Llac Naorte, on tinc previst que contaminin les meves cendres
Ja fa dies que remeno l'oportunitat de fer un post parlant de la mort i em sembla que un dia com avui, el de Tot Sants pot ser el dia més idoni. De fet, en vull iniciar una sèrie sota l'etiqueta “Llibre de les meves morts”. És evident que jo encara no m'he mort mai, tot arribarà, però tinc un bon amic que ja ho ha fet durant deu minuts, o sigui que podríem dir que en tinc fonts d'informació autoritzades.
Mirant enrere, a part de tenir una terrible sensació de vertigen, quan veig que ja he consumit una pila exageradament abundosa d'anys, me n'adono que també he conviscut amb la mort més d'una i més de dues vegades.
En la nostra societat parlar de la mort és de mal gust, se'n parla d'una forma metafòrica, de la “dels altres”, com més lluny millor. Però si intentes parlar de la mort dels teus, o de la pròpia, veus com tothom se sent angoixat i canvia de tema. Curiós mecanisme que ens deixa despullats en el moment que ens veiem abocats a enfrontar-nos-hi.
Perquè, desenganyem-nos, això de finar, finir, traspassar, expirar, transir, perir, sucumbir, caure, faltar, petar, extingir-se, acabar, anar a l'altre barri, fer l'ànec, estirar la pota, en definitiva, morir-nos, ho farem tots.
La parca mai m’ha fet por, l’he vist com s’enduia gent al meu voltant i, per ben poc, no se m’enduu a mi, per tant, com diu en Woody Allen: “no em fa por la mort, només espero no ser-hi quan això passi”. I, en el seu cas, m'agrada imaginar que se m'enduu com a en Boris Grushenko.
Mirant enrere, a part de tenir una terrible sensació de vertigen, quan veig que ja he consumit una pila exageradament abundosa d'anys, me n'adono que també he conviscut amb la mort més d'una i més de dues vegades.
En la nostra societat parlar de la mort és de mal gust, se'n parla d'una forma metafòrica, de la “dels altres”, com més lluny millor. Però si intentes parlar de la mort dels teus, o de la pròpia, veus com tothom se sent angoixat i canvia de tema. Curiós mecanisme que ens deixa despullats en el moment que ens veiem abocats a enfrontar-nos-hi.
Perquè, desenganyem-nos, això de finar, finir, traspassar, expirar, transir, perir, sucumbir, caure, faltar, petar, extingir-se, acabar, anar a l'altre barri, fer l'ànec, estirar la pota, en definitiva, morir-nos, ho farem tots.
La parca mai m’ha fet por, l’he vist com s’enduia gent al meu voltant i, per ben poc, no se m’enduu a mi, per tant, com diu en Woody Allen: “no em fa por la mort, només espero no ser-hi quan això passi”. I, en el seu cas, m'agrada imaginar que se m'enduu com a en Boris Grushenko.
28 comentaris:
la mort és purament, un canvi més....
ah! l'html dels vídeos el pots reduir i queda mes mono.
veus? si haguessis volgut néixer gata, Clídice Allen, podries morir-te set vegades! :)
al final, de tot se n'aprèn!
petons de no sants! (satns no era una estació de tren de barna?¿?¿?)
"La última noche de Boris Grushenko" és la pel·li que més m'ha agradat de Woody Allen.
Clidice, un post valent aquest, m'interessa molt. Per cert, és un efecte secundari del Halloween? :)
La mort és un dels meus temes preferits, com es pot veure pels títols d'alguns dels meus llibres.
Parlar de la mort fins a fer-la
familiar i a vegades irònica en treu l'agulló enverinat, però entre nosaltres encara és tabú. Com el suïcidi.
Saludo la teva decisió i n'espero la lectura.
Perdona la intromissió, benvolguda Clídice, però he seguit una mica la qüestió de les dances de la mort.
