dissabte, 18 d’abril del 2009

La fam i l'art

Fa un munt d'anys, però molts de molts, no pas cinc o deu, sinó que aleshores jo era adolescent, quan em vaig empassar alguns dels totxos que hi havia a la biblioteca de casa, perquè no m'atrevia a sortir al carrer per por de què em miressin. Aleshores va ser quan vaig llegir Fam, de Knut Hamsun.

Hi he pensat avui, tot endinsant-me en una de les assignatures que faig a la UOC, 'Economia de la cultura i el lleure', on es poden veure amb força claredat els criteris que regeixen el mercat cultural actual.

I dic el mercat cultural i no el món cultural, perquè la cultura ara és un bé sotmès a les lleis del mercat, talment un sabó per fregar plats.

De Fam recordo la gana del protagonista del llibre, la desesperació d'aquell artista en el seu intent per a reeixir, i recordo, també, que aquesta gana s'adeia molt amb la meva gana adolescent, amb la meva desesperació, amb el meu odi al món.

Aclareixo que aquesta època em va durar exactament tres caps de setmana, no fos cas que algú s'arribés a creure que jo, frívola de mena, pogués tenir un episodi durador d'artistitis aguda.

El cas és que, mirat el llibre en perspectiva, te n'adones de com hi ha un període de la humanitat, entre el romanticisme fins a gairebé la meitat del segle XX, on es forja el mite de l'artista incomprès i mort de gana.

En realitat, si s'estudia la biografia dels grans artistes de la història, no passaven gaire més gana que la majoria dels seus contemporanis. És més, molts vivien infinitament millor que els de la classe social que els va veure néixer. Per tan, el mite de l'artista torturat, pobre, que mor miserablement en unes golfes per no prostituir el seu art, és només això: un mite. I, si això passava, gairebé en la seva totalitat era més derivat de problemes d'addicció i mentals que no pas d'alguna altra cosa. Posteriorment s'ha explotat abastament per editors, galeristes i altres espècimens que n'han tret sucosos beneficis.

Ara, quan fer art és com fer cotxes a la cadena de muntatge de la SEAT, només cal que us doneu un tomb per l'fnac, hi ha els que jo anomeno “artistes resistents”, els que viuen del mite creient que el seu art és millor i més pur que l'altre.

Bé, en tot cas, si així ho creuen i per a ser coherents, cal que esperin a morir i passin uns cent anys pel cap baix per a ser reconeguts. Tindran tanta paciència? Resistiran aquests intel·lectuals apocalíptics? O faran com tots, cauran als peus de la dea gossa i entraran a la roda?

Personalment crec que tot aquell que vulgui “viure del seu art” ha d'entrar a la roda i comprendre que els criteris i les lleis de mercat seran els qui mediatitzin la seva obra. No cal que se senti prostituït, més enllà del que ens sentim la majoria de persones que ens llevem cada dia per anar a treballar.

Perquè en el fons, el mal de tot això, està en l'origen, en la fam i en el mite creat per diferenciar l'artista de l'artesà, per creure's, l'artista, algú que toca el mantell de Déu. Eco ja ho va dir: hi ha tota una sèrie d'intel·lectuals d'esquerres que, enfilats en el seu pedestal de superioritat, miren amb gest de suficiència la resta del món. Evidentment a ell, a Eco, també.

13 comentaris:

Júlia ha dit...

La veritat és que encara no sé què és l'art, ni molt menys què és la cultura, de la qual cosa s'han donat centenars de definicions.

No sé perquè ha de cobrar menys un mestre que un futbolista o un dissenyador... per exemple.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

No he llegit el llibre aquest que dius... Sobre això de la mitologia de “l’artista mort de gana”, diu l’Espinàs que per dedicar-se a escriure, millor no tenir ni massa diners (que et distrauran d’escriure), ni massa pocs (situació que t’impedirà dedicar-t’hi com voldries), segurament té tota la raó del món... Ara, més enllà de situacions de trastorn mental o d’addicció, també hi han hagut molts artistes, ara famosos, que han estat incompresos en vida, potser perquè es van concentrar en la seva obra més que en promocionar-se, o perquè s’avançaven al seu temps, o per altres raons... Encara que a tu et pugui sonar com a innocent o mític, crec que hi ha gent que sent la necessitat interior de desenvolupar el seu camí creatiu i no estan pensant en els diners i/o la fama com a objectiu prioritari. Jo defenso la diferència entre els artistes i els artesans. Per exemple, gairebé tothom pot jugar a basquet com a aficionat, molta gent pot jugar bé a basquet, però només hi ha un Michael Jordan, com només hi ha un Van Gogh o un Kafka, per citar dos artistes “torturats” famosos... Tocats de la mà de Déu o del Diable? Doncs, en certa manera, sí.... Fer art del de debò no té absolutament res a veure amb fer cotxes a la SEAT... No s’escriu un bon poema com qui posa una peça a un engranatge, ni mai s’escriurà així.. Escriure un bestseller, això sí que s’hi pot assemblar molt a un procés industrial, però són coses molt diferents...
Salut!

