Ahir va haver la famosa "apagada digital" i nosaltres vam avisar a l'antenista el divendres. No en coneixíem cap i vam anar a una botiga d'electrodomèstics de la població a demanar-los que ens en recomanessin un. En un full de paper em van anotar un nom i un número: "Mario, 677 .. .. .."
Vaig trucar en Mario, rumiant si el coneixeria, no oblidem que, malgrat els vint-i-dos o vint-i-tres mil habitants, això encara és un poble. De seguida vaig veure que no, per l'accent era estranger, més encara, per l'accent era europeu.
En Mario em va dir que vindria ahir, com així va ser. El que em va semblar absolutament desagradable de mi mateixa, va ser que l'origen d'en Mario em tenia més preocupada del que hauria estat correcte.
Normalment sempre m'interessa d'on ve la gent, m'interessen les seves llengües, jugar a endevinar orígens per l'accent, per quines consonants tenen dificultats. Però me'n vaig adonar que la meva preocupació anava una mica més enllà d'aquest joc: en Mario havia d'entrar a casa meva.
Va ser puntual, quan vaig obrir la porta hi havia l'antenista i un company. Automàticament el meu cervell va classificar: Europa de l'Est per l'aspecte i, pel nom, segurament Romania.
En Mario va ser simpàtic i amable, correcte, sense excessos ni familiaritats. Tot un professional. El seu ajudant no va dir ni piu, a part del bon dia i l'adéu, tampoc calia.
Els vaig acompanyar per casa mirant les preses de televisió i els vaig dur dalt del terrat perquè canviessin l'antena. Quan vaig seure al davant de l'ordinador per estudiar una estona, de sobte, em vaig sentir culpable.
Em vaig sentir doblement culpable. D'una banda vaig pensar: "acabes d'ensenyar-los la casa i els has deixat sols" i de l'altra vaig pensar: "acabes de pensar una indignitat només perquè són romanesos".
Aleshores em vaig posar a escriure aquest text, per avui, és clar, que ahir ja havia publicat.
Per què vaig tenir por i per què vaig sospitar automàticament al davant d'un accent de l'Europa de l'Est?
Ahir mateix, al matí, m'havia despertat com sempre amb la ràdio. Odio fer-ho, però al meu company li agrada. Em sembla que vaig escoltar com deu vegades la notícia que els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Civil havien desarticulat una banda de l'Europa de l'Est que es dedicava a robar per la nostra terra. La setmana passada van robar-li la bossa de mà a la nostra veïna, al davant de casa, pel medi de l'estrebada. També van robar en una casa a punta de pistola.
El cas és que cada dia del món rebem constantment notícies d'aquest estil. Morts, robatoris, violència de tot tipus i condició i acabes trobant normal pensar que, si l'antenista és romanès i es passeja per casa teva, ho fa per saber com podrà entrar-hi a robar.
Després penses: "poca-solta! i què vols que robi?" i ja no et fa tanta angúnia. Però acabes de descobrir que sota la capa de modernitat, solidaritat i progressisme, hi dorm una dona normaleta que té por quan, dia a dia i per tot arreu, li'n fan tenir.
I, la veritat, no m'agrada, no m'agrada gens. Encara que hàgim canviat l'antena, potser el millor serà no mirar la televisió, ni escoltar la ràdio, perquè jo no vull passar-me la vida malfiant-me de ningú i menys d'algú que se la passa treballant per guanyar-se la vida.
Vaig trucar en Mario, rumiant si el coneixeria, no oblidem que, malgrat els vint-i-dos o vint-i-tres mil habitants, això encara és un poble. De seguida vaig veure que no, per l'accent era estranger, més encara, per l'accent era europeu.
En Mario em va dir que vindria ahir, com així va ser. El que em va semblar absolutament desagradable de mi mateixa, va ser que l'origen d'en Mario em tenia més preocupada del que hauria estat correcte.
Normalment sempre m'interessa d'on ve la gent, m'interessen les seves llengües, jugar a endevinar orígens per l'accent, per quines consonants tenen dificultats. Però me'n vaig adonar que la meva preocupació anava una mica més enllà d'aquest joc: en Mario havia d'entrar a casa meva.
Va ser puntual, quan vaig obrir la porta hi havia l'antenista i un company. Automàticament el meu cervell va classificar: Europa de l'Est per l'aspecte i, pel nom, segurament Romania.
En Mario va ser simpàtic i amable, correcte, sense excessos ni familiaritats. Tot un professional. El seu ajudant no va dir ni piu, a part del bon dia i l'adéu, tampoc calia.