Per a la novel·la "Los viajes de Horacio Andersen" (Arola) vaig estudiar i reproduir en profunditat (escrita) les pintures de l'antic cementiri dels Dominics de Berna. Són impressionants. Hi vaig dedicar molt de temps. Te'n dono la referència, perquè val la pena veure-les. Revista FMR: Franco Maria Ricci. Número 9, octubre del 2005.
Escric Anònim sinó veig que no es publica el comentari, però sóc l'Olga.
Tothom amb més o menys mesura i te la seva por, aquesta por ens ha de fer veure que hem de espremer al màxim cada dia dels que tenim, doncs no sabem pas els que ens queden.
Pensar en la mort varia molt segons el subjecte., tu, jo, ell, ella, nosaltres,...
Per els últims, son els que menys ens efecta.
Tens un blog molt maco!
Docs estic d'acord amb l'Allen i amb tu.... Jo tinc dit que em cremin, vull reposar a la fandilla del "mediterrani", però no tinc cap lloc específic per ser-hi, suposo que el Mestre Serrat ho cantava tan bé, que... "si un dia para mi mal viene a buscarme la parca".... doncs, ja veurem què passa, però que trigui, eh? :)
La mort es un tema tabu de la societat , i de fet qsi es parla la majoria de vegades es fa en to dce humor peer que el dolor del anima tambe es un tema tabu.
Als que ens agrada l'humor negre, com a mi mateix, la mort sempre ens ha fet gràcia. Sobretot la dels altres.
Altra vegada gràcies, clídice!
Encara no he tingut temps per llegir reposadament els teus posts - atiada per la pressa que sempre em domina, en faig una lectura ràpida... fins que tinc una mica de tranquil·litat. M'has ajudat a pensar en algunes coses. Si puc, n'escriure. I estic totalment d'acord amb tu.
Clídice,
Tothom ha vist la mort de forma propera però tothom l'esquiva. Una de les experiències més maques que vaig tenir com a organitzador d'unes colònies fou la de portar els nens al cementeri del Poble Nou. De tots els nens només un havia estat en un cementiri. Els altres, malgrat la mort d'oncles, avis... no hi havien estat mai. Van xal·lar i preguntar de valent i cap ni un es va traumar.
Sortint vàrem anar a la platja on van jungar a construir panteons amb sorra i branquetes...
Em sembla una bona idea parlar de la mort. Ens fa molta falta. A mi no em fa res parlar-ne, però costa trobar interlocutors que vulguin fer-ho...
No sé si em sembla massa bona idea, amb tots els respectes per la voluntat de cadascú, contaminar aigües amb les cendres... no seria millor la terra? on tot s'acaba tornant terra i tot es torna vida, amb les plantetes estimades?
Jo tinc pensat que m'enterrin, mira en això sóc molt tradicional. No m'agraden les cremacions perquè sento que li he de tornar a la terra la matèria tal qual. Supso que això em passa perquè també penso en la mort, en com podria ser i com et deus sentir. De passada, pensar en la mort ens permet frenar una mica. Ni vull que tingui pressa ni tindré pressa jo després. Ep, suposo. Que potser em dedico a enviar psicofonies cap aquí.
Doncs aquest matí he anat a comprar els diaris i a fer un cafe amb llet i com s'havia esvait la boira he anat a caminar i com que he de fer una visita al cementiri, he pensat en la mort i he pensat que això s'acabarà però mentre tant hem de gaudir del que tenim a l'abast. Espero els teus escrits, m'agraden molt.
Amb l'inexorable pas dels anys, la mort esdevé un dels temes recurrents al pensament, sobretot en dates com aquesta. De moment, no obstant, no em fa basarda i crec que si en la vida faig tot allò que desitjo, com, quan i amb qui ho desitjo, potser quan arribi el moment (que no obstant, espero que trigui força encara), el cluc sigui només la contraportada d'un llibre ple de capítols interessants.
Per cert, també sóc de les que prefereixo l'estil, diguem-ne tradicional, pel que fa a les meves despulles.
M'he emocionat i m'ha entendrit aquest article. És molt bo. De debò. Sóc seguidor teu des d'ara mateix. Espero de tot cor que a tu també t'interessi el meu blog.
