La Nina és una bona amiga, però molt donada a posar-se, i posar-me, en embolics. No és que sigui curteta, però el seu problema és que “pensa” i que s'obsessiona en allò que pensa. La seva lògica, però, és implacable, sense consideracions a les normes de la societat.
Clídice, a veure que en penses tu? - em diu, mentre les dues estem sucant pa amb tomàquet pel sopar de les dues famílies.
Quan sento aquesta frase ja tremolo. Paro un moment i me la miro. Ella continua aqueferada tallant tomàquets, sense ni tan sols aixecar la vista.
Digues Nina - li responc, reemprenent la tasca de ferir el tomàquet amb la crosta de la llesca de pa.
Doncs, és molt fàcil, estava pensant que, quan vaig tenir el segon fill, el vaig estimar amb la mateixa intensitat que el primer, amb la mateixa força i amb tot l'amor possible. O sigui que el meu amor, únic i total pel primer, no es va dividir, es va doblar automàticament i puc estimar del tot i per sempre a cadascun dels meus fills.
És clar Nina. No entenc on vols anar a parar, -no penso pas aixecar els ulls de la feina que estic fent. Val més prendre-s'ho amb tranquil·litat, ja hi arribarem, segur.
Deixa'm acabar, - veig, de cua d'ull, que fa un gest d'impaciència, tot i que no deixa de treballar i que no aixeca la vista, senyal que està intentant donar una forma coherent al seu fil de pensament-, i tu saps que t'estimo incondicionalment oi? Però que també estimo incondicionalment la Marta, i que tu no em demanaràs que deixi d'estimar la Marta per estimar-te només a tu, que som amigues les tres, des que érem petites, sense que el nostre amor es divideixi, oi?
Sí Nina, no he dubtat mai que no m'estimessis perquè estimis la Marta també.
També saps que estimo amb igual intensitat el pare i la mare, que si em fessin triar no podria pas, oi? Com quan érem petites i ens ho preguntaven sempre, que no entenc perquè ens ho preguntaven.
Evidentment, Nina, això també ho sé.
Aleshores, estava pensant ...
Digues Nina – no puc evitar començar a angoixar-me veient que, finalment, em sortirà amb algun estirabot.
Doncs això, que si puc estimar per igual el meu fill gran i el meu fill petit, i us puc estimar per igual a la Marta i a tu, si adoro sense cap mena de dubte el pare i la mare, sense diferències, perquè representa que no puc estimar per igual el meu home i un altre?
Ja ho sabia que acabaríem malament, ara a veure com ho endrecem això?
28 comentaris:
És d'una lògica aplastant: Si A=B i B=C, C=A. Sil·logisme pur.
El que passa és que en aquest món no tot funciona ni amb la lògica ni amb el sentit comú...
I quan una cosa creus que té algo a veure amb tu, que et pertany o és una mica teva, o té algo teu a dins (perdoneu però no trobo el verb correcte sense semblar ser egoista) costa més de compartir i saber que un altre també en menja...
Aquest és un sil·logisme d'allò més impermeable. Què li vas contestar? I més important: et va sentir el teu marit? ;-)
Hola RAMON, el que passa és que ella té problemes a l'hora de veure l'amor com a possessió, és una ànima de Déu, una mare Teresa de Calcuta redivida i sexual ;P
SM ah! no! aquí parlem de la Nina, no pas de mi ^^ pau i amor universals germà. Li hauré de prohibir llegir Calvino a la Nina, és massa influenciable :)
buffff ... davant d'una pregunta així jo, inevitablement, miro el sostre dissimuladament i començo a xiular una tonada que ve a fer, més o menys, nana nieno no noieno ...
ja veig ÒSCAR que molts "payasos de la tele" eeee? ^^ especialista en escaqueig :P
Ha, ha... ja es veia el final des de l'inici! Amb un plantejament inicial com: "a veure que en penses tu?" no es pot esperar res de bo!
Hi ha gent que li agrada complicarse la vida de forma natural!
Estic d'acord amb el Salvador... ens falta la continuació!
A més té la típica pinta de la persona que et demana opinió per a no seguir-la sinó encaixa amb la seva idea preconcebuda...
Saps què GALDERICH? el mal és que al darrera de la Nina començo a rumiar jo. I, és clar, aleshores comencen les nits d'insomni: estimem de forma natural o cultural? podem estimar diferent? estimant diferent seríem més feliços? ja ho veus, les Nines, com més lluny millor ^^
La mateixa pregunta és reversible? Si és així, potser trobe resposta... o respostes. Ja se sap que el que és bo per a uns no té el perquè ser-ho per a d'altres.
Salut i Terra
FRANCESC mmmmmmmm d'aixòooooo ... a mi m'agrada Machín ;P
Salut i Terra :D
Osti, la Nina, sí que va forta, no?
