Quaderns de vacances: llaminadures d'estiu

Sortir al vespre de la feina, arribar a casa, descalçar-se, canviar-se de roba, sortir al pati on el pare hi fa l'hort, collir el tomàquet més perfecte, amanir-lo i sopar, tranquil·la ...

Quaderns de vacances: el pregadéu

Algú va dir de mi, una vegada, que jo era una feminista radical. Ho va dir en to pejoratiu, és clar, i n'hi ha que encara riuen ara. Perquè qualsevol semblança entre l'estereotip de la feminista radical i una servidora és pura coincidència. Però que hi farem! No tothom explica la mateixa pel·lícula quan surt alhora del mateix cinema i de la mateixa sala. En tot cas, em va fer pensar en el prototip de la feminista radical, la mantis religiosa i em vaig distreure retocant aquest dibuixet.

“Gairebé tots els exemples escolars de casaments caníbals s'han trobat en membres de l'orde de les mantis i, especialment, de la família de les mantis religioses.

Robert Burton cita una espècie que posseeix innat en el sistema nerviós del cap (no podem parlar de cervell en aquests animals) un mecanisme d'inhibició. És el més perfecte mecanisme de reflex condicionat conegut en el món animal. Funciona de manera segura mentre existeix, i impedeix que caigui l'esperma dels òrgans sexuals.

Quan aquest gangli nerviós deixa d'existir, o dit d'una forma força precisa, quan es talla el cap de l'animal, el comportament esquiu del pregadéu mascle es transforma en la capacitat per aparellar-se, de la mateixa manera que si un experimentador decapita l'animal amb una fulla d'afaitar com si la femella separa el cap del mascle d'una mossegada.

El procés detallat és el següent: quan el mascle descobreix a l'herba o en els matolls a una femella, al principi es queda rígid. Després amb uns moviments tan lents que només poden captar-se a càmera ràpida, s'atansa pel darrera i per l'esquerra a la femella. Qualsevol gest precipitat significa la mort immediata, i sense la menor possibilitat d'aparellar-se. La mantis religiosa és una caníbal insaciable.

Quan el mascle s'ha apropat prou a la femella, salta de sobte sobre d'ella. Un error de càlcul significa una mort segura. Encertar el salt equival al mateix, però passant per diverses etapes. Un cop el mascle està en posició de copular, la femella li arrenca el cap d'una mossegada. La part restant del cos del mascle, alliberada aleshores de la inhibició interior, duu a terme amb reaccions reflexes l'acte de la còpula. Un cop finalitzat l'acte, la femella devora al seu cònjuge tot sencer, sense ni tan sols deixar les ales”.

Traducció de les pàgines 141 i 142 del llibre La vida amorosa de los animales de Vitus B. Drôscher. Barcelona, Planeta, 1988,

No cal dir que d'ençà de la meva catalogació dins del tàxon de les mantis religioses, he observat una sospitosa tendència per part de la meva parella, a vestir-se de porter de hockey gel cada vegada que requereix de la meva atenció amatòria. Per què serà?

Disculpes

Avui el programa m'ha indicat que tenia 11 comentaris sense moderar que abans no havia tingut la delicadesa de notificar-me.

O sigui que us demano disculpes per no haver-los publicat abans. I gràcies pels comentaris. Em sap molt de greu.

Quaderns de vacances: Coses que abans fèiem els pobres ...

... amb naturalitat i que ara no fem “perquè no fa fi”.

1, 2, 3, respongueu una altra vegada:

• Cantar mentre regàvem el carrer.

• Cantar mentre escombràvem.

• Cantar mentre fregàvem els vidres.

• Cantar mentre rentàvem la roba.

• Dur una navalla per menjar fruita.

• Dur una navalla per tallar pa.

• Dur una navalla per tallar fuet.

• Dur una navalla per tallar un tomàquet a l'hort.

• Dur una navalla per tallar una ceba a l'hort.

• Menjar l'enciam amb els dits.

• Menjar les patates fregides amb els dits.

• Menjar les costelles a la brasa amb els dits.

• Menjar pollastre a l'ast amb els dits.

• Menjar la ceba amanida agafant-la amb un tros de pa.

• Berenar pa i plàtan.

• Berenar pa i raïm.

• Berenar pa i torrons de Xixona sobrants de Nadal.

• Pentinar-nos quan i on convingués.

• Dur una pinta a la butxaca (els homes).

• Retocar-nos el maquillatge (qui en porti) on sigui convenient amb un mirallet.

• Depilar-nos les celles mentre xerres amb unes amigues a l'autobús.

• Donar el pit al fill allà on t'enganxi.

• Seure a reposar en un pedrís (o en l'ampit d'un aparador en el seu defecte).

• Seure a fer-la petar en un pedrís.

• Anar a buscar caragols per fer una berenada.

• Sortir dissabte a la tarda amb la “rosca” feta pel diumenge

• ...

Mirant per la finestra VII

Estic mirant per la finestra i a la plaça de pedra, on hi ha l’església del meu poble, veig, sota l’ombra del mateix arbre quatre persones que parlen. Aparellades de dos en dos, hi tenim dues dones grans, ja passades la setantena i dos homes, sobre la quarantena, que duen cadascun d’ells un gos.

Les dones semblen enfadades, discuteixen entre elles per alguna cosa, probablement familiar. A les dones d’aquesta edat poques coses les fan enfurismar tant. En canvi els homes, aliens a la discussió de les dues àvies, parlen tranquil·lament, mentre un d’ells acaricia el seu gos i l’altre el manté, tranquil, lligat amb la corretja.

A les dones no les conec, als homes si. Un d’ells, camell de professió, és el que acaricia el seu gos, un clàssic “llepafigues” pelut i baladrer. L’altre, drogoaddicte i ex-presidiari, fins que hi torni, de professió, és el propietari d’en Llamp, l'altre gos.