Lluís Bosch ha dit...

El tema conté tot un misteri estrany i molt complicat. Com diu la Júlia al comentari anterior, no se sap perquè l'art té un preu que dicta un mercat especulatiu i que no té en compte els criteris artístics. Si un dia els mestres som una professió amb qui es pugui especular (ai, que l'Ernest no ho vegi...) potser també cobrarem molt.
Fa pocs dies han passat pel Canal 33 un reportatge boníssim sobre el crític Robert Hugues, on diu les coses tal com són i sense pèls a la llengua. Com a exemple (diu Hugues): "Warhol no tenia res a dir, ni té cap importància en la història de l'art".

zel ha dit...

Una xic d'esnobisme, un munt de contactes, un pessic de sort, un molt d'egolatria, un grapadàs de babaus que comprem la darrera moda i ja està, la fama....si en som de babaus...

Manel Aljama ha dit...

Un bon article.
Art i mercat (o sistema) són conceptes oposats. Artista i fabricant també son oposats. Un quadre magnífic o una gran novela no tenen perquè ser rendibles. Igualment seran bons, obres mestres per uns pocs. Concepte subjectiu. Un llibre per una editorial té les mateixes espectatives que un cotxe en una fàbrica de cotxes: s'ha de vendre. El mateix passa amb el cinema. Als Estats Units diuen "entertainment" (entretniment) i així a les productores no els agraden le pel.lícules que facin pensar, només just per passar l'estona, per entretenir i somniar veient testosterona, bons i dolents, drames superficilas, sempre però amb final feliç...

Júlia ha dit...

Efectivament, un tema complex. Seguint amb l'exemple, un jugador de bàsquet, si és molt bo, pot arribar a fer-se ric, un mestre, mai, encara que sigui el millor del món potser no ho arribarà a saber ningú, ni tan sols ell.

Sobre art i artesania, la distinció no és fàcil, en el temps de Velázquez, per exemple, un bon pintor era més o menys com una bona modista, ara és molt diferent.

Crec que hi ha molta literatura sobre artistes desgraciats, però el fet és que molts han buscat la fama i els diners i han viscut molt bé, com ara Picasso, fent totes les concessions que els han demanat.

Carles Soldevila té una obreta de teatre molt gràfica 'Bola de neu', un pobre pintor no té fama, tothom es rifa d'ell, fins i tot la senyora que s'ho fa amb un crític. Per riure's del pintor, el crític li fa una 'bona crítica' i a partir d'allà tothom el comença a valorar i fins i tot la dona torna amb ell, pensant que el crític mentia, abans. I acaba que el mateix crític es pregunta si potser és bo i tot... el pintor.

Hi ha hagut artistes -o escriptors-molt bons en molts camps que no han passat a la posteritat, o que han estat valorats després, però també valorats en el seu temps que després han estat menystinguts. En aquest camp, tot és molt relatiu i condicionat a modes, crítiques, mitjans, gustos... Voltaire odiava el teatre de Shakespeare, amb tants morts i sang i fetge, i era un home intel·ligent, ara Shakespeare ha esdevingut 'indiscutible' però no sempre va ser així. En fi, un tema, com hem dit, molt complex.

Mireia ha dit...

No coneixia aquest autor, gràcies. Si et ve de gust ja passaràs pel meu blog

Galderich ha dit...

El mite del pintor pobre i famós té moments de veritat i d'altres que no.
El que si és real i no és un mite és la de l'artista pobre però no famós. Al costat dels grans artistes hi ha una munió d'altres que no han triomfat (no valoro el per què ni si s'ho mereixien) i que estan en situació de pobresa i havent-se de dedicar a altres temes per sobreviure... En fi, que mai pensem en ells i només ho fem en els famosos que cobren molt.

Clidice ha dit...

Júlia, entenc que hauríem de començar a inventar un nou llenguatge perquè allò que té èxit és, encara, paradigma de ritus i signes força atàvics, no ho sé, cal rumiar-ho. I m'agrada que remarquis la diferència del concepte art en el temps, perquè des de què es cataloga com a art qualsevol cosa, prescindint-ne de la intenció, comença a ser realment difícil de saber de què estem parlat. És art segons el concepte actual d'art una màscara africana? és art una piràmide? és art un bisó pintat en una caverna? si seguim els cànons actuals d'art, no ho és, aleshores perquè parlem d'art africà, egipci, rupestre?