Els vaig acompanyar per casa mirant les preses de televisió i els vaig dur dalt del terrat perquè canviessin l'antena. Quan vaig seure al davant de l'ordinador per estudiar una estona, de sobte, em vaig sentir culpable.
Em vaig sentir doblement culpable. D'una banda vaig pensar: "acabes d'ensenyar-los la casa i els has deixat sols" i de l'altra vaig pensar: "acabes de pensar una indignitat només perquè són romanesos".
Aleshores em vaig posar a escriure aquest text, per avui, és clar, que ahir ja havia publicat.
Per què vaig tenir por i per què vaig sospitar automàticament al davant d'un accent de l'Europa de l'Est?
Ahir mateix, al matí, m'havia despertat com sempre amb la ràdio. Odio fer-ho, però al meu company li agrada. Em sembla que vaig escoltar com deu vegades la notícia que els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Civil havien desarticulat una banda de l'Europa de l'Est que es dedicava a robar per la nostra terra. La setmana passada van robar-li la bossa de mà a la nostra veïna, al davant de casa, pel medi de l'estrebada. També van robar en una casa a punta de pistola.
El cas és que cada dia del món rebem constantment notícies d'aquest estil. Morts, robatoris, violència de tot tipus i condició i acabes trobant normal pensar que, si l'antenista és romanès i es passeja per casa teva, ho fa per saber com podrà entrar-hi a robar.
Després penses: "poca-solta! i què vols que robi?" i ja no et fa tanta angúnia. Però acabes de descobrir que sota la capa de modernitat, solidaritat i progressisme, hi dorm una dona normaleta que té por quan, dia a dia i per tot arreu, li'n fan tenir.
I, la veritat, no m'agrada, no m'agrada gens. Encara que hàgim canviat l'antena, potser el millor serà no mirar la televisió, ni escoltar la ràdio, perquè jo no vull passar-me la vida malfiant-me de ningú i menys d'algú que se la passa treballant per guanyar-se la vida.
23 comentaris:
Cadascú és com és, que ho reconeguis et fa ser més persona, més humana, i penso que això està bé. Amagar-se rere una capa de modernitat i aquestes coses que dius no serveix de massa, perquè no deixen de ser disfresses o cuirasses, si vols, però que es veuen de lluny. No crec que la teva opinió difereixi tant de la de la majoria. Sí, hi haurà qui ja hagi fet el canvi de xip i ni tant sols hi pensi, però com que les proves hi contribueixen, la gent encara és susceptible. No seré jo el que em declari poc desconfiat, tant amb els de fora com els d'aquí, i també depèn del dia, i de les pintes que porten, que això tampoc tindria per què significar res, però influeix.
Ets com tots, i no et sentis malament si et pensaves que eres diferent. No ens les podem donar del que no som i pretendre que la nostra mentalitat va més enllà de la de la nostra societat. I la nostra societat d'ara és com és, ha millorat, però dista molt encara de ser tolerant, equitativa i respectuosa.
Jo tinc una noia boliviana que ve a netejar a casa. No en desconfio gens. Però mira, com que se n'ha anat 3 mesos de vacances, m'ha portat a la seva neboda, també boliviana i de 17 anys. Curiosament, no me'n fio tant. Jo sóc xenòfoba per l'edat... ostres tu :(
No m'agrada que entrin estranys a casa sigui d'on sigui, però en el teu cas la mala publicitat de aquesta gent fa que tinguin sentit les teves pors.
Encara que estem en l'época no cal que et crucifiquis per això i gaudeix de tants de canals que no foten res de bó
la por a tenir por
El fet que et desagradés la por injustificada que senties vol dir que ets capaç de veure molt més enllà que molta gent que no es fa preguntes. Ens atabalen amb tantes notícies que tenim la por ficada a l'insconscient.
Clídice, també sóc progre i normaleta...en el fons, i de vegades en el fons del fons tinc desconfiança, por...i fins i tot, i encara em sento pitjor,em justifico per això. Humanes.
Les persones s'han de jutjar de forma individual i mai dels mais pels pecats dels col·lectius, això, per cert, va també per als sectors 'confessionals'.
Ara bé, dit això, s'ha de ser molt prudent amb tothom que et fiques a casa o dels quals et fiquis a casa, sigui català, francès, romanès, esparreguerí, canfanguero, xinès o del poble-sec, homosexual, heterosexual, monjo budista o frare caputxí, jove o vell, home o dona.
La prudència és sempre una virtut recomanable.
Admetre que a tot arreu hi ha de tot sembla pràcticament impossible, encara que és del tot evident.
És normal desconfiar davant el desconeixement... però no et jutgis, això ho fem tots. Jo també penso que cal ser prudent, però en general, tothom ens pot sorprendre, els de casa també!!