El Llamp és un gos que viu al meu carrer, a la casa del drogoaddicte i la seva mare. Aquesta família prové d’Andalusia i mai els he sentit una paraula en català, excepte amb en Llamp. En Llamp és, podríem dir, un gos catalano-bordant i el català que fan servir, tant el drogoaddicte com sa mare. amb ell et deixa bocabadada, talment acabats de baixar de la Garrotxa.

En tot cas el Llamp és un gos amb molta personalitat. Al matí ja el veus que surt, tot sol, a “patrullar” pel poble. És un d’aquells gossos de pèl curt, marró clar, més aviats petits, semblant a un fox-terrier i amb molta mala baba. Es passeja per tot el poble, que no és pas petit, va d’un barri a l’altre i es baralla amb tots els gossos que pot. Ha de ser molt àgil o, com diuen per aquí, molt “puta”, perquè mai li veus una esgarrinxada.

Alguna vegada, l’ensopego quan arribo a casa a les dues de la tarda, aleshores va amunt i avall del carrer, tot nerviós, perquè baixa la mestressa, que la ve a buscar l’altre fill, el no drogoaddicte, per anar a dinar. Aleshores se m’encara i em fa un parell de lladrucs i jo sempre li dic el mateix: “passa, que t’engaltaré una coça!”, aleshores s’ho repensa i recula fins a la seva mestressa. Fet i fet és un joc de gallets el que ens duem en Llamp i jo, perquè ell no em mossegarà, per por de la coça i jo no li’n donaré pas, per por de la queixalada.

Les dues dones ja han reposat del sol, s’aixequen i marxen, encara donant-se tot d’explicacions irades. El camell i el drogoaddicte fan el mateix, cap a l’altra banda, ves a saber quins negocis es duen entre mans avui! i entretant jo aquí, escrivint ...

Avui estic "flower-power"

ja em disculpareu

Coses que passen ... a Tàrrega

L'Aranyó

El meu padrí Sidro (avi Isidre pels catalanocentrals) va néixer al castell de l’Aranyó. Els Vilardosa tenien aquest mal vici, néixer en castells, no pas perquè pertanyessin a alguna encimbellada família amb pedigrí, sinó per la seva feina: eren “mitgers” de castells.

Els castells de Lleida, en aquell moment i ara també, estaven la majoria deshabitats, la noblesa catalana ja feia temps que havia desaparegut fusionada amb la noblesa espanyola i vivia, majoritàriament, a la capital del imperio. Els “mitgers” eren famílies pageses que, literalment, anaven a mitges amb l’amo, o la mestressa, que en això els nobles sempre han estat més avançats.

Els pares del padrí Sidro conreaven les terres del castell de l’Aranyó, habitaven el castell i aportaven la mà d’obra, els arreus i la feina. A canvi, en treien la meitat de les collites i l’habitatge. El padrí Sidro va néixer al castell però, com què era un dels fills petits, es va fer anarquista, o comunista, o ... bé, sé que tenia tots els carnets dels sindicats: per si de cas, que aquells eren uns temps estranys i complexos.

En tot cas, la família va haver de marxar del castell quan el van heretar la família dels Pedrolo i hi van anar a viure un temps. Que això sol passar, tu conrees la terra i aguantes la hisenda, però l'amo és l'amo, encara que no hi sigui. Anys a venir, quan el padrí Sidro i la iaia Antònia, bruixa remeiera, vivien a Tàrrega, veien sovint en Manuel de Pedrolo, que vivia a l'aprop. El pare, aleshores un infant, el recorda passejant, cada dia:

• Qui és aquet home mare?

• Ui! Aquet home! Dixa’l, no li digos res, és estrany, escriu llibres!

Què passeu una bona revetlla!

Diumenge feia un dia fantàstic i com que no podia sortir amb la bicicleta, una vella lesió a l'espatlla m'estava fent la murga (oi que queda professional? ;P), vaig decidir anar a collir flor de sant Joan pels voltants de casa, que n'està ple. Cada any li faig un petit ram al meu amic Joan amb qui celebrem la revetlla. Sempre li regalo un ram de sempreviva, bé, un any li vaig regalar un cactus, aquell que en diuen el seient de la sogra, perquè així pensés en mi cada vegada que es punxés. De tota manera, la flor de sant Joan és senzilla, bonica i dura tot l'any.

Que passeu una bona revetlla i felicitats a tots els Joans i Joanes! I felicitats expresses a tots els "meus" Joans i Joanes!

Feliç solstici, que les bruixes us facin bons encanteris!

Paraules familiars

Li vaig regalar una paraula a en Jesús M. Tibau per a les seves Desdefinicions: “autoestimba”. Aquesta ha estat una d’aquelles paraules secretes de la família durant molt de temps, de quan tots quatre, pares i fills, anàvem per aquests Pirineus fantàstics carregats amb unes motxilles impossibles, roba, sacs, tendes, fogonets ... uns bons anys aquells, anys d’aprenentatge i de descoberta, d’espais i persones, sobretot de les més properes. Perquè el que més m’ha agradat de tenir fills ha estat descobrir quin tipus de persones serien. En tot cas el riure és essencial, des de la riallada grollera i estrepitosa, que fa enlairar els ocells a quilòmetres a la rodona, fins al comentari irònic, a voltes sarcàstic, en un joc de posta a punt dels engranatges del cervell. Son pare ensopega i gairebé cau, en un lloc pla, que és el que més sol passar. Els nois riuen i se’n fumen. El pare resta una mica ofès per l’actitud dels nois.

Ei! Nois! Calma! No us en fumeu del vostre pare, que té molta autoestimba.

I els ocells tornen a enlairar-se esverats per les riallades

Per què no m'agrada la poesia?

Sempre hi ha algú que sap escriure allò que tu estaves pensant. I és un goig que sigui així i que us ensopegueu en una llibreria, al Raval, de mans d'un amic i en un format irresistible per a mi: quadrat . Ell és la meva coartada.

Lilith, una altra

No podia ser d'altra manera que el mite de Lilith fos explorat per una artista com Kiki Smith. Cal veure'n els distints angles, així potser. Visitar l'autora al MOMA, també per aquí, i també una entrevista en castellà.