Òscar, d'acord amb l'Espinàs, tanmateix crec que, com que ara és un negoci, hi ha massa escriptors i massa oportunitats de publicar, així està el pati.

Lluís, d'acord amb tu però no oblidis que, en certs països (vaja, EEUU), alguns professors universitaris són autèntiques estrelles mediàtiques. Tu persevera que al final ens cobraràs entrada per una classe magistral ;P

Zel, po zi :D

Manel, hi ha tantes coses que ens empassem sense digerir, tenim tan poc interès en parar i pensar, estem tan abocats a creure'ns qualsevol cosa que ens permeti no pensar ... però no serà que ens han educat per a això?

Galderich, quan dic que els artistes no solen ser pobres, dic que no ho són més que els seus contemporanis, aquesta idea de l'artista abocat al seu art és moderna, perquè abans la línia entre artista i artesà era molt feble. De la mateixa manera que des de finals del XIX i tot el XX s'ha identificat artista amb una sola persona, i aleshores neix el concepte de drets d'autor. Fins aleshores l'artista era més un cap de taller que no pas algú que s'expressa tot sol. Tot són conceptes que evolucionen i, els més moderns, donem per sentat que "sempre s'ha fet així".

Eduard ha dit...

Molt d'acord en l'apropament a l'artista torturat, incomprès, víctima de la incomprensió grollera del món, com un mite interessat i -sovint i paradoxalment- productiu.
L'artista, quant se separa del món -quan deixa de ser artesà-, pren aquesta aura mítica que el nodreix, alhora que el mata. En veritat, és com tenir dues cares de la moneda: en el reconeixement de la seva singularitat va implícit el patiment de la incomprensió.
Però, sens dubte,, hi ha hagut, n'hi ha, d'artistes astuts que negocien en vida les seves cartes. I que es prostitueixen és, sens dubte, cert. però com bé dius, no més que qualsevol de nosaltres, artesans, obrers, paletes, pagesos o treballadors de coll blanc.
Passa, però, que a mi m'agradaria que el món de l'art, almenys, sigui un recinte avançat on s'assagessin formes de producció més lliures, més desinteressades, i en definitiva, més espirituals. Digueu-me somiatruites...

Clidice ha dit...

Potser el que més em revolta, Eduard, és el posat "artístic" de molts, que només entenen l'art des d'un punt de vista on només hi cap el menyspreu de la resta de la humanitat.

Jo, que no sóc artista, però que adoro l'art i que entenc l'artista com aquell que és capaç de copsar, sintetitzar, esprémer, capgirar, criticar, estimar, pensar, dialogar amb la realitat, amb el present, amb el passat, amb els somnis de futur, em revolto amb aquest "vestit d'artista" que molts es posen i que només existeix al servei dels media, els galeristes, els museus ... els diners.
No vull dir que la vulgarització de l'art impliqui que val menys, senzillament que és més difícil veure-hi l'autenticitat, per l'enorme aiguabarreig que trobem entre coses reals i coses inventades per a ser venudes.

Eduard ha dit...

és complicat parlar d'autenticitat. Penso que tot artista que triomfa passa per una línia grisa on els efectes de la impostura art´sitica delmen el seu talent. I probablment, per raons oposades però amb idèntic resultat, li acaba passant a l'artista realment marginat (l'ofès, ressentit, frustrat...). Tot mercat comporta aquesta trampa, tant per allò que glorifica com per allò que negligeix. Per això, d'aquí ve, la meva postura contra la mercanitilització de l'art: la recerca d'un art amateur que no es vegi aixafat per la necessitat de vendre. Espero que no sigui una postura decadentista com les que tan justament denuncies!

Clidice ha dit...

Estem d'acord Eduard, sempre em barallo amb la mateixa qüestió: la mercantilització de l'art. Si ets artista, si vols comunicar alguna cosa, si vols contravenir el sistema, quin sentit té entrar en la roda econòmica i formar part del propi sistema?

Jo penso, honestament, que una de les causes és el desmesurament que s'ha fet des del sistema fins als crítics de l'ego de l'artista. S'ha posat la persona davant de l'obra tal i com deia Nietzsche i això ha comportat una desvirtuació de l'art, per sé. Ara mateix, és més important qui diu, qui fa, qui executa que no pas què diu, què fa o què executa. Per això dels artistes i dels aspirants a artistes actuals en dic els funcionaris o els que en fan oposicions. Poc importa el què dius, és més important quant guanyes per dir-ho. I si ets d'esquerres ... millor :S