Es el juego de esta sociedad: el miedo constante. Si no fuera a los inmigrantes sería al vecino de al lado, al cambio climático, a los desplazamientos en coche, al paro, a la crisis ... nos muestran el camino al terror y nos ocultan la manera de combatirlo .... nos ha transformado en auténticos peles, eso sí, con televisión digital.
No te angusties, es un mal generalizado.
un fuerte abrazo y disfruta de estos días de vacaciones
P.D. por cierto la foto da un poco de "miedo" ... donde podemos llegar, ¡Uf!!!
Sempre m'ha agradat una frase d'en M.L.King: "la por va trucar a la porta, algú va anar a obrir, no hi havia ningú"
La por, però està en els nostres gens és instint de supervivència i és irracional, voldríem que respongués a uns fets i no ho fa, a mi a vegades em fa por quedar-me tancada a l'ascensor, i l'ascensor no m'ha fet res, és irracional, davant d'això intento aplicar la frase d'en king.
Per a mi la intenció d'intentar fer bé les coses és el més important ja que com a éssers imperfectes que som,sempre
ens podem equivocar.
Trobo molt interessant que ens hagis engrescat a parlar d'aquest tema.
Bona 7mana manta!
La por és el mecanisme de supervivència. El control d'aquest mecanisme se'n diu sociabilitat però a vegades l'instint és més fort que la racionalitat.
Aquí tots criticàvem el racisme dels EUA contra els negres de l'època de Martin Luter King. Ho trobàvem irracional perquè no teníem ningú de diferent a nosaltres (de fet feia segles que havíem fotut a fora els jueus i moros...). Ara les coses canvien i ens surt el racista que tots tenim a dintre i que els populistes i demagogs aprofiten.
És molt difícil controlar la bèstia sense que ens surti una espurna d'ella en el moment menys pensat.
De totes maneres, també hi ha racisme econòmic, d'edat, de vestuari...
En realitat t'entenc perfèctament.... jo haig d'ensenyar el meu pis a desconeguts, i també em fa "cosa" i penso que sóc una pocasolta, però, quan sents tantes notícies, millor ser un pelet previngut.... Per cert, el cartell tremendo, i he visitat el link.... ais senyor! Bona Setmana Santa, Clídice :) amb o sense TDT
tots som xenòfobs, ja ho vaig escriure l'altre dia, però en el teu cas és la pura mi lógica reacció davant d'una realitat del dia a dia. La meva sogra tenia una noia Ucraniana i t'en podries refiar del tot. Hi ha gent de tota mena arreu, en Millet o en Matas són del pais i si els hi dones l'esquena et buiden el pis.
Aquesta actitud que has tingut, potser sense voler, és dóna cada dia més. I és el que tu dius. Després de tota la informació que ens arriba pels mitjans de comunicació, la seva propaganda del caos, de la por i les fòbies, ha de sortir per alguna part.
I és veritat; tots hem tingut aquesta actitud sense adonar-nos. Encara que no ho reconeixem. Però també penso que no se li podria denominar "xenofòbia".
De vegades no es poden controlar aquestes sensacions. Un pas important per superar les pors injustificades o prejudicis és fer una reflexió com la que fas.
Jo també sóc dels que crec que és més una reacció lògica al desconegut que un sentiment xenòfob.
A més s'hi barreja la informació constant de bandes de romanesos que assalten cases. És lògic que acabem creant-nos un estereotip del romanès delinqüent, per probabilitat i per instint de supervivència.
Tots tenim por a allò o a aquell desconegut, sigui d'on sigui. No?
Jo crec que deconfiar en algun moment rs huma, malgrat el fet de ser no implica cal aixo si creure en les persones no en las banderas.
XeXu no sé si em pensava ser d'alguna manera, el que si que sé és que no m'agrada sentir-me tan manipulada, perquè en el fons es tracta d'això, de la malfiança que ens inculquen dia rere dia. I penso en com em sentiria jo si hagués de marxar de la meva terra per guanyar-me les garrofes i sé el que no m'agradaria. Però bé, en parlem, ja està bé :)
marta és que sempre funcionem condicionats per "ells" i "nosaltres", dues paraules de les que ningú sembla adonar-se el terribles que són.
garbi24 no em crucifico :) senzillament, no m'agrada el que està passant, no m'agrada com m'estan enverinant, com em manipulen. Arriba un punt que sembla que no hi hagi ni lladres, ni poca-vergonyes catalans, i això és mentida i no està bé que ens ho facin, ni que els ho facin.
Jesús M. i David la por és el primer sentiment que s'utilitza per manipular les persones. I el més eficaç :(
montserratqp si, som humanes, però ja seria hora que ho fossim més i poguéssim controlar els nostres impulsos primaris, sinó no avancem.