És important: passa'l!

L'Home dibuixat, al seu blog, ens ofereix el discurs de Juan Carlos Moreno Cabrera, lingüista, autor del llibre El nacionalismo lingüístico, una ideologia destructiva. Crec, honestament, que és un discurs important, sobretot pels catalano-parlants i, encara més, pels galaico-parlants i euskera-parlants. Tingueu paciència, és un pèl llarg, però molt interessant.

No us l'afegeixo, cliqueu aquí i entreu al blog de l'Home dibuixat.

CAMPIONS!!!!

A la foto la Clídice. Noti's que no tira en suspensió, eren temps on tot just es començava a fer servir.

La lliga més apreciada per mi és la de bàsquet. Com a filla i germana de jugadors. Havent-ne jugat i havent-me casat amb un jugador, i essent mare de dos jugadors més, la meva vida s'ha mogut enmig d'homes i dones alts, pilotes, cistelles, actes de partits, jugades, estratègies, entrenaments ... sempre a nivell amateur. El bàsquet és un esport que es va inventar un tal James Naismith, el 1892 i, al contrari del futbol o d'altres esports, aquest va néixer per a educar. L'esperit d'equip, la disciplina, l'autodisciplina, la igualtat, l'acceptació de les pròpies limitacions, l'esforç per a millorar i superar-se ... són algunes de les virtuts d'aquest esport a nivell amateur.

A nivell professional la cosa ja es desvirtua, si voleu, però per als que ens agrada, no hi ha res més emocionant que veure una final F.C. Barcelona-Tau Vitoria i que, a sobre, la guanyi el Barça!!!!

I doncs?

- Jo llegeixo molt!
- Ah si? I què llegeixes? Novel·la, assaig, poesia?
- No, jo llegeixo blogs.

Som un gènere? I si ho som, tenim subgèneres? Hem traslladat una realitat del paper a la Xarxa? Som una moda passatgera? L'impass entre el llibre i quelcom que podrà venir després? L'acte de llegir un blog és prou autèntic, estem llegint "de bo de bo"?

Primera feina fora de casa

Això de les feines és d’aquelles coses que poden resultar curioses, si més no pels que no “tenim carrera” i sempre hem anat una mica per lliure. En el meu cas, durant molts anys de la meva vida, vaig estar treballant per a la família, sona cosa nostra oi?, doncs gairebé. Això vol dir, exactament, treballar més hores, no tenir un contracte com els altres treballadors, o sigui: no tenir-ne cap, no tenir drets laborals, ni seguretat social, ni dret a l’atur i no poder justificar davant la resta del món que, efectivament, has estat treballant una pila d’anys. També comporta que siguis catalogada com “la filla del jefe”, l’enxufada i que, tant sí com sí, no puguis tenir relacions “normals” amb la resta de treballadors.

No és d’estranyar, doncs, que quan hagi pogut, hagi fugit de treballar amb la meva família. No sóc gens ambiciosa, m’agraden els diners perquè m’agrada gastar-los, però m’agrada, també, tenir límits a la meva esclavitud, per tant, sé molt bé fins on en vull guanyar.

Després hi va haver l’altre handicap: l’edat. Sempre resultava “massa jove” per als llocs de treball, això o que tenia un petit defecte: era una dona. Ja és mala sort, oi? Finalment, em vaig estrenar en una empresa que no era de la familia (pronunciar-ho amb el to maffiosi corresponent i els dits de la mà dreta fent una pinya): fer de dependenta en una llibreria-papereria de poble!

El somni de la meva vida, treballar tota sola envoltada de llibres! Què més podia demanar? Bé, podia haver demanat un contracte laboral, un salari decent i que l’home de la mestressa no em tirés els trastos, per la qual cosa havia de fer més driblings que el Messi, però res és perfecte. Tenia tota aquella filera de llibres i un munt d’hores pel davant sense ningú tocant la pera!

Me’n vaig fer un bon tip de llegir i, sobretot, vaig poder tenir al meu abast llibres que, d’una altra manera no hagués llegit mai: els best-sellers!, les novel·les romàntiques! Azucena, Jazmín ... la pornografia més autèntica que hagi llegit mai! Qué Apollinaire ni que niño muerto! Allò era pornografia de la dura! Mai vaig tornar a ser la mateixa, en aquesta feina vaig comprendre la diferència entre escriure i publicar, entre crear i vendre, i vaig començar a contemplar la crema de llibres com una opció plausible, fins i tot recomanable en certs casos.

El meu cap em va donar permís per endur-me’n a casa de llibres, sempre i quant tornessin en un estat decent i apte per a ser venuts. No és que fos bona persona, és que volia que anés a sopar amb ell. El que passa és que era molt desgraciat i ni així ho va aconseguir.

Recordo un dia que m’estava explicant un sopar de duro, jo estava a l’altra banda del mostrador, precaució necessària és clar, i me’n va dir una de molt grossa. Sense immutar-me vaig passar el cos pel damunt del mostrador i vaig mirar atentament el terra del voltant d’on era ell.

• Què busques? - Em digué.

• La bola, fantasma més que fantasma!

Vaig tenir clar que això no podia durar gaire més temps.

Sempre em fan riure ... i mira que fa anys!

Aleshores?

Res és el que sembla

"Existeix una diferència física entre les races blanca i negra que, segons la meva opinió, impedirà sempre que ambdues races convisquin en condicions d'igualtat social i política. I en la mesura que no poden viure d'aquesta manera, però han de romandre juntes, una ha d'ocupar la posició superior i l'altra la inferior, i jo, com qualsevol altre home, prefereixo que aquesta posició superior sigui assignada a la raça blanca.
(...)

La igualtat dels negres! Ximpleries! Fins quan (...) seguiran existint murris per vendre, i necis per creure-s'ho, un exemple de demagògia tan barata com aquesta?"