Bé, a mi em sembla que això d'estimar "igual" a una persona o a una altra no és del tot exacte, o sigui que "mala peça al teler", kumpanya!
SU
Ja tens raó ja SU, perquè a veure, què en fas d'algú mescla de la Marilyn i en Baldrick? ^^
La resposta és molt senzilla, no es pot per represions i herència cultural. D'altra banda què té a veure el sexe amb l'amor? El sexe pot tenir a veure amb l'amor, amb la nata i amb els vibradors, però no necessàriament.
Hola ÒSCAR, això deu ser com aquella pel·li: "Por qué le llaman amor cuando quieren decir sexo?" oi? Bé, no l'he vist mai, però el títol és bo :D
Agh! em recomento que era el número aquell :(
hom diria que s'estava buscant una coartada.
Probablement FRANCESC, en tot cas seria culpable cultural? o natural? :P
Jo sí que he vist la pel·lícula, i puc dir que és molt millor el títol que la resta. La teva amiga potser és libidinosament innocent. "Jules et Jim" d'en Truffautt, és el clássic de referència en aquest tema.
Gràcies Òscar, sempre puc comptar amb tu :D
Clidice,
Conservar-la com a amiga (que és el que has estat fent fins ara) i confiar que t'inspiri altres apunts com aquest!
Tu la seguiràs estimant, no?Nosaltres també (i més si s'assembla a la Marilyn!).
SU
Ei!, que la Nina pot estimar-se els dos homes sense problema, igual com s'estima els seus dos fills, son pare i sa mare, les seves dues amigues... El que no pot és tirar-se'ls tots dos alhora, però és que tampoc no es tiraria... bé, ja m'entens! ;)
SU les Nines són absolutament imprescindibles en aquest món de mones :)
FERRAN què faria jo sense el teu toc pragmàtic i eròtico-festiu :D
La lògica aplastant i els sil.logismes de vegades fan això...
Però els éssers humans? són molt més complicats, més volubles.
Ja ho deia Asimov en Jo Robot:
"Sou fets d’un material tou i feble, sense duresa ni força, que depèn energèticament de la ineficient oxidació de material orgànic [...]. Periòdicament, heu de passar a un estat de coma i la mínima variació de temperatura, de la pressió de l’aire, d’humitat o d’intensitat de radiació, altera la vostra eficiència. i, que fou utilitzat per una fabricant d'automoció com a metàfora de perfecció...
No sé com es pot mesurar si estimes igual, més o menys, però no crec en la monogàmia imposada; això sí que ho trobo antinatural. Em sembla impossible que durant tota la vida només desitjaràs, estimaràs trobaràs un home/dona que desperti el sentiment de l'amor. Per tant jo crec que sí.. pots estimar dos homes/dones, a la vegada, el que possiblement de manera diferent, com complementant el que manca en un amb el que té l'altre. No ho sé, una mica com la cançó d'en Machín. És complicat. De totes maneres, millor que no li pregunti al marit!!!!
Hola MANEL! si, som febles i tous, però tenim l'arma més mortífera, fins i tot per a nosaltres mateixos: la intel·ligència :)
heheheh BOIRETA ja tens raó ja, abans quan les dones teníem una mitjana de vida de no més de 35 -40 anys (no cal anar massa lluny, principis del s. XX a BCN) això de "per sempre" potser tenia algun sentit. Ara, que teim a bé morir fins i tot després de la majoria d'homes, què vols que et digui, fa un iuiu! ;P
Clidice, me encantan las preguntas de la Nina, jeje. Una mujer reflexiva. Hay que ver como va conduciendo la cuestión para llegar a lo que desde el principio le muele la cabeza. No sé, Clidice, el corazón tiene muchos cuartos... Es posible querer a dos hombres a la vez o a dos mujeres y no estar loco, es posible.
En la película "La buena estrella", el protagonista (Antonio Resines) le dice a Maribel (la Verdú):
-No es cierto que se pueda querer a dos hombres a la vez.
Y Maribel le responde:
-Y por qué no puede ser cierto si a mí e pasa.
Un abrazo
Pues si Shandy, ya ves, la Nina es una outsider ^^ pero el mundo está lleno de ellos, incluso algunos consiguen que las cosas mejoren :)
M'agrada la teva amiga Nina... i mira que m'havia perdut aquest post... sort que l'has enllaçat.
arribo aquí des del post d'avui...
no havia llegit aquesta conversa en el seu moment...
i trobo que Nina fa bones preguntes...
és una qüestió educativa i cultural, evidentment...
estimar no és posseir...
sense cap mena de dubte...
encara que s'entestin en fer-nos-ho creure...
quantes coses que ens queden per (des)aprendre encara...
bona resposta la de la verdú que comenta Shandy...
I perquè no pot ser cert si a mi em passa?
Publica un comentari a l'entrada