dijous, 24 de setembre del 2009

El mediador


El sol s'alça al desert del Namib. Fotografia feta pel Felip.

Va sortir de casa com cada matí per anar a l'oficina. Anava a peu, tot passejant i gaudint de la ciutat que es llevava. Les sentors dels forns de pa, els quiosquers obrint paquets de revistes, la quitxalla agafada de la mà de les mares tot anant a l'escola. Quina no va ser la seva sorpresa quan, en passar per la plaça Central, va veure penjat al tauler d'anuncis el cartell on s'informava del dictat d'una fatwa de linxament en contra d'ell.

Es va quedar palplantat, com un més dels que llegien la nova. Era una situació absurda i irreal que feia certa la dita: "dos es barallaven i el tercer va rebre". Ell era el mediador i en les relacions de les dues comunitats s'havia deixat endur pel seu instint, i els seus coneixements com a historiador. Amb el tracte amb uns i altres havia gaudit de la descoberta de persones intel·ligents i assenyades d'ambdós posicionaments.

Malauradament ell pertanyia a un dels bàndols i descobrí, també, a casa seva, la necessitat de venjança, ratllant la paranoia, la irreflexió, l'odi en estat pur, i això l'aterrí.

Es va veure obligat a repensar moltes de les idees que l'havien acompanyat durant anys. Aquest exercici el feu adonar-se de la distància que hi ha entre la història, la seva manipulació interessada i la realitat.

Va poder veure, també, que si bé els "seus", a priori, i sense cap mena de discussió eren els oprimits, també tenien tics preocupants de racisme i xenofòbia, que no els feien millor que els seus enemics i s'avergonyí d'ell mateix, cregué del tot necessari l'acte de contrició.

Va veure com, des d'interessos de molt alt nivell, es manipulaven les persones, d'una banda i de l'altra, de tal forma que, al final, tots resultaven peons d'una colossal partida d'escacs.

No fou fins aquí, quan s'alliberà dels clixès, que pogué fer renéixer l'amor a la seva pàtria, abans prenyat de somnis dolorosos de venjança. El cel tornà a ser blau i el sol s'aixecava, enervant, en l'horitzó. Besllumà una nova pàtria, lliure, com a una mare acollidora, una cultura, orgullosa, com a eina de creixement. I pensà que ara sí que podia treballar per la independència del seu país. Sense estar tot el dia pendent dels "altres", de les seves iniquitats reals o inventades.

Aleshores veié el cartell de la fatwa dictada pels seus, els compatriotes. Els que encara vivien en un cel ple de núvols negres, els que encara vivien en l'escacat dels peons.

I va pensar, pobre il·lús, que la bona gent del seu país no en faria cabal, que encara tot era possible.

12 comentaris:

kika ha dit...

renoi, t'hi has lluit!
m'ha encantat!

Striper ha dit...

Una historia que per desgracia te massa de rreal.

Garbí24 ha dit...

Plas, plas,plas,plas,plas, bravo.....

Ramon ha dit...

Si ens puguèssim despullar de l'entorn i veure'ns des de molt amunt com si fòssim formigues... O posar el marcador a zero, fer un reset i començar de nou, però amb tot lo d'ara.

Un escrit molt bo :-)

aquest és de convivència?

gatot ha dit...

fa anys que em fascinen les realitats que va interpretar Escher i que il·lustren l'escrit de le criticon... la teva interpretació també m'ha agradat molt.

em sembla però, que tots plegats hauríem de fer revisar com es deforma la realitat des dels mèdia i com la tornem a deformar des de la nostra percepció...

Galderich ha dit...

Uf, avui vas forta. M'ha recordat molt el cas de la Yoyes al País Basc... o els que podem tenir a la cantonada quan s'aplica el terme de botifler a tort i a dret...

Francesc Puigcarbó ha dit...

molt bó! només que ja res és possible, ni queda bona gent al país, només lladres o idiotes, com em deies tu...

Clidice ha dit...

Gràcies KIKA :)

STRIPER és la cançó tan sabuda ...

Gràcies GARBI24 :)

Si RAMON no pas de connivència ;)

GATOT què és veritat? què és mentida? d'allò que creiem, quina part és certa? :)

Entre d'altres GALDERICH, sempre hi ha algú disposat a etiquetar

Doncs ens ho hauríem de començar a fer mirar no FRANCESC? és que em revolta una mica tot plegat, diga'm utòpica

Ignasi ha dit...

molt maco, estàs parlant de nosaltres, oi?

Clidice ha dit...

Hola IGNASI, ves a saber de qui parlo! que ja se sap això dels contes ;)

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Tot és subjectiu, però això no vol dir que no poguem arribar a conclusions raonables, o a moments de radicalitat que et surten de l'estòmac, i no hi pots fer més. Però hauríem de tenir sempre molt present el que expliques en aquest magnífic relat.
Moltes gràcies, Clidice.

Clidice ha dit...

Gràcies ÒSCAR, doble valor per part de qui ve, o sigui doble birra :)