Abraham Lincoln, citat a G. Sinkler (1972), The racial attitudes of American presidents from Abraham Lincoln to Theodore Roosevelt. Nova York. Doubleday Anchor Books. Pàg. 47.

La cultura i d'on surten les misses

Avui m'he examinat d'Economia de la Cultura i el Lleure, que és una d'aquestes fantàstiques (o fantasioses) optatives que ens oferta la UOC als d'Humanitats. Com què em guanyo la vida fent balanços i impostos a les empreses que ho requereixen, dit d'una altra manera: com que sóc mercenària de la cosa, l'assignatura no m'ha semblat gaire complicada. O sigui que imagino que aprovaré la validació, que és un d'aquests altres invents fantàstics (ara sí) de la UOC. En tot cas, vaig agafar aquesta optativa per veure si podria aprendre alguna cosa més sobre la gestió pública, ja que, ara com ara, encara tinc la pretensió d'accedir al govern de la meva població.

Malauradament no he après res de nou. L'assignatura és un compendi de comptabilitat vista a vol d'avió, història de l'economia vista a vol de satèl·lit i metodologia sociològica vista des d'Andròmeda. Només m'ha servit, això sí, per a constatar que la majoria dels mortals (llegeixis funcionaris i artistes varis), viuen a can Teletubbie de dalt i encara no s'han assabentat que si et vols guanyar la vida fent putxinel·lis, o poses el platet o has de fer com qualsevol dels altres que existim, malgrat no arribar a la categoria d'humans.

Sí, senyores i senyors, als debats encara hi surten les ànimes càndides i despistades que els costa entendre que, en el nostre sistema, una empresa privada no té obligació de donar diners a la cultura i que els costa entendre, també, que si la cultura es finançada íntegrament pels poders públics, corre el perill de ser el fruit d'un comissariat polític. Abans què ningú m'etiqueti de neo-liberal, neo-con o neo-elquefacifalta, vull aclarir que no estic dient el que penso, sinó constatant el que veig.

Així doncs, la cultura és un bé de consum, o sigui que desenganyin-se senyores i senyors, per molt artistes anti-sistema que siguin, si en reben un ral, el carruatge es converteix en carabassa.

Titella

Curriculum vitae

Parlant amb la meva amiga Glòria li dic que he de refer el meu curriculum vitae. Ella, que té un sentit de l'humor una mica aspre, com jo, em diu que més em valdria fer el meu “cagarrículum vitae” amb la merda de feines que ens veiem obligades a fer. I potser té raó, no entenc perquè he de posar tanta xorrada i tant d'eufemisme per acabar sent: “aquella que fa els números”, “la nena del despatx” (que ja es delicte a la meva edat) o, senzillament, la “xupatintes”. O sigui que assajo un nou tipus de curriculum:

Curriculum vitae

Vaig néixer

Volia ser cow-boy

Volia ser astronauta

Volia ser cantant de rock o de copla

Volia no ser res

Volia estudiar psicologia

El meu pare no ho volia

Volia que estudiés dret com ell

Em vaig asseure i no vaig estudiar res

Vaig fer de recepcionista pel pare

Vaig fer de secretària del pare

Vaig veure com el pare ho perdia tot, tot i tot

Vaig casar-me

Vaig fer de dependenta d’una llibreria

Vaig tenir fills

Vaig plegar

Vaig fer de mare

El pare em va enviar un s.o.s.

Vaig fer de comptable del pare

Vaig veure com el pare tornava a perdre-ho tot (només una vegada)

Vaig fer de comptable en una immobiliària

Corria perill d’acabar en una cuneta

Vaig fugir

Vaig anar a fer ràdio

En vaig fer

En faig

Ni un ral

Vaig treballar en una associació d’empresaris

A internacional

Em van prometre un sou

No em van pagar

Vaig fugir

Primer vaig passar pel sindicat

Vaig acabar cobrant

Vaig treballar en una constructora

Vaig fugir

Ara faig de comptable de vint empreses

Fugiré

Només m’encurioseix saber: quan?

Nota bene pels freudians: tinc mare i no tinc cap problema d'enamorament cap el meu pare, que estan tots dos la mar de bé aquí, a casona, amb la meva família. Senzillament és que el meu pare ha estat el meu cap de feina durant bona part de la meva existència, fins que el vaig engegar a dida i vaig decidir que preferia odiar a gent de fora de casa, així, quan tornava a casa ho feia amb més alegria.

Selectivitat

Ahir vaig tenir a les mans els exàmens de selectivitat de català, castellà i anglès. El meu fill petit i la seva xicota se n'examinaven. Bé, tenen raó, era molt més difícil el de català que el de castellà, però no pas tant per la dificultat, que també, sinó per la poca claredat en les preguntes. Semblava més un examen per a estudiants de filologia.

A quines directrius obeeix això? Se'n poden fer moltes hipòtesis, a quina més descabellada:

1. Una conxorxa per a fer més antipàtic el català als alumnes i que, definitivament, abracin amorsament la llengua del "imperio".

2. Una decisió política per tal de demostrar, a la resta de l'estat, que aquí sí que es treuen bones notes en castellà.

3. Els catedràtics de català s'han cregut que aquesta llengua s'aprèn i s'estudia al batxillerat.

4. Les universitats estan massa plenes, cal suspendre gent. Encara que si fos aquesta ja podrien fer-ho tot difícil, i no sempre carregar-se-la el mateix desgraciat: el català.

En tot cas fa riure que posin l'examen de català que vaig veure a uns alumnes que, quan els entrevisten per la TV a la sortida de l'examen, no saben ni parlar-lo. I, a sobre, tenen el nivell C!!

Com diríem, si ens examinéssim de castellà: "Apaga y vámonos!"

Bernhard

Lluís Homar a L'home de Teatre

L'absurda mort de David Carradine, que mira que no hi ha pitjor manera de fer el ridícul que morir de forma absolutament ridícula, i la primera notícia que en vaig rebre: suïcidi, i la lectura de l'embranzida de la ultra-dreta racista i xenòfoba a alguns països d'aquesta il·lusòria Europa, em fan pensar en el meu admirat Thomas Bernhard.

