A la foto la Clidiceta jugant amb un test. Recordo l'olor del plàstic del test i com ressonava la meva veu quan me'l ficava al cap per barret. Era un test de color verd i tenia una petita rebava a dins, i em vaig passar la tarda gratant-la per intentar arrencar-la.
No sé pas per quin mecanisme, tinc molts records de l'etapa entre els dos i els tres anys de la meva existència. Tanmateix en tinc un d'anterior. El recordo com si fos ahir mateix, recordo la sensació del terra fred a les cuixes, l'olor del plàstic, la musiqueta que l'acompanyava i la seva mirada ferotge. Em refereixo al meu "tossut", o si voleu saltamartí, però a casa meu era un "tossut". Una d'aquelles joguines amb un cul rodó i que sempre, les posessis com les posessis, retornaven a la seva posició original. El meu era un gat i jo hi jugava meravellada intentant tothora que es quedés on jo volia i ell, tossut de mena, s'entestava a retornar a la verticalitat.
Potser va ser per causa del Tossut que vaig desenvolupar aquesta tendència a l'optimisme, malgrat que, una vegada i una altra, la realitat s'entesti en demostrar-me que el món és un cau d'immundícia, de mala fe i de despropòsits jo, una vegada i una altra, em convenço que no tot està perdut i que es pot ser feliç.
Viatjant una miqueta pel món he trobat molta gent que devien tenir un Tossut de petits, perquè encara que estiguin passant penalitats terribles, s'entesten dia rere dia a cercar la felicitat, a creure en la humanitat, i et somriuen i no ho pots evitar: somrius i creus que, potser si, que caram! és clar que si! potser no ho veuràs, però algun se'n sortirà.
L'altre dia veia un reportatge per televisió, si, sóc jo la que es mira els reportatges. Aquest no era el dels nyús travessant un riu, sinó el d'homes i dones atravessant filferrades que separaven Zimbabwe de Sudàfrica, intentant trobar un lloc on sobreviure a la fam i la misèria a què els ha abocat el dictador Mugabe i les multinacionals.
- Per què us arrisqueu tant per arribar a Sudàfrica? - li pregunta el reporter blanc.
L'home negre se'l mira, sense cap expressió més enllà de la seva pròpia dissort, i li respon: jo només vull ser un home com tu.
I ells, tossuts, "espaldas mojadas" d'un altre continent, continuen, dia rere dia, intentant ser feliços, intentant sobreviure, intentant fer allò pel que han nascut: estar vius.
Voltor devorant una nena. De Kevin Carter. Fotografia guanyadora del Pulitzer 1994
Dedicat a tots aquells i aquelles que "importen" personal d'altres continents per a treballar a preus miserables i que després els neguen el dret a ser humans com els altres, apilant-los en guetos i fent discursos racistes i xenòfobs. Com si la responsabilitat d'intentar sobreviure fos un crim. Jo no em ficaria mai en una pastera per arribar a un altre continent, amb tot el que comporta, si no fos per alguna raó molt poderosa, i la gana, la misèria en són. I potser no em caldria si les dones de l'altre continent no es fessin pagar els seus favors sexuals amb diamants, per exemple.
23 comentaris:
Estic amb tu i potser els que es deduiquen a traficar amb persones tindrien que viure lo mateix com a castig.
Clidice,
Si des d’Europa no imposéssim aquests aranzels prohibitius als productes agrícoles dels països africans, aquells que ens farien la competència i que a la pràctica els estem impedint exportar els seus productes a l'Europa rica, potser hi hauria menys pasteres. Si en comptes de subvencionar els productes dels pagesos europeus, bàsicament del sud d’Europa, un col·lectiu que representa menys del 2% de la població europea però que s’emporta més del 40% del pressupost comunitari, potser hi hauria menys pasteres. I no només això, a més a més nosaltres pagaríem els productes agrícoles bastant més barats (com a mínim ens estalviaríem les subvencions de l’UE). Però sembla ser que el lobby dels pagesos és molt potent a Brussel·les, i menys del dos per cent dels europeus s’imposen a més del 98% dels europeus, però que sí som, com ells, consumidors.
Els putos diners es el que fan totes aquestes coses...si aquests paisos estessin plens de petroli, tothom voldria anar a ajudar-los, com que només hi ha miseria tothom fa ells ulls grossos al desastre.
Com a especie humana que som ens n'hauriem de donar vergonya...molta vergonaya.