Júlia la prudència sempre, potser els catalans tendim a tancar la porta d'ençà la brometa dels Tercis de Flandes, però una cosa és tancar la porta per prudència i una altra mirar de tort a algú pel seu accent. No m'agrada sentir-me així, ni que m'hi facin sentir.
Thera ens van entrar a robar una vegada, eren de casa, havíem crescut més o menys plegats. No tinc cap motiu per malfiar-me de ningú, però la gota malaia de les notícies pot arribar a fer-nos molt de mal.
Ángel tu lo has dicho, juegan con el miedo para controlarnos y no deberíamos permitírselo. :) Que los disfrutes tu también y nos regales muchas más fotografías :)
lolita lagarto crec, honestament, que cal que en parlem tots, perquè a base de parlar-ne creem opinió, generem debat, i fem fora la por. Només així podem evitar la manipulació de la dictadura dels medis de comunicació actuals. Bona 7mana manta ;P
Galderich el racisme, la por a l'altre, sempre hi són presents, i n'hi ha a qui els convé molt que mantinguem aquests sentiments. Saber que hi ha uns "ells" a qui donar les culpes quan les coses no van bé, de qui fotre'ns quan els "vencem" i baixar el nostre nivell d'adrenalina i que ens puguin menar com vulguin. Està més que estudiat, caldria que comencéssim a pensar pel nostre compte, malgrat que la massa en moviment pugui ser un animal idiota, potser el que cal és educar, educar molt i educar més, en el pensament crític.
Cris bona setmana santa per a tu també :) la veritat és que hem d'aprendre a viure sense por :)
Francesc P. a casa ens ajuda una dona romanesa i mai he tingut la més mínima angúnia, ni de deixar-la sola, ni de res. De tal manera que ja no la veig com "estranya". El mal no és el que "ells" són, que a tot arreu hi ha de tot, sinó el que ens volen fer veure a nosaltres. Això em preocupa.
joanfer no sé pas com es pot anomenar, potser ràbia per veure que actuo tal i com volen que actui els que em manipulen?
kweilan escriure-ho sempre va bé, la veritat és que puc agrair al blog la desaparició d'un bon munt de dimonis personals :)
gerardeli aquest és el quid: la informació constant, la repetició contínua de la notícia, que provoca la sensació de pànic. Crec que els medis ho haurien d'estudiar molt això, perquè en nom de la llibertat d'expressió s'estant atorgant el dret a la desinformació.
Striper si, el que valen són les persones, no les banderes :)
Des dels mitjans de comunicació, conscientment o no, van reforçant uns esteorotps que acabem interioritzant.
Si te'n vas adonar vol dir que hi penses i et dónes la oportunitat de canviar. Però si et serveix de consol, no ets l'única persona que es descobreix més conservadora del que en un principi creia.
Hola M.: he llegit amb molt de gust la teua nota, reflexió. També els comentaris ...
Ens agafem les pors que volem, i així és. Són de franc. Jo de moment dibuixe paraules igual que netege la tassa del vàter, i no veig quasi la televisió, per la qual cosa no desconfie d'estranys... però m'he quedat sorprés en no saber on col·locar-me:
Perquè sóc progre, pedra o rapsoda?
Em consola la paraula humà?
Li ho hauré de preguntar a la meua notària callada, Jana...
Sé que m'ho dirà.
M'ha agradat això de les persones, enfront de les banderes...
A mi em van prendre per romanès a un supermercat perquè segons el "vigilant" dur una jaqueta negra t'equipara a romanès amb intencions inconfesables.
Al final el que no era d'aquí era el de "seguretat".
Un més que es va deixant anar amb els estereotips dels que ens haurien d'informar diàriament.
Met la veritat és que els medis de comunicació són sempre molt poc innocents de tots els missatges que ens van destil·lant, o sigui que, per defecte, cal malfiar-se'n. I si, xoca una mica veure's menys "guai" d'allò que una es pensa, però no és mala cosa tampoc si ets capaç de veure't :)
Príncep de les milotxes segurament la Jana ens donarà un camí més perfecte, si més no allunyat dels colors de la pell i de la butxaca. Tanmateix ella també té les seues pors i de segur que algunes vegades ensuma i gruny :)
Rafel tots som racistes, blancs, negres, grocs i vermells, a casa nostra mirem el diferent amb recel. O sigui que, pel mateix preu, no tothom és dolent pel color de la pell i no tothom és bo pel mateix motiu. Només cal ser una mica més persones i que els qui ens manen escombrin menys merda sota l'estora, només amb l'esperança que el "marrón" se'l mengin els que vinguin al darrera.
Publica un comentari a l'entrada