Què hi té a veure? Honestament, no ho sé massa bé, però fa dos dies que només hi penso. Són paraules: suïcidi, ultra-dreta, Europa, que m'hi menen. Va passant la realitat, els titulars, les imatges d'això i d'allò i, com un mantram, em ve: "Bernhard, Bernhard, Bernhard ..." Penso en algunes frases d'una ja famosa entrevista que li van fer, penso en la seva mort, en allò que deia i en com ho deia.

No vaig conèixer Bernhard fins fa uns quatre anys i va ser, com no, el meu estimat amic Jordi, el qual m'obligà a llegir-lo. Ell, en Jordi, que viu a Barcelona i no para d'anar a teatre, va assistir a la representació que feu en Lluís Homar de l'obra L'Home de teatre, em va comprar el llibre, me'l regalà i em digué: "Té, et presento el mal".

En tot cas només puc dir que, a partir d'aleshores, no he parat de llegir aquest autor i rellegir-lo, i que m'ha mostrat com aquesta Europa mitificada en el nostre imaginari, una Europa rica, neta i perfecta, no és més que un miratge, fruit de la ceguesa d'aquell que no hi vol veure. I penso que aquesta nostra caduca, patètica, egòtica i pretenciosa Europa, no és res més que un perllongament de la seva fada, ridícula i nazi Àustria.

Algun fragment de l'entrevista:

"[...] No se trata forzosamente de que se quiera seguir viviendo. Pero uno tampoco quiere pegarse untiro, o colgarse. A uno eso le parece feo, y desagradable. Entonces sólo quedan los libros. Se precipitan sobre uno con todos los horrores que en ellos se pueden escribir. Pero de puertas afuera se sigue viviendo como si nada, para evitar que el entorno, que siempre está al acecho de nuestras debilidades, nos devore. Por poco que uno las deje aflorar, abusará de nosotros y nos sumergirá en un mar de hipocresía. Entonces la hipocresía se llama compasión. Es la definición más bella de la hipocresía.

[...] Siempre se tienen muchas ideas: hacerse monje, ferroviario, o leñador, quizá. Pertenecer a la gente muy sencilla. Lo que evidentemente es un error, porque uno no pertenece a ella. Cuando uno es como yo, no puede convertirse en monje o en ferroviario, claro está.

[...] Soy de la opinión que todos los países y todas las religiones, a la que se los conoce de cerca, son igual de horribles. Con el tiempo se descubre que la estructura es en todas partes la misma, tanto en las dictaduras como en las democracias; en el fondo, para el individuo son igual de horribles. Por lo menos vistas de cerca. [...] las alabanzas son tan siniestras, falsas, hipócritas y egoístas como los insultos.

[...] La vida es maravillosa, pero lo más maravilloso es pensar que tiene fin."

I de Plaça dels Herois:

"... avui el món és ja pura destrucció
tot plegat d'una lletgesa insuportable
vagis allà on vagis
el món d'avui és tot ell un món lleig
i ple d'estupidesa d'un cap a l'altre
tot degradat miris allà on miris
tot abandonat miris allà on miris
más valdria no despertar-se ja mai mes
durant els últims cinquanta anys els qui governen
ho han destruït tot
i ja no hi ha qui ho arregli
els arquitectes ho han destruït tot
amb la seva estupidesa
els intel·lectuals ho han destruït tot
amb la seva estupidesa
el poble ho ha destruït tot
amb la seva estupidesa

els partits i l'Església

ho han destruït tot amb la seva estupidesa
que ha estat sempre una estupidesa abjecta
i l'estupidesa austríaca és absolutament repulsiva ..."

BERNHARD, Thomas. Plaça dels Herois. Barcelona, 2000. Ed. Proa. (pàgina 109)

Ladònia

Com que estic ben entrenada en això de ser d'un país inexistent, ja fa uns quants anys que també sóc ciutadana de Ladònia, la república monàrquica de la costa sueca creada per Lars Vilks, artista suec amenaçat de mort per terroristes vinculats a Al Qaeda, per unes caricatures que va fer del profeta Mahoma. (No em puc imaginar, per molt que ho intenti, al Vaticà posant preu al cap del meu admirat J.L. Martín de El Jueves, pel seu Dios, i mira que en sóc poc de catòlica) .

Els ciutadans ladonesos o ladonians, que no ho tinc massa clar això, ho som a partir del moment que declarem voler-ne ser, això si, cal certificar alguna habilitat. En el meu cas, vaig assolir la ciutadania ladonesa o ladoniana gràcies a saber fer titelles amb els ossos de l'espinada d'un xai. També podem decidir accedir a la noblesa, però compte! això és pagant! I, per cert, tenim la guerra declarada a Suècia, els Estats Units i San Marino. No em pregunteu perquè, però sembla important així, no?

Campions!!!

L'Usap de Perpinyà, després de 54 anys, ha tornat a guanyar la lliga francesa de rugbi!!! Felicitats!!!

Jornada de reflexió?

El company em desperta amb música. Tot i que ahir va caure tota l'aigua del món avui el cel lluu esplèndid, fa sol, els núvols són de cotó-fluix i la brisa convida a sortir fora. Esmorzar i bicicleta. Bosc, vinyes, oliveres, sentors d'herbes i terra roja mullada. Bassals, fang, cursa i rialles.

Reflexioneu germans i germanes, reflexioneu ... i ja m'ho explicareu!! ;P

El triplet ...

Té, mira, plovisqueja i repassant vídeos ...



Bon cap de setmana!

Quadres per a una exposició

• Ei Vasili! Vaig anar l'altre dia a veure la teva exposició.

• Ei Clidice! Si? I què? Et va agradar?

• Sí, força, sobretot un quadre em va fer molt feliç.

• Caram! Només un?

• Bé, la resta em van agradar, però un em va fer feliç.

• I quin és?

• Petits plaers, em penso que es deia.