Una forta abraçada!
L'imperdible de ℓ'Àηimα
A mi també m'encanta parlar de la mort, pot ser estimulant, divertit i tràgic i moltes coses més. "Love And Death" està força bé!
He presenciat moltes morts, i gairebé tot el món mor sense adonar-se, sense terror, sense pànic, tot just sense inquietud. No es tem a la mort en si, per imminent que sigui, sinó al dolor, o a la falta d'aire, però això es pot evitar. La gent solament mor maleint en les pel·lícules o en la literatura, encara que vaig conèixer a una anciana que en les seves últimes hores repetia una vegada i una altra: ai, que cony, i haver de morir sense ganes! Suposo que alguns, a l'hora del comiat, lamentaran deixar les belles vistes des de la seva terrassa, o el BMW en el garatge, el IWC d'or,... Millor caminar lleugers d'equipatge, l'inconvenient és l'equipatge afectiu, però potser aquest se sent com que es pot dur. No sé. Quan tenia el blog actiu vaig reflexionar una mica sobre la mort, però la meva visió sempre està esbiaixada. No sé si això em lliurarà d'alguna cosa. Gràcies per l'oportunitat de reflexionar altra vegada.
Un canvi FRANCESC, mai me l'he mirada així, ho reflexionaré :)
No sé pas si sóc gata GATOT, però alguna vegada he tingut la sensació d'haver caigut d'empeus contra tota lògica. Petons sants i sans a Sants ;)
Doncs SILVIA no sé pas que dir-te, fa mesos que rumio com començar el Llibre de les meves morts i m'ha semblat del tot escaient aquest dia :) per posar-ne algun :)
Hola OLGA, ens uneix un mateix deler, la mort com a part de la vida i el perquè l'hem foragitat del nostre pensament. Gràcies per la referència, m'ho miraré :)
GARBI24 la por és cultural i això, a mi, em subleva. Intento lluitar contra tots els maniqueïsmes que ens ha imposat el domini catòlic durant tants segles.
Gràcies AGNÈS, el teu també és un blog ben interessant, ens llegim! :)
CRIS això mateix: que trigui que trigui :)
STRIPER el dolor de l'ànima és molt més important que la mort, ella ho anivella tot :)
PH ja tens raó ja :P vocació d'enterramorts se'n diu d'això :P
ISABEL no em malcriïs tant que m'ho acabaré creient ;) fes-ho, m'agradarà llegir-ho, ja ho saps :)
GALDERICH el que els fan a les criatures avui dia no té nom. Prohibir-los viure de prop una cosa tan important com la mort hauria d'estar penat per llei. Molts pares sembla que siguin incapacitats. I no considero que la meva opinió sigui excessiva, vist com funciona tot, encara penso que em quedo curta. Perdem l'essència humana cada vegada que neguem la realitat de la vida: la mort.
Bé CARME la idea de "contaminar" va més per la banda còmica de l'assumpte. Les cendres humanes no contaminen, strictu senso, al cap i a la fi som el mateix que tot plegat. En realitat era per fer-ho curt, la idea és que les soterrin al costat del sobreeixidor del llac, al costat de les d'una nena que va morir de càncer als 12 anys, en un mirador espectacular i poder-li "fer companyia". (No és ningú de la meva família)
Uf LLUIS, jo això dels cucs no ho porto bé, i tot i no creure en el més enllà no m'estranyarà gens ni gota que tu et dediquis a espantar al personal amb psicofonies i gamberrades vàries :) segur que el fabriquen per a tu, per la teva fe :)
Hola KWEILAN, gràcies. Està bé quan tot "està bé" oi? i si pot ser caminant, millor :)
Ei -ASSUMPTA- :) a mi és que com a bona claustrofòbica hi ha coses que a l'avançada no m'abelleixen. Encara que, com diu mon pare: "un cop mort, com si em llenceu a les escombraries" :)
Gràcies JORDIRACH, jo també, tens un blog molt xulo :) gràcies :)
Si ÒSCAR, la mort és un estímul excel·lent per continuar viu! ja se sap, només per dur la contrària ;)
Morir-se és molt normal PEPE, al menys pel que jo he pogut observar, no cal dir que milions de vegades menys que no pas tu. I si, sempre he pensat que no hi ha res millor que un equipatge que hi càpiga dins les meves botes. Jo sóc la meva maleta, no em cal res més. Gràcies a tu per visitar-me :)
L'Estany de Naorte, molt bona elecció. Precisament no gaire lluny d'allí hi passa l'extraordinària travessa de muntanya anomenada "La Porta del Cel", per tant sembla que ja el tens bastant guanyat.
