona. Perquè és la persona i la seva actitud la li dona el valor.
Jo pensava que era cosa d'altres països com Mèxic o Portugal. Qui et treu que “tu no tens”, és ell qui no en té (personalitat).
A més, ignoren que existeix el “honoris causa”, els estudis a distància i les convalidacions per vida laboral. Que una persona al llarg de la vida pot adquirir molts més coneixements que en títol de grau. Si alguna cosa té el “titulo” és que diu que has estat capaç de resistir com un imbècil estudiant per aprovar mentre els altres s'ho passaven pipa, però repeteixo, conec molts sense estudis de qui es aprendre i molt!
Publica un comentari a l'entrada