• Ah! si, és clar.

• Ja ho saps, m'agraden els colors molt forts.

• Si vols, a casa en tinc més, són una sèrie.

• I com és que no els vas exposar?

• Dona!, la sala no donava per més i tampoc volia atapeïr-ho de colors vius, ara estic treballant en una altra línia.

• Ah! doncs vaja, em sap greu, aquell era fantàstic!

• Vols veure els altres? Els tinc a l'estudi.

[Càlcul estadístic ràpid: serà més poderós el seu Narcís artista o el seu Narcís mascle? Si, hi aniré, el Narcís pintor és molt poderós, a més la llei de la dinàmica m'afavoreix en cas de col·lisió, no te mitja hòstia vaja. Noteu el meu posat un pèl camorrista fruit d'haver crescut als carrers d'un barri obrer com a cap d'una colla de xicots, o potser es van passar amb la testosterona als pots Bokanowski, chi lo sa.]

• D'acord, però només cinc minuts que sinó em tanquen a la botiga.

...

• Realment són fantàstics aquests quadres, em sento realment feliç contemplant-los.

• Compra-me'n un doncs.

• Comprar?

• Si, és clar, estan a la venda.

• Regala-me'n un.

• Jo pinto per vendre'ls.

• Te'l canvio per un conte.

• I què més! Que jo m'hi guanyo la vida amb això!

• Ah! bé, era per això, doncs t'ho canvio per un balanç, o per una declaració d'IVA.

• Com ets! Que sóc pintor! No hi ha calers, no hi ha quadre.

• Llàstima! Em feien realment feliç. Adéu.

• Adéu, barruda!

• Jo també t'estimo!

Suprematisme

Quadrat negre (1913). Kazimir Malévich

El professor ens va presentar aquest quadre i ens va preguntar: "Això, és art?". Jo vaig callar, perquè ja l'havia vist a la Pedrera mesos abans i m'havia enfrontat a aquesta mateixa pregunta tota sola. El cas és que algun temps després, al Guggenheim de Bilbao, vaig coincidir amb una exposició de pintors russos i vaig saber que sí, que era art i que, a més, m'agradava molt Malévich. Ho dic per si algú en té algun quadre i està considerant l'opció de llençar-lo al contenidor, que sàpiga que puc ser una bona mare adoptiva per a qualsevol obra d'aquest autor.

Curiositat

Això de tenir un comptador a la pàgina és font de situacions ben curioses. Aquesta setmana dedueixo que al programa d'estudis d'alguns estats dels EEUU hi deu tocar el meu admirat quadre de Jan van Eyck, El casament d'Arnolfini, perquè he rebut unes quantes visites directament a aquest post. No sé pas que han pogut entendre d'un post en català des d'El Paso, Saint Louis, Springfield (serà el dels Simpson?), Mount Sinai, Wilmington o Brookfield, en tot cas benvinguts, passeu passeu, com si fossiu a casa vostra. E si non è vero ...

Lilith

Lilith (1892), per John Collier
El mite de la dona com a font de tots els mals:
Lilith, Eva i Pandora
Isabel Quadrat Arasa

Sobre la felicitat (i2)

Abans que res, gràcies pels comentaris, són el bloc, el que em permet no estar udolant al vent, que és una imatge molt romàntica però terriblement frustrant per a una dona romana com jo. :)

12 comentaris:

Eduard ha dit...

La citació que aportes, a mi, em suggereix altres reflexions. Diríem que relatives al fet de la insatisfacció o la desgràcia com a font de la necessitat d'escriure -reflexions que algun dia em duran a publicar el llibre "Més escriure i menys Prozac"-.

Les teves reflexions (sempre interessantíssimes, per cert, dit sigui sense ànim de fer-te la pilota, sinó per pur amor a la justícia), en canvi, les veig en el terreny - que tant m'ocupa i em preocupa- de la concepció de l'escriptor com a professional. Em resulta evident que vols, pots i saps esciure, i que ho publiquis en un format o altre és indiferent. Bé, ara ja he reunit prou material per a un nou post, sobre la gratuïtat. M'hi poso...

Eduard, gràcies pels elogis i això que no som parents. :) Un dels motius pels que he fet el text és perquè compartim aquesta curiositat? angúnia? sobre l'acte d'escriure i l'escriptor. És un professional? Ho ha de ser? Cal que ho sigui? Al professionalitzar-se l'artista es perd l'art? Si quelcom és gratuït es banalitza? Com sempre, són millors les preguntes que les respostes. Com has fet tu en el teu post.

Jesús M. Tibau ha dit...

escriure no arriba a ser un plaer fins que no en tens cert domini (cosa que no arriba mai del tot).

Per ami és gairebé una necessitat, i quan passen setmanes sense haver escrit res (em refereixo a escriure contres), ho noto.

D'altra banda, el tòpic que per a escriure no pots ser feliç, que l'escriptor ha d'estar enmig d'un gran sofriment, és llegenda

Jesús, tinc la sensació que en aquest nostre petit món blocaire la majoria ens “escrivim al damunt”. Tu, però, com d'altres has fet el salt a la publicació. Podríem dir que hi ha escriptors i escriptors publicats. I si, la llegenda de l'escriptor maleït s'ha instal·lat en el nostre imaginari d'una forma tan intensa que és difícil evadir-se'n. Vivim de vells paradigmes.

kweilan ha dit...

A mi m'agrada escriure i m'ho passo molt bé malgrat sé que no ho faig molt bé. Però també faig altre activitats, esport per exemple, en què tampoc sóc res de l'altre món però en gaudeixo. Em passa el mateix escrivint.

L'autoconsum no està penat kweilan, no hi pateixis :P jo també ho faig per gaudi, bé, excepte treballar, la resta ho faig per gaudi. I, ben pensat, treballar també, perquè em cal la pasta per gaudir :D

F.Puigcarbó ha dit...

escriure es una necessitat, sias feliç o no, si és que algù pot arribar a ser totalment feliç, si no és així és que no ets veritablement escriptor...

