La Nina és una bona amiga, però molt donada a posar-se, i posar-me, en embolics. No és que sigui curteta, però el seu problema és que “pensa” i que s'obsessiona en allò que pensa. La seva lògica, però, és implacable, sense consideracions a les normes de la societat.
Clídice, a veure que en penses tu? - em diu, mentre les dues estem sucant pa amb tomàquet pel sopar de les dues famílies.
Quan sento aquesta frase ja tremolo. Paro un moment i me la miro. Ella continua aqueferada tallant tomàquets, sense ni tan sols aixecar la vista.
Digues Nina - li responc, reemprenent la tasca de ferir el tomàquet amb la crosta de la llesca de pa.
Doncs, és molt fàcil, estava pensant que, quan vaig tenir el segon fill, el vaig estimar amb la mateixa intensitat que el primer, amb la mateixa força i amb tot l'amor possible. O sigui que el meu amor, únic i total pel primer, no es va dividir, es va doblar automàticament i puc estimar del tot i per sempre a cadascun dels meus fills.
És clar Nina. No entenc on vols anar a parar, -no penso pas aixecar els ulls de la feina que estic fent. Val més prendre-s'ho amb tranquil·litat, ja hi arribarem, segur.
Deixa'm acabar, - veig, de cua d'ull, que fa un gest d'impaciència, tot i que no deixa de treballar i que no aixeca la vista, senyal que està intentant donar una forma coherent al seu fil de pensament-, i tu saps que t'estimo incondicionalment oi? Però que també estimo incondicionalment la Marta, i que tu no em demanaràs que deixi d'estimar la Marta per estimar-te només a tu, que som amigues les tres, des que érem petites, sense que el nostre amor es divideixi, oi?
Sí Nina, no he dubtat mai que no m'estimessis perquè estimis la Marta també.
També saps que estimo amb igual intensitat el pare i la mare, que si em fessin triar no podria pas, oi? Com quan érem petites i ens ho preguntaven sempre, que no entenc perquè ens ho preguntaven.
Evidentment, Nina, això també ho sé.
Aleshores, estava pensant ...
Digues Nina – no puc evitar començar a angoixar-me veient que, finalment, em sortirà amb algun estirabot.
Doncs això, que si puc estimar per igual el meu fill gran i el meu fill petit, i us puc estimar per igual a la Marta i a tu, si adoro sense cap mena de dubte el pare i la mare, sense diferències, perquè representa que no puc estimar per igual el meu home i un altre?
Ja ho sabia que acabaríem malament, ara a veure com ho endrecem això?
O aquesta porta d'entrada (o sortida) en barca a la torre de Londres. Ser "portat a la torre" era la frase definitiva, la sentència de mort de facto. Ara hi guarden les joies de la corona uns senyors als que et vénen ganes de demanar-els-hi un gin-tònic, perquè, en realitat, ningú no sap massa ben bé que són:
i com què encara em queda tota una setmana d'absurda acumulació involuntària de feina, penso passar-me el cap de setmana de
o sigui que: estinguin bonets i fins dilluns!
Ens hi ficaríem nosaltres?
L'altre dia vaig baixar a Barcelona amb autobús. M'agrada aquest medi de transport, potser perquè l'associo a les excursions escolars i a anar amb la mare a cal senyor metge de Barcelona. Que era un goig anar amb la mare, tan guapa i mudada, i que feia olor a pólvores de maquillatge. A més, amb la mare sempre era una aventura, fins i tot creuar un semàfor, que al poble de semàfors no en teníem, i a mi em feia gràcia esperar l'homenet verd que et donava pas. En tot cas m'agrada viatjar en autobús per tot això i també perquè veus el món de molt més amunt.
He comprovat com, a la sortida del poble, i dins d'una antiga bassa abandonada, algú s'hi ha fet una barraca. No és una construcció com les que ens fèiem nosaltres, de petits, quan tenir una cabana era absolutament imprescindible per jugar "com cal". És una barraca d'algú que li cal per viure-hi i això m'ha fet rumiar en la necessitat d'habitatge de caire social per a aquests casos i m'ha fet rumiar, ensems, en la reacció irada que tindria tanta gent quan es proveís, al titular de la barraca, d'algun habitatge amb un mínim de decència i se'l fornís de la mínima subvenció necessària per a reemprendre el vol.
Serà perquè els infants ja no recullen nadissos d'oreneta i intenten ensenyar-los a volar? Serà que els que ho fèiem ja no ens recordem? Serà que ja no hi ha orenetes que ens recordin que, tantes vegades, un pollet cau del niu i, sense ajut, ja és ben perdut? Que ja no és res més que menjar pel gat?
Perquè critiquem l'estat quan, de vegades (no les suficients), intenta, amb els diners dels nostres impostos, inserir els nostres nadissos caiguts i, en canvi, aplaudim alguns “sants” quan, amb els nostres diners donats voluntàriament, intenta inserir nadissos caiguts en països llunyans?