No havia prestat mai atenció a Woody Allen fins que una nit, fa molts anys, i sense haver-ho planejat, em vaig enganxar a aquesta pel·li que vaig enganxar per casualitat a la tele. Vaig fer-me tal tip de riure que des de llavors he intentat seguir aquest cineasta.
Jo no tinc massa ganes de morir-me, però no m'importa pensar-hi. Quan comento que moriré jove (com si això fos possible ja...), la gent es posa les mans al cap i em diu que no ho mencioni ni en pintura. I ja veus tu, si tard o d'hora ha de passar, potser millor estalviar-nos algunes coses. Hi ha tabús a la nostra societat que comencen a sobrar, i aquest de la mort n'és un.
Ara, et dic això i després quan veig una pel·li de fantasmes (que no les veig), em cago a les calces. Espero que això no invalidi el que he dit abans.
El que més em disgusta de la mort és la certesa de la seva infidelitat: arriba un moment en què finalment es presenta, potser inesperadament, i a l'instant següent ja es relaciona amb algú altre. Ben pensat, però, tampoc no m'importa gaire, perquè jo més aviat tinc tendència a la misantropia i estic segur que a la llarga m'acabaria cansant.
De la mort tal com la presenta Boris-Allen, el que em preocupa és no saber fer els passo de ball adequats; potser que vagi a alguna acadèmia de balls de saló.
Bona mort, clidice ;-)
De moment ha començat per menjar-se't part del post perquè em surt a trossos i a mossos. De tota manera, si la veus passar conta-li allò de la rodalla popular, que vinguera quan s'acabaren les garrofes.
Una abraçada per molts, moltíssims anys.
Salut i Terra
Clidice, bueno, yo no sé si me echaría un baile con la Doncella, a menos que fuera para entretenerla y cansarla brincando. Hablar de ella no me molesta. Será porque aquí, en Galicia, en las aldeas y pueblos pequeños aún se vive en comunidad. Tengo a un par de "viejitas" cerca a las que quiero un montón y su manera de hablar de la muerte es con humor. Me parece muy sano que sea así aunque a mí escucharlas me genera sentimientos enfrentados.
Tal vez porque es la única certeza que tenemos y lo único que es irremediable.
Si MARTELL, Naorte no és l'estany més alt, ni el més gran, ni el més allunyat, però és el més íntim, bonic i humà que he vist mai :)
Anem iguals XEXU, jo no puc veure cap pel·lícula de por, de fet me la passo a l'esquena de qui m'acompanyi, però no em fa por parlar de la mort, al cap i a la fi tingués tan segur que em toqués la 6/49!!!
Gràcies PERE, bona mort per a tu també. Doncs no et pensis que no em preocupa això de la coreografia, vols dir que en algun d'aquests centres on també fan la dansa del ventre, no podrien fer la dansa de la parca? ^^
Per molts i moltíssims anys també per a tu FRANCESC MOMPÓ, que una cosa no treu l'altra! :D Salut i Terra!
No lo se SHANDY, nuestros mayores la tenian muy asumida, los bebés morían, los niños morían, las mujeres jóvenes morían, morir era más normal que vivir. Ahora, con tanto adelanto, en nuestro mundo se muere más bien poco, y claro, no andamos muy entrenados ;)
Publica un comentari a l'entrada