Tant de bo sigui per necessitat i no per taradura Francesc :D em treus un pes de sobre.

Ferran ha dit...

Però perquè no t'escau, ser escriptora, si ho fas manifestament bé? Si fins i tot escrius guions! Què és el que no t'atrau, d'escriure (una novel·la)?

PS: Hi havia majordom, a la teva història? Era ell, l'assassí??

Sé que ningú vomitarà llegint-me Ferran, però no ho faig prou bé. Falta alguna cosa, però no em causa cap desassossec. I no, no hi havia majordom. Ara que no ens sent ningú, crec que era la sogra. De tota manera no em facis cabal, un cop tenen relleu els personatges, costa molt que facin el que tu vols, t'has de quadrar a vegades. ;P

Gatot ha dit...

buffff.... Clidice... m'ha esgotat mentalment la descripció de la feinada de la novel·la... jo, de jovenet vaig tenir alguna al·lucinació de voler "ser" escriptor; per sort per mi, pels possibles verificadors dels escrits i per no gaire ningú més perquè mai m'haurien publicat... vaig abandonar la idea.

Diuen que els escriptors de "veritat" treballen molt... i jo, què vols que et digui... que sempre he vist el treball com un càstig? potser si... perquè quan he fet coses que m'han agradat, sempre han acabat sent negocis romàntics (dels de perdre-hi diners, vull dir...)

jo trobo que la felicitat menuda sí que es pot trobar escrivint... no ho fem cada dia o quan podem als blogs? no ens encenta un somriure de plaer llegir el que altres escriuen... o llegir els comentaris que ens deixen...?

i posats a demanar... no podries transcriure capítols de la negra al teu altre blog?

m'agrada com escrius, nena... i també comuniques aquí, eh?

Tots tenim una novel·la en algun calaix Gatot. Aquí morim tots del mateix mal: volem explicar, ser vistos. Si us plau, els freudians ja poden començar a passar. ;P gràcies pels elogis, i sí, el que més m'agrada és comunicar, de forma bi-direccional. Per això són més importants els comentaris que els textos.

Lluís Bosch ha dit...

Ens podríem limitar a les paraules de Rilke: (degudament trasncrites) escriu quan no tinguis cap alternativa.

Puf Lluís! Això és una càrrega de profunditat. No conec prou Rilke. I m'encantaria saber més coses d'aquest acte de fugida o rebel·lia. No queda res més ergo escric?

mina. ha dit...

També s'hi escriu, els guions, però s'hi fa quelcom més interessant per a mi: comunicar.Em sembla que et refereixes a la immediatesa, no a la comunicació. És?
Si està ben fet, el que està escrit als llibres no "comunica"? A tot estirar ho fa de manera més discreta i lenta. I ja ha de ser així.

Els meus sentits (molt personals) de la vergonya i el ridícul fan que em posicioni en contra de les facetes romanticoides de l'escriptura. Començant per l'afirmació estripada de Rilke. Tampoc crec que tot siguin flors i violes: qualsevol feina, sigui escriure sigui vendre pa, executada per un perfeccionista patològic pot comportar molt sofriment. Va per tu, Tibau.

Si, mina, el llibre comunica ... en un sol sentit. L'escriptor no rep cap input més enllà dels afalacs, les crítiques ferotges i el xec de l'editora quan s'escau. L'escriptor perd l'ocasió del diàleg, per a mi, la font de tot creixement personal. Li cal llegir allò que altres han escrit, per a dialogar amb sí mateix i poder donar quelcom de si mateix. Aquest procés, adequat en temps pretèrits, ara queda una mica fora del món real, accelerat fins a límits encara no ben explorats. Hi ha molts escriptors avui dia que no han publicat res en paper, i que llegir els seus textos és gairebé impossible o força complex, per una raó de canvi en el llenguatge. L'hipertext s'està imposant i la norma subjecte + verb + predicat desapareix, es dilueix. Aquest nostre llenguatge comença a ser llatí. Tu, per exemple, moltes vegades ja l'utilitzes al teu bloc, ja l'escrius. Jo no m'he tirat de cap a la piscina. Serà l'edat.

SM ha dit...

Ho trobo encertat: si no t'ho passes bé escrivint no val la pena. Ni que escriguis com els àngels. Com ja ha dit algú aquí, escrivim perquè ho necessitem. Forçar-se no serveix de res.

Ara, és una pena que ens quedem sense saber què passa a la teva novel·la!

Naaaaa Salvador, jo sóc lectora. La veritat és que m'ho vaig passar bé, però no sabia veure-li la gràcia. Ho vaig deixar córrer quan me'n vaig adonar que amb l'acte d'escriure no n'hi havia prou. Que després calia fer tot allò que heu fet vosaltres i que a mi em fa una mandra terrible: passejar-me per les editorials, presentar-me a premis ... No, jo no sóc d'eixe món. No el critico, me'n guardaré prou, però no em ve de gust. I jo, si puc, només faig les coses que em vénen de gust :)

pere ha dit...

Volia fer un comentari llarg, però no diria res que no pugui dir amb dues paraules: Ets escriptora.

Que s'hagi de revisar el concepte d'escriptor/a o que ara ens embranquem en una discussió sobre el gèneres literaris, ho deixarem per un altre dia.

Aquí és on, definitivament, volia anar a parar pere. Gràcies. Sóc escriptora perquè publico? o sóc escriptora perquè, a vegades, puc compondre alguna frase coherent? Sóc escriptora perquè em llegeixen?, ho sóc perquè tinc res a dir i ho faig? Sóc escriptora si no tinc res en paper? Són els blocs un gènere? Són un nou gènere? O són les escorrialles digitals d'algun altre gènere? Són hipertext? Quin és el nou llenguatge? Quines són les noves convencions de la comunicació d'idees entre persones?

A.F. ha dit...