Hi ha orenetes de primera i de segona? Hi ha pollets caiguts de primera i de segona? És més simpàtic un pollet caigut quan viu lluny que a tocar de casa?
El millor que tenen els viatges és que, segons com t'ho miris, surten econòmics. Et passes anys estalviant i apreciant el valor de la renúncia fins que el saldo de la llibreta, que duu per títol "Vacances", pren el volum aproximat d'allò que desitges. Després ve la preparació, el gaudi anticipat. Llibres, guies, Google, mapes, vacunes, orografia, temperatures, transports, idiomes ... també cal afegir la secció de normes, avisos i alertes pels de casa. Persones de referència, localització de testaments, assegurances de vida ...
Arriba el dia, doncs, que per fi ets dalt d'un avió rumb a ... ves a saber! Després d'hores i hores, i més hores, de vol, que dit sigui de passada per a mi no són cap problema ja que el meu hobby és dormir, arribes a una llum, una olor, un ritme i unes cares diferents. Te n'oblides dels teus, de qui ets, què fas i, talment com si t'haguessin abduït, comences a viure la teva vida de viatger.
Normalment no resulta una vida còmoda, i la majoria de vegades sempre hi ha algú entestat en fotre't enlaire el miratge. Sempre hi ha persones que esperen trobar una taquilla del Síndic de Greuges a cada cantonada i que es creuen la frase que diu: "pagant Sant Pere canta", que és la frase més mentidera que he sentit mai. A vegades, quan sento algú que la diu, em torno mala persona i penso que aquest algú només està dient que ELL sí que faria qualsevol cosa pel vil metall.
La realitat és que, anat pel món, te n'adones que hi ha coses que no es compren ni amb diners, encara que soni a tòpic. Les coses que no es compren són les que t'enduus cap a casa, juntament amb una pila de targetes de memòria plenes de fotografies, alguns bibelots i un viatge que estaràs fent durant molts anys de la teva vida. És clar que de viatges n'hi ha molts i moltes maneres de fer-los, però aquesta és la meva i, com em va dir l'Ale Slobodiuk (che! a ver cuando te perdés por Barcelona!): "Si un viatge no et canvia, val més que no et moguis de casa".
M'entretinc molt amb el Photoshop, és molt divertit. Si ens aturem un moment i veiem aquestes mirades, si som capaços d'abstreure'ns d'allò que en sabem de tots i cadascun d'aquests personatges, si els desposseïm de la seva història, o d'aquella que ens han explicat, què passaria? què en llegiríem? I si féssim un joc de "trilero" i canviéssim les seves històries? Estem segurs de saber el que sabem? A quins interessos obeeix el nostre coneixement? Sabem prou quan afirmem?
1. Anwar el Sadat
Llegeixo a un suplement d'El Periódico "10 preguntes" a ... Juan Luís Cano, no sé si en Goma o en Espuma, en tot cas una de les dues parts de Gomaespuma, que diuen que ha publicat la seva segona novel·la. A Gomaespuma els vaig estar seguint una temporada, ja fa molts anys. Em divertien, però també em cansaven, perquè no reconèixer-ho, el castellà em cansa en dosis massa elevades. No per què li trobi res de mal, però és que una té les seves limitacions. En tot cas, a l'entrevista, les preguntes van sobre funerals, funeràries i morts, en un pretès exercici de fina ironia per part de la periodista, i dic pretès perquè és queda aquí en 10 preguntes suadíssimes a qui ha escrit un llibre que es titula La Funeraria. De tot plegat una frase brillant:
Dins la capella de Santa Rosa de Lima. Els vàndals es van convertir al cristianisme?
Deixes de prendre-t'ho en conya quan en veus més d'un amb revòlver
En aquell moment aquí, a casa, estàvem en ple sidral de rodalies Renfe i vaig pensar que aquesta era l'estació més adequada: la de Lima
I, finalment, tot un clàssic pels que heu viatjat per l'anomenat Tercer Món: quants no heu vist telèfons engabiats, o televisors, o màquines expenedores ...
Que la misèria apreta ... i molt!
Mentre comprava una T-10 de 3 zones en una màquina expenedora de bitllets al metro de la Plaça de Catalunya, una noia, que estava a la màquina del costat, em va preguntar:
Parles en català?
Em vaig quedar de pasta de full, ho reconec, i li vaig respondre entre sorpresa i divertida:
Sí, és clar.
Ens pots ajudar? És que no sabem con van aquestes màquines.
Al meu davant hi havia tres dones, mare i dues filles, es veia de seguida perquè semblaven clons d'edats diferents. Volien un bitllet multi-viatges per moure's per Barcelona, cosa senzilla.Un cop enllestit, em van donar les gràcies i jo vaig marxar. No ho vaig poder evitar, vaig haver de recular:
Per què m'has demanat si parlava en català?