Sempre m'han fet molta 'gràcia' els qui critiquen als que vénen buscant una manera de sobreviure, com si creuar continent per perdre la vida en una patera fos un caprici. Com si abandonar tot el que estimes fos la cosa més fàcil del món. I sempre els dic el mateix, 'espero que mai t'hagis de trobar com ells'.
Com cantava el poeta: tossudament alçats!
El problema és que els europeus no tenim memòria històrica del que vam ser i que vam emigrar a tots els continents per sortir de la gana que patíem endèmicament...
Ja ningú a Catalunya ha passat per barraques i situacions límits i tothom lliga els gossos amb llangonises... així ens va, som uns desmemoriats selectius!
Aquest és el món creat, diuen, per un déu bondadós, omnipotent i perfecte, del qual, si es pensa una mica, no pot sortir cap obra imperfecta.
Benvinguda al món real, t'ha sortir un comentari cruelment demagògic, però és el que hi ha i Àfrica és el que els nostres Governs han volgut que sigui. Amb mi que no contin, jo no els hi he fet res, ja estic tip d'auto flagelar-me en qüestions com aquesta. Tenen el que tenen i estàn atrapats, perquè encara que vulguin la majoria no poden ser com nosaltres, però tampoc poden ser res, no importen a ningú i ningú o gairebé mourà un dit per a ells, per més fronteres que creuin.
Han nascut en mal lloc i en el moment més inadequat...
Me n'acabo d'adonar que jo també tenia un tossut d'aquests. Visca els tossuts i les tossudes!
Bona reflexió, la comparteixo, el BÉ (en el seu sentit més ampli) és possible, però s'ha de voler.
Que maca la foto que surts amb el test.
Estic amb la teua reflexió, crec que lamentablement tens raó i les coses estan així...
M'has fet recordar el meu tossut de quan era petit. Era un personatge estrany, barreja de soldat i de pallasso, amb un uniforme blau que crec que tenia reminiscències napoleòniques. Trobo molt bona la idea de posar les nostres fotos de petits, ho hauríem de provar tots. Pel què fa a la resta del post doncs sí, hem aconseguit destruir els africans i fer-los un món insuportable. Espero que algun dia s'hi tornin, perquè ens ho mereixem.
Que encanto de niña. Bellos recuerdos, seguro.
Y estoy contigo, no todo está perdido, y todavía podemos cambiar las cosas...
a pesar de que algunos se empeñen en lo contrario.
un abrazo
El meu oncle viu a Sudàfrica i escriu cròniques com a lector a La Vanguardia, molt sovint sobre Zimbabwe. És increïble que no es faci res, que no sapiguem ni la meitat del que passa i, sobretot, que el poble no faci res. Sembla mentida que sempre una minoria hagi fet el que ha volgut de la gran majoria, fins i tots matar-los de gana.
Has tocat molt fons en aquest post. La teua foto és molt maca, però la del pulitzer, és d'una crueltat increïble, i està molt bé que algú denuncie aquestes situacions i en fem ressó entre tots.
Una abraçada.
Hola a tots i totes. Permeteu-me que ho faci conjunt. Tots heu dit coses importants. El post no vol ser ni dogmàtic ni sentar càtedra. Només que, revisant fotos antigues vaig trobar aquesta nena ben criada i ben peixada, i vaig recordar l'altra foto, la de la nena del Pulitzer. Realment, res sembla que hi podem fer nosaltres, però jo penso que cal ser tossuts i continuar denunciant, continuar parlant-ne i continuar els petits gestos. Potser és l'única forma que tenim d'intentar millorar-ho tot plegat. Això i exigir, dia rere dia, als que ens manen, que facin el que cal.
visca aquesta mena de tossuderia
ja tens raó ja, cal ser tossuts, sinó val més aplegar veles i, vaja, a mi no em ve gaire de gust :)
Em vé a la memòria una dita índia que vaig llegir en algun lloc i que no sé si recordo exactament: "No jutgis mai cap home -o dona...- si no has caminat amb les seves sabates".
Potser algun dia segueixi escrivint una història que vaig començar d'un home que va saltar la tanca de Ceuta.
és una dita perfecta Isabel. Penso que si, que l'hauries de continuar :)
Està maca la Clidiceta. Sembla una charnegueta.
;) doncs això que no la vas sentir mai cantant "Mi jaca" al més pur estil Estrellita Castro, amb veu de "falsete", als cinc o sis anys :P
Tossuts i tossudes del món, unim-nos!
Cal que ho siguem, i molt! vist el "percal". Mentre sapiguem que no estem sols tot anirà millor, però ja fan els possibles perquè llencem la tovallola.
Publica un comentari a l'entrada