Clídice, d'acord amb la Mina i la immediatesa de la comunicació, entès com el que tu volies. M'encanta com expliques que després de muntar tot el mecano argumental i redactar el text, el resultat tampoc era el que s'esperava, se t'escapava alguna cosa transcendental, però vas tenir la lucidesa de deixar-ho córrer. Més del que poden dir molts! Que "costi" escriure és irrellevant, depèn de cadascú, del talent i de l'esforç: però el que val és el que s'acaba. Si una novel·la és bona, que l'autor l'hagi escrit en un mes cantant o en deu anys patint és secundari. Jo crec que la psicologia (neurosi) i la sociologia (desclassament) ofereixen enfocaments més productius al fenomen de l'escriptor. Hi ha molts matisos, és molt més que ser inèdit/publicat: quan escrius i no et publiquen, et penses que publicar ha de ser la reòstia. Però et publiquen (a mi m'han publicat, no-ficció), i vens poc, però més del que tocaria si només compressin parents i amics, i no passa res. El normal és que la majoria dels llibres publicats passin sense pena ni glòria. Normal: per pura estadística. Però les editorials amaguen xifres, etc.

Aquesta Antoni és una qüestió que vaig endevinar que em frustraria del tot. Vaig veure que per a ser escriptora havia de creure-m'ho talment una religió, una feina, una forma de vida. I no és que em vulgui posar transcendent de llauna, però cullera! només tinc una vida! i no en tinc prou amb escriure. Per a mi no té cap significat arribar al final i dir: sóc! Ja ho sé que sóc, el meu ego té una salut de ferro. Jo vull arribar al final i fer un somriure mig burleta, mig evocador, que sembli que vulgui dir alguna cosa i ... deixar-ho córrer.

Fina ha dit...

Doncs si així ets feliç...sigues feliç, que la vida són dos dies!.

Sobre la felicitat (a la menuda, és clar)

La mina en el seu bloc, El cometa diplomàtic, excel·lent d'altra banda, ens fa avinent una frase de Joan Daniel Bezsonoff: 'Quan sigui feliç deixaré d'escriure'. Això em provoca la següent reflexió.

Llegeixo amb admiració alguns blocs on l'autor o l'autora expressen la seva decisió de dedicar-se a escriure. Crec que tenir clar allò que hom (o dona) vol ser, és important i una demostració de caràcter. I jo me n'adono que també ho tinc decidit: NO seré escriptora. No en vull ser, no m'escau, no m'interessa i, perquè no reconèixer-ho, mai no en sabré prou.

Aprofitant un període d'atur forçós, ara fa uns anys, vaig decidir fer una novel·la de lladres i serenos, amb un assassinat, uns personatges relacionats amb la víctima, una germana que es veia abocada a fer de detectiu, els mossos, per suposat ... Vaig passar dies i dies treballant-la durant una mitjana de quatre hores diàries. Vaig localitzar el lloc dels fets, vaig procurar habitatge i ciutat a tots els protagonistes, em vaig fer un calendari de tot allò que havia de passar, un munt de croquis, plànols d'algunes de les cases, personalitats, feines, motivacions, coartades ...

Com que n'he llegit moltes de novel·les de gènere negre i no volia embolicar-me, vaig decidir un esquema de treball molt estricte i clar. No es tractava tan de gaudir de l'escriptura com de sortir-se'n. Demostrar-me a mi mateixa si podia i si en sabia prou. La qüestió era més d'ofici que no pas una pretensió de fer caure de cul la humanitat amb el meu art. Per tant, ni em vaig comprar una boina, ni em vaig sentir incompresa, ni em vaig abocar a la beguda, ni a les drogues, era un mer assaig, una prova per veure si era allò, justament, el que més m'abellia.

La novel·la va anar progressant, els personatges creixien i prenien volada, les situacions s'anaven convertint en versemblants, tot semblava anar sobre rodes. Aleshores vaig decidir que ja era hora de rebre l'opinió del públic.

Evidentment, el meu pare i la meva mare van ser els primers i els va encantar, cosa estranya hagués estat el contrari. També li va encantar al meu company, més li valia. La meva germana, amb més criteri també en va estar contenta, tot i fer-ne un parell d'excepcions. La vaig deixar llegir a una amiga que deia que volia ser escriptora, i amb la qual havíem escrit un llibre a quatre mans quan teníem deu anys. El llibre, el que havíem, no escrit sinó més aviat perpetrat amb la meva amiga, era una espècie d'engendre infumable de dues “huerfanitas”, perfectament adequat a la nostra vida en una escola de monges. No fa pas massa temps vaig trobar-lo per casa i li vaig regalar.

Bé, feta la digressió inevitable, l'amiga em va tornar el manuscrit amb el següent missatge: “estic molt enfadada amb tu perquè fas, amb facilitat, allò que sempre he volgut fer i mai he aconseguit”.

Semblava que anàvem bé. Per això mateix ja no vaig escriure ni una sola línia més. Amb això vaig aconseguir diverses coses:

1. Emprenyar tothom que es van quedar sense saber qui era l'assassí.

2. Acceptar que sí, que podia escriure raonablement bé, però no suficientment bé.

3. Avorrir-me'n aviat i veure que allò que em podria proporcionar l'escriptura era tan poc interessant, per a mi, que no valia la pena l'esforç.

I no vull dir res més que, per a mi, tot l'afany, tota l'angúnia, tot el patiment abocat a uns quants fulls no em donaven cap satisfacció, que a mi el que m'agrada és llegir i debatre. Així que me'n vaig anar a fer ràdio. També s'hi escriu, els guions, però s'hi fa quelcom més interessant per a mi: comunicar.

Ara, de ràdio, en faig poca tot i que espero poder dedicar-m'hi més temps ben aviat. En aquests moments estic en una feina d'aquelles en les “que et paguen” i que em permet oblidar-me'n en el mateix instant que en surto per la porta. Estudio, pujo (i baixo) muntanyes, faig política municipal, tinc aquest bloc que em permet comunicar-me de forma força satisfactòria i, sobretot, no sóc escriptora. I això, em fa feliç.