Dona! És que aquí ningú no el parla i jo, amb el castellà, m'embolico molt, que no som de Barcelona.
Doncs has tingut sort! Perquè jo també vinc de poble!
Ens vam mirar i ens vam entendre, que trist. I vaig pensar en la meva besàvia, la padrina Magdalena, que va morir ara fa uns quaranta-sis anys, poc abans de néixer jo. Sempre que venia a Barcelona, quan tornava cap a casa seva, prop de Lleida, just en el moment d'arribar al rètol que diu: “província de Lérida”, deia amb un sospir d'alleujament:
Per fi arribem a Catalunya!
I no és que ja no hi toqués no, ella sabia molt bé el que es deia!
![[1ok.jpg]](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjhJSfBN11Z5QDwzHh6sJZgCAg1c7anmTA2a3N5jI8JRyXpKzqcQOTLaEoWm4n_fab_exWF-BSYLsLjV0f49KIs00QNX0ZCcSKLYbQ05RRW9sEQbqMLCGSyNLtj7a06vFxT5kEruYAZWrc/s1600/1ok.jpg)
Fa calor, molta calor, unes gotes grosses de suor em llisquen esquena avall i de sota els pits cap a les cuixes. No puc dormir, no vull mirar la televisió i llegir, déu n'hi do el que costa. Malgrat tot no me'n puc estar i vaig fent tastets, ara a un llibre, ara a un altre, un sudoku, un blog ... No tinc gaire ganes d'embrancar-me en una novel·la, no tinc temps aquests dies, per tant l'assaig és més accessible, dos paràgrafs, tres i tanco el llibre.
“Un sistema de adoctrinamiento que funciona correctamente tiene varias tareas, algunas de ellas bastante delicadas. Uno de sus objetivos son las masas estúpidas e ignorantes. Deben mantenerse así, desviadas con hipersimplificaciones emocionalmente potentes, marginalizadas y aisladas. Idealmente, todo el mundo debería estar solo ante la pantalla del televisor viendo deportes, culebrones o comedias, privado de las estructuras organizacionales que permiten a los individuos que carecen de recursos descubrir lo que piensan y creen en interacción con otros, formular sus propias preocupacions y programas y actuar para hacerlos realidad. Así, luego, se les puede permitir, incluso alentar, a ratificar las decisiones de los que son mejores que ellos en elecciones periódicas. La plebe constituye el objetivo adecuado de los medios de comunicación y del sistema de educación pública orientado a la obediencia y a la formación por lo que respecta a las habilidades necesarias, incluyendo la de repetir máximas patrióticas en las ocasiones oportunas.
Para que la sumisión se convierta en una característica fiable, debe establecerse en todos los campos. El público debe ser un observador, no un participante, un consumidor de ideología además de un producto. Eduardo Galeano afirma que la mayoría debe resignarse al consumo de fantasía, pues se venden a los pobres ilusiones de riqueza, a los oprimidos ilusiones de libertad, a los vencidos sueños de victória y a los débiles sueños de poder (Galeano, Dias y noches de amor y de guerra, Alianza, madrid, 1986). Sólo esto servirá.” Chomsky, Noam. El miedo a la democracia. Barcelona, 2007(5). Crítica.
Mai fa prou calor per rumiar, ni que sigui una miqueta, i recordo velles músiques: balles? estudies o treballes? t'agrada ...?
Jo m'enduria el següent:
loció anti-mosquits
menjar
beure
mapa
un gps
piles
biodramina
benzina
i una llanxa motora ...
... per tornar de seguida.
La casa de les dagues voladores, de Zhang Yimou, no passarà a la història com una de les seves millors pel·lícules, però cal reconèixer que el treball estètic és brutal. I no me n'he pogut estar de veure-la, des de la seva estrena, al 2005, pel cap baix unes deu vegades. La veritat és que estèticament no és millor que l'anterior pel·lícula, Hero, podríem dir que abunda sobre el tema i es barroquitza, i no ho dic pas en sentit pejoratiu, tot i que, a La maldició de la flor daurada es passa tres pobles i pots entrar en basca, encara que em continua agradant com tracta la fotografia. Quan em va preguntar una amiga que era La casa de les dagues voladores, vaig dir-li: Matrix però amb 6.000 anys d'història al darrera. Diguem que després de pel·lícules fantàstiques i equilibrades, com El camino a casa i La linterna roja, va decidir més per la imatge que per la història. El motiu de parlar-ne ara? L'Spotify i haver-me passat la tarda del divendres escoltant la música de Shigeru Umebayashi.
 |
| de motor.es |
Tot i que, per aquí, també ha passat el fotoxop: on és la cel